Havia obrat a la lleugera, sense reflexionar en tots els aspectes de la qüestió, en el que seria més indicat de fer en aquest cas. Per això provava de reflexionar-hi ara, mentre saturava a la parada de lautobús i esperava darrere les tres persones que el precedien. Sí, en Maristany no era possible de treurel de la presó així, per les bones. Era més encertat allò que shavia dit de primer: interessar-hi un bon professional, un advocat expert i, alhora, ben vist entre les autoritats. Daquests, en Josep en devia conèixer més de quatre. Només que pogués aconseguir que li fes unes ratlles de presentació... A nom de lEugènia, és clar, perquè era ella qui shavia despavilar. No era que ell no ho volgués fer, però, com podria justificar el seu interès per en Maristany? Ara que... També valia la pena de pensar en com podria justificar el seu lEugènia, que no li era res, absolutament res. Es pot presentar com la seva promesa, va dir-se. Daltra banda, duna dona sempre sen fa més cas.
Lautobús saturà a ran de vorera. Van saltar-ne set o vuit persones i el cobrador deixà pujar tots els qui esperaven. A baix anava ple, de manera que va haver denfilar-se a limperial.
Lassumpte era aquest: demanaria al seu germà una bona recomanació per a un advocat ben situat, llest, intrigant i tot... Però li caldria explicar alguna cosa, dir que lEugènia... El seu germà era un home meticulós. Voldria saber a què es comprometia, i amb qui. La faria passar per una amiga... No, seria un error; aquell de seguida hi veuria algun embolic inconfessable. Potser valdria més dir que lamic era ell, en Maristany, i que la seva promesa, que estava al corrent de llur amistat, lhavia anat a trobar. Semblava raonable. Però també li caldria explicar què havia fet lamic en qüestió o, si més no, de què lacusaven. Si deia que algú lhavia denunciat per fets de guerra, en Josep es negaria a barrejar-shi...
Començà a suar. Era molt més difícil que no shavia imaginat. De fet, era tan difícil que, en abandonar lautobús a la cantonada del carrer Urgell, encara no havia fet cap progrés substancial. Ni lhavia fet tampoc quan posà els peus a lentrada de la casa on vivia en Josep. Mentre pujava amb lascensor, decidí: no importa, improvisaré. Però no estava tranquil.
És per això que gairebé es va treure un pes de sobre quan, a dalt, la criada va dir-li que el seu germà no hi era. És clar que allò només significava ajornar lafer, no deslliurar-sen. Però li donava temps de reflexionar-hi més a fons.
El pare era al menjador, al costat del balcó obert, amb el diari a les mans. Però no el llegia, sinó que feia una becaina. Era una dormida de vell, perquè va sentir que algú entrava a lestança i immediatament obrí els ulls i alçà el cap.
Ah, ets tu!
Anà per aixecar-se, però ell ja havia travessat el menjador i el va retenir amb una mà a lespatlla.
Com va, això?
Bé... Vaig fent.
Parlava amb una indecisió penosa, a la qual ell encara no shavia pogut acostumar. Aquell era lhome que tenia una amigueta i donava disgustos a la seva muller? Sen recordava, a vegades, daquells temps? Tot duna se sentí molt trist. Però una altra veu, femenina aquesta, deia darrere seu:
Hola, Albert.
Era la Francesca, la seva cunyada.
Hola, noia. Com va, això? I els nois?
No són a casa. Se nhan anat dexcursió, amb els del campament...
Està bé, això!
Es va asseure, i la dona limità. El pare va plegar el diari treballosament i preguntà:
Has vist el discurs que ha fet el ministre del Treball...?
No. No els llegeixo mai, els discursos.
Mal fet.
La seva cunyada va riure.
Tu tan expeditiu com sempre!
No... Diu que en Josep no hi és? Jo que precisament he vingut en aquesta hora...
Ha dinat fora de casa i no sé quan tornarà. Tant pot tardar cinc minuts com no venir fins a la nit.
El pare es va interessar.
Què fan, en Jordi i la Rosa? No els veig mai...
Ara vindran més sovint. Ja fan vacances.
Després, com cada vegada que els visitava, afegí:
Però viviu tan lluny!
La cunyada va dir:
Quan hi ha bona voluntat...
No és això...
Se sentí molestat i afegí:
Vosaltres sí que no veniu mai.
I va pensar: per què soc tan hipòcrita? Si ni ho vull, que vinguin.
Què vols que et digui? Sembla més natural que vingueu vosaltres, vivint com viu el pare aquí.
És clar, tenia raó.
Mira, em sembla que és ell!
Era veritat, acabava de sentir-se el cop de la porta del pis.
Has estat de sort, encara.
No nestava tan segur. Ara caldria improvisar, com shavia dit. Però va descobrir que continuava tan buit dexplicacions convincents com una estona abans.
En Josep va retallar-se al llindar de la porta. En veurel mostrà una expressió sorpresa.
Tu per aquí?
No semblava hostil. Probablement havia fet un bon dinar.
Sí; et volia veure.
Lexpressió de sorpresa va accentuar-se.
Ah!
Et volia parlar dun assumpte.
Laltre plegà el front.
No et deus pas haver posat en algun embolic...
No, no!
Bé, és que tu...
No va invitar-lo a passar al despatx, sinó que penetrà al menjador i anà a asseures al costat del vell.
De què es tracta?
Sempre apressat!, va pensar. Va ficar-se els dits a la butxaca, a la recerca de la pipa, però aleshores es va recordar que a la Francesca li molestava el fum. En Josep no fumava i el pare era només un fumador ocasional al qual havien acabat per fer perdre el vici.
Sen sentí contrariat. Sense la pipa tot seria encara una mica més difícil. Poc hàbilment, va començar:
Tu, pel lloc que ocupes, deus conèixer molts advocats...
En Josep, sense comprometres, va reconèixer vagament:
Alguns, sí... Necessites un advocat?
No, jo no. Un amic meu.
El germà sel va mirar com si li semblés una mica ximple allò danar a preguntar-li el nom dun advocat per compte dun amic, però va limitar-se a preguntar:
Què li passa?
Aquell era el moment dimprovisar.
Veuràs, es tracta dun xicot, en Maristany, amb el qual fa anys que ens coneixem i que... Una vegada, durant la guerra, es pot dir que em va salvar la vida!
No sabia per què ho havia dit. Per ganes de brodar, de fer-ne una cosa personal. Que laltre veiés que el seu interès era sincer, que ajudar aquell amic era com ajudar-lo a ell mateix. És clar que ni a ell no lajudaria si hagués estat de les patrulles...
En Josep no es va deixar impressionar per aquells mèrits. Insistí:
Què li passa?
Bé, el cas és que es troba en un compromís i la seva promesa, que coneix la nostra amistat, mha vingut a veure...
Immediatament, sense cap raó especial, va semblar-li que sonava artificial. El seu germà va encreuar les cames.
Per què?
Doncs per això, perquè com que som tan amics...
No. Vull dir què volia.
És una noia senzilla, que no coneix cap advocat, i aleshores...
Impertorbable, en Josep el va interrompre:
Què li passa?
Ah, sí! El van detenir.
Lexpressió den Josep canvià una mica. A lAlbert li va semblar que fins aleshores shavia imaginat alguna altra cosa.