Hi havia altres coses, també, coses que venien dels temps de la infantesa. En Josep sempre havia estat dominador, absolut, absorbent. Tenia tots els defectes, i els set anys que els separaven feien que aquests defectes pesessin al seu damunt duna manera desagradable. Pretenia manar-lo en tot, sen recordava bé. No podia oblidar, assenyaladament, les moltes vegades que li havia pegat.
El disgust, lodi, sí, perquè fins i tot era odi, devia procedir daleshores. Com lexasperaven els seus capricis, les seves ordres! Gràcies a ell, havia viscut una infantesa repugnant. Albert! Jugava tranquil·lament i la veu del seu germà venia a destorbar-lo sense solta ni volta. I era ben inútil que fes el sord, car la veu tornava a cridar-lo, més peremptòria: Albert! Ara sestranyava que hi acudís, però devia ser que temia el càstig que, damagat dels pares, sen podia seguir. Acabava deixant les joguines, doncs, i se nanava a la cambra on en Josep estudiava. A veure, portam el plumier! Li hauria estat més fàcil aixecar-se i agafar-lo personalment que cridar. Perquè el plumier era allà, a dos passos, sobre un moble qualsevol, on el mateix Josep lhavia deixat la darrera vegada que sen serví. Shi negava, és clar: Agafal tu! El germà sel mirava fitament, com si el volgués fascinar, exactament com una serpent que espera la caiguda de locell. Et dic que mel portis! Eren ganes de molestar-lo, sempre havia estat el mateix. No vull! El plumier. No vull! La seva negativa era cada cop més feble, més indecisa, mentre la veu den Josep es feia progressivament sorda i amenaçadora com un presagi de tempesta. El plumier!
Sobstinaven tots dos, fins que el germà, si ell no cedia abans, saixecava. Però no pas per anar a cercar el plumier, o lobjecte que li havia demanat, sinó per enfrontar-se-li més de prop. Ell fugia, o més ben dit, intentava de fugir, car no hi havia cap lloc on anar ni ningú a qui acudir. En Josep sempre esperava que estiguessin sols. El plumier! No vull. El perseguia fins que podia posar-li la mà damunt. En aquell moment, les seves llargues cames de ganàpia li eren duna altra utilitat. No has sentit què et manava? Sí, però no vull fer-ho. Li subjectava el braç i lhi retorçava salvatgement. Ell provava de lluitar, però era massa feble. Em fas mal! El plumier! No vull. Accentuava la pressió sobre el braç, fins que los estava a punt de petar. Ell, naturalment, es posava a plorar. El portaràs? No li quedava més remei que dir que sí i, encara llagrimejant, se nanava a cercar-lo mentre en Josep, triomfant, sasseia de nou a la taula. I a vegades, al cap duns moments, la cosa recomençava amb una altra exigència. El ganàpia només devia pensar què podria exigir-li per turmentar-lo.
No sé per què modiava tant, va pensar ara. Car tot allò era odi. És clar, va dir-se com shavia dit tants cops, en el fons es tractava de gelosia. Però quina culpa tenia ell dhaver nascut quan en Josep ja es devia haver fet a la idea de disposar sempre, en exclusiva, de lafecte dels pares? I si aleshores era massa jove per raonar-ho, per superar el sentiment de frustració que li produïa la seva naixença, per què després, de més gran, no havia fet res per esmenar la seva conducta passada, per fer-li oblidar les seves crueltats? És que és naturalment dolent, va dir-se. No hi podia fer més, era una qüestió biològica. També per a ell, és clar. Una vegada per totes shavien dreçat lun enfront de laltre i era lògic que després continuessin lluitant en camps distints, com dos enemics que eren. És a dir, lluitant... Això era massa, perquè en Josep, a tots els altres defectes, afegia el del seu esperit covard. No havia lluitat per ningú. Durant la guerra, shavia emboscat.
