Si us plau.
Els mots, que trencaven els seus pensaments, li van caure al cor com un bàlsam. Va mirar lhome que els havia pronunciats, però, és clar, pertanyia a la seva generació. Cap jove de menys de trenta anys no els hauria dits, va pensar. El seu cor va rebutjar el bàlsam i el convertí en quelcom de verinós i de malsà. Eren precisament els joves de menys de trenta anys els que importaven. Ells decidirien el demà. Ja sabia que a laltra banda de la frontera no sopinava igual. Allí tothom semblava convençut que els mateixos que havien menat el joc antany el dirigirien en canviar les circumstàncies, les misterioses circumstàncies. I ell també ho havia cregut, perquè els pares de la pàtria, per dir-ho dalguna manera, eren un mite que pesava. Fins al seu retorn no va canviar dopinió.
Era sorprenent, de tan natural, trobar-se que durant aquells anys havia crescut una altra generació. Una generació que ja no sabia res de la guerra, o res dautèntic, perquè, en termes generals, shavia deixat enganyar per les versions dels vencedors. Però fins i tot els qui no shavien deixat ensibornar, aquells que procedien de famílies tradicionalment liberals i catalanistes...
No era gens estrany, si bé es considerava. Les famílies eren catalanistes i liberals, sí, però per a la majoria delles lexperiència de la guerra havia estat un malson; algunes foren perseguides perquè pertanyien a la classe benestant, o anaven a missa, o no eren prou extremades en llurs ideals. Aleshores, apressadament, havien fet marxa enrere i, sense junyir-se potser al carro del vencedor, shavien quedat a la cuneta del camí, esperant. I encara esperaven, amb una vaga hostilitat contra tot allò que podia alterar lordre de coses existent, però alhora ideològicament contràries a la situació. Amigues del compromís, els pesava i no sabien com sortir-sen. Devien afitorar àvidament una tercera solució.
Més val lladres que assassins... Li ho havia dit el cunyat den Roure, amb el qual va parlar uns moments al despatx del seu amic, quan aquest els presentà. La frase lhavia sorprès i impressionat. Molts opinaven igual. Més val lladres que assassins. Però, on eren els assassins? Hi havia dret a jutjar duna manera tan primària, sense coneixements de causa? Hi havia hagut violències, és cert, com nhi ha en tots els períodes de desordre, quan linstint domina la raó. Però també els enemics havien traït la seva humanitat percaçant els adversaris polítics, i això durant més temps, duna faiçó més organitzada. La traïen encara, i amb menys excusa, quan al cap de tretze anys dacabar-se la guerra, continuaven silenciant els oponents verbals entre els murs duna presó. El seu germà un dia li havia dit: És que no sha acabat, la guerra!
Tenia raó. No havien permès que sacabés. No sacabaria durant molt de temps. No era daixò mateix que es lamentaven ells, els exiliats, daquell estat de guerra civil que el règim franquista mantenia a la península? Però era un error queixar-sen. Perquè aquell estat de coses només els afavoria. Els qualques joves que semblaven tornar a sentir la pàtria, molts dells fills de famílies poc simpatitzants amb les aspiracions nacionals catalanes, o de famílies escamnades per la sang i el carnatge, no es despertaven precisament a limpuls daquest clima irrespirable? I els altres, molts indiferents, que mai no havien sabut decidir quin era el seu camp, no començaven a entreveurel ara, quan sentien pesar damunt dells, i a lentorn, una hostilitat que es manifestava en tots els aspectes de la vida?
Un moment...
El tramvia era aturat al passeig de Gràcia, cantonada Provença, i havia estat a punt de deixar-lo engegar de nou sense baixar. Gairebé mhavia oblidat que he de veure el meu germà, va dir-se.