I tampoc no mho perdona, va reflexionar. Perquè ell podia dir tot el que volgués i trobar tantes excuses com la seva intel·ligència fos capaç de fornir-li; el fet sempre seria el mateix: no havia tingut pebrots per passar-se a laltre costat, on hi havia els qui ell anomenava els seus. Un covard, doncs; un perfecte covard que es refugiava darrere lexcusa de la dona, dels fills... I pensar que lhauria pogut delatar! Ell bé ho hauria fet, al seu lloc...
Potser no, va reconèixer després. Potser no hauria estat capaç darribar a tant. Ni que només fos per la cara dels pares... Però tot això eren històries passades i, curiosament, encara que beneficiessin poc el seu germà, no li era agradable de rememorar-les. Existien, existirien sempre mentre un dells visqués, però no servia de res pensar-hi fins i tot era absurd pensar-hi ara, al cap de tants anys. De tota manera, va dir-se, sempre fem quelcom més que recordar-les: les vivim en algun indret de la nostra sang; continuen actuant dintre nostre, formen part de nosaltres mateixos... Per això sempre es trobaven a la defensiva, a punt datacar-se, cada cop que es veien. Feia anys que totes les entrevistes que havia tingut amb en Josep sacabaven si fa no fa. Però això no vol dir que avui tingués dret denfadar-me, es va confessar. Què li diria, ara, a aquella noia?
Una altra preocupació començava a furgar-lo, de tota manera. Què shavien dit, exactament? És a dir: com havia començat, tot allò? Shavia sulfurat tan instantàniament que era com si hagués perdut el món de vista. És clar que ara no tenia cap interès particular de reviure, de refer aquella entrevista; però, malgrat això, i ben gratuïtament, el turmentava la impossibilitat en què es trobava de remuntar a la frase concreta, precisa, que fou lorigen de tot.
Aleshores, però, va pensar: en el fons, el que vull esbrinar és qui ha dit la primera frase ofensiva. Va somriure. Estava a punt de caure en una trampa, però ho havia vist a temps i, per tant, la podia evitar. No, no es turmentaria per allò. Estava disposat a carregar amb la culpa de tot lesdevingut. Al capdavall tenia dret de mostrar-se injust en una ocasió, en cent ocasions, en totes les que fos, perquè sempre hi hauria més culpa de laltre costat. Només em sap greu per en Maristany, va dir-se.
Va consultar el rellotge, gairebé sorprès de trobar-se davant lacadèmia. Faltava un quart per al començament de la classe i, per això, va enfilar lescala amb lentitud. Fugaçment, mentre posava el peu al graó, pensà: la Neus...
Però hi havia en Maristany i lEugènia. Ells sí que eren un problema, una preocupació. La Neus, no. És a dir, no duna manera immediata, ja que a la llarga... El pensament se li nanava per dues branques diferents i, un segon, va experimentar una curiosa sensació que no arribà a espantar-lo, tot i que limpressionava. Era capaç de pensar en dues coses alhora, i de pensar-hi clarament, sense sobreposició, sense interferència, exactament com si dintre seu, en la molla del seu cervell, hi hagués dos canals que actuaven simultàniament amb una independència completa. Però tot seguit van unir-se de nou i la Neus i lEugènia van desaparèixer per deixar pas a la reflexió sobre allò que acabava de succeir-li. De tota manera, parlar de reflexió potser era massa, perquè no discorria ni, en definitiva, sorientava cap a res. És curiós, va dir-se, i aleshores ho oblidà. Però cap de les dues dones no va reaparèixer encara, sinó que restaren a la penombra del seu esperit per donar-li temps darribar al pis indestorbat.
La porta, com sempre, era oberta; és a dir, ajustada, perquè només calgués empènyer-la. Va disparar-se un timbre, però no va acudir ningú. Sonava massa vegades cada dia. De fet, era com si no hi fos. Tothom shi havia acostumat tant, que ja ni el sentien.
El corredor era buit, però quan ja anava a posar els peus a lhabitació que en Roure, una mica emfàticament, qualificava de «sala de professors», una de les aules es va obrir i una dotzena de nois i noies es precipità sorollosament fora. Després, quan ell ja era dins la sala, van obrir-se encara més portes i, durant uns minuts, el local somplí de crits i corregudes.