Travessà la breu calçada, fins a la vorera, però aleshores es va recordar que la parada de lautobús quedava molt més enllà. També podia creuar el passeig i anar-lo a buscar davant la Pedrera... Uns segons, va quedar-se palplantat, indecís. Però lurbà va donar pas als vehicles que pujaven i ell, per no esperar-se, va seguir pel carrer de Provença, cap a la rambla de Catalunya, cap a Balmes després. Tanmateix, era molestosa, aquella combinació. Tramvia, autobús i, aleshores, un parell de blocs de cases a peu. Per això anava tan poc sovint a casa den Josep. No, no és per això, va reflexionar. Eren un a cada banda de la barricada i era natural que limitessin llurs freqüentacions a les estrictament indispensables. Per això cada dia es freqüentarien menys. El dia que el pare es morís... Perquè les poques vegades que hi anava, ho feia pel pare. Ells acabarien per perdre tota mena de contacte. Si no és que em decideixo a demanar-li favors, va burlar-se dell mateix.
Tot duna va comprendre que, aquest cop, la seva dona tenia raó. Ben mirat havia estat una ximpleria pensar en en Josep a propòsit del pobre Maristany. I més ximpleria encara intentar de fer honor a la paraula mig donada a lEugènia. Que potser no ho sabia, que no en trauria res? Nhi hauria prou de pronunciar la paraula patruller perquè saltés com un home que sha assegut sobre una mata dortigues. No era que li haguessin fet mai res, a ell; mai no havia estat un home prou important perquè el molestessin. O potser és això el que li cou, va mig riure mentre evitava una criatura que acabava de sortir disparada duna botiga.
Sempre havia estat igual, aquell. Allò que ell mateix en deia un home dordre. Volia dir, és clar, del seu ordre. Un ordre on ell pogués ocupar un lloc més o menys responsable i sentir-se important, amb la possibilitat, per damunt daixò, datropellar els altres, els qui no pensaven com ell o no li eren prou simpàtics... Caldria trobar una excusa per decidir-lo a interessar-se per en Maristany. El més difícil era que ell mai no havia sabut mentir amb prou convenciment. Més valdrà, va decidir, que no li doni massa explicacions. Al capdavall, què volia, dell? Simplement, que li indiqués una persona, un advocat hàbil, capaç de defensar el nebot del vell Cedó. Però no, tampoc no era ben bé això. El que calia era un home prou ben situat, prou influent, perquè no fos necessari de defensar-lo. Somio despert, va dir-se. No pot conèixer ningú de tanta influència; potser no existeix ningú que la tingui. Ara que la maquinària sha engegat, ha dacomplir el seu procés.
Havia obrat a la lleugera, sense reflexionar en tots els aspectes de la qüestió, en el que seria més indicat de fer en aquest cas. Per això provava de reflexionar-hi ara, mentre saturava a la parada de lautobús i esperava darrere les tres persones que el precedien. Sí, en Maristany no era possible de treurel de la presó així, per les bones. Era més encertat allò que shavia dit de primer: interessar-hi un bon professional, un advocat expert i, alhora, ben vist entre les autoritats. Daquests, en Josep en devia conèixer més de quatre. Només que pogués aconseguir que li fes unes ratlles de presentació... A nom de lEugènia, és clar, perquè era ella qui shavia despavilar. No era que ell no ho volgués fer, però, com podria justificar el seu interès per en Maristany? Ara que... També valia la pena de pensar en com podria justificar el seu lEugènia, que no li era res, absolutament res. Es pot presentar com la seva promesa, va dir-se. Daltra banda, duna dona sempre sen fa més cas.
Lautobús saturà a ran de vorera. Van saltar-ne set o vuit persones i el cobrador deixà pujar tots els qui esperaven. A baix anava ple, de manera que va haver denfilar-se a limperial.
Lassumpte era aquest: demanaria al seu germà una bona recomanació per a un advocat ben situat, llest, intrigant i tot... Però li caldria explicar alguna cosa, dir que lEugènia... El seu germà era un home meticulós. Voldria saber a què es comprometia, i amb qui. La faria passar per una amiga... No, seria un error; aquell de seguida hi veuria algun embolic inconfessable. Potser valdria més dir que lamic era ell, en Maristany, i que la seva promesa, que estava al corrent de llur amistat, lhavia anat a trobar. Semblava raonable. Però també li caldria explicar què havia fet lamic en qüestió o, si més no, de què lacusaven. Si deia que algú lhavia denunciat per fets de guerra, en Josep es negaria a barrejar-shi...