Això és cap al mar. Potser ataquen la Campsa.
Ningú no ho sabia, però. Era difícil didentificar de quina banda venia el soroll, el qual es barrejava amb el de les bateries de la DCA. I la prova que es van equivocar és que els avions eren més a prop que no es pensaven.
Es pot dir que no es va adonar de res fins que es va veure sota les runes de les parets caigudes, entre el mur mitjaner i un tros de biga que va subjectar-lo pels pantalons sense arribar a esquinçar-li la pell. No sabia si havia perdut el coneixement, però la muntanya denderrocs lofegava i el feu tossir repetidament amb un esbufec cavernós provocat per la pols. Tot era fosc i li semblava com si es trobés enterrat entre quatre parets, en una cambra molt reduïda, on era molt difícil de fer un moviment sense ensopegar amb cantells i arestes inesperats.
Es va arrossegar, però tot just havia avançat uns pams quan va aturar-se amb la mà sobre una massa blanca i fina, encara càlida. Sen sorprengué i, desesperadament, provà dacostumar els ulls a lobscuritat. Després va desplaçar la mà una mica més lluny, palpant els contorns daquell cos.
El cataclisme devia haver-lo trastornat una mica, perquè fins que arribà a la forca de les cames no sadonà que palpava lentrecuix duna dona. Amb un gest nerviós i gairebé horroritzat, va enretirar els dits.
Fora se sentien veus i el xiscle duna sirena. Devia haver passat més estona que no es pensava, o latac havia estat de curta durada. Va acudir gent amb llanternes i els raigs lluminosos es filtraren entre els enderrocs. Van rodolar uns maons i ell va avançar per damunt del cos de la noia. El cap, esclafat, li penjava cap a una banda, sobre el buit que deixava el tors empresonat entre dues pedres.
Algú cridà:
Aquí, aquí!
I una mà sallargà per ajudar-lo a sortir de lencreuament de bigues que latzar havia disposat per salvar-li la vida. De primer es creia que tota la casa havia saltat enlaire, però després va veure que lobús només hi havia fet un esquinç que la separava de ledifici proper.
Va sentir que li preguntaven:
Hi havia algú altre?
Va assentir i, com que no estava ferit, es posà a ajudar els voluntaris que acabaven dacudir, però no van trobar ningú més amb vida. Tres cadàvers.
La Cecília havia dit alguna cosa, però va haver de fer-li-ho repetir.
Deia que el teu germà no en voldrà saber res...
De què?
Daixò daquest del bar.
Ah, sí!
Shavia allunyat tant, amb el pensament, que li costava de tornar a fer-se càrrec de la realitat actual.
I al meu veure, farà bé.
Es va treure la pipa de la boca i colpejà el forn contra el ferro de la barana per tal de fer caure la cendra.
No costa res de provar-ho.
Vagament, continuava pensant en els Rocalla. En Xavier, el seu company, va morir tres nits després. Ell ja no els va tornar a veure, perquè el permís era de vuit dies.
La Cecília insistí:
Et compromets amb massa facilitat. Sempre has estat igual...
Ell es redreçà, llambregant la nit trencada per uns fars que senfilaven per la carretera de lArrabassada.
Més val pecar per excés que per defecte.
Feu una pausa i afegí:
Bé cal compensar duna manera o altra legoisme dels prudents... o la prudència dels egoistes, si vols...
Va separar-se de la barana, i ella es girà.
Però no sé per què sempre has de ser tu!
Doncs perquè soc així, tu mateixa ho has dit... Bé, men vaig a treballar una estona més. Fins a la una...
Ella va seguir-lo cap a dins, fins al menjador, però ja no tornà a obrir la boca.
Al matí havia plogut, però a primeres hores de la tarda, quan va sortir de casa amb la cartera a les mans, els carrers ja eren secs i dels xàfecs més o menys intermitents tan sols restava aquesta dolcesa de laire que sembla fer-lo més fi, més respirable. El miracle dun món nou es devia vestir per la muntanya, els arbres de la qual, com els que vorejaven la carretera, treien una ufana renovada, però les cases eren les mateixes de sempre i idèntica era la gent que circulava amunt i avall o esperava a la parada del tramvia.
Quan el vehicle arribà, va quedar-se a la plataforma mentre tot de dones i uns quants soldats de lHospital Militar corrien cap a dins a apoderar-se dels seients. El cobrador va canviar lorientació del tròlei i el conductor es traslladà al motor de laltre extrem. Aleshores engegà.
La gent enraonava i, un cop més, lAlbert es va sorprendre de constatar que gairebé tothom parlava en castellà. A despit de lany i escaig que feia que presenciava aquell fenomen, encara no shi havia pogut acostumar. I no era ell sol, prou que ho sabia, car sovint ho havia comentat amb altres persones. A vegades li feia lefecte que era com una illa enmig dun mar immens que pujava i pujava amb lamenaça dengolir-lo. Als llocs públics la desagradable impressió de ser el sobrevivent duna raça anihilada adquiria proporcions esgarrifoses. La feina que ens espera, es deia aleshores. Però feina per a qui, per quan? Havien passat els anys i tot continuava igual; tots els símptomes que semblaven presagiar un canvi es convertien immediatament en mentiders. És perquè volem, es deia també. I languniejava un neguit estrany en pensar que ell, ben mirat, era també un dels qui ho consentien. No es limitava a la seva vida diària rutinària, sense fer res, absolutament res, per millorar aquell estat de coses? Lexclamació final era: Pobres de nosaltres! Una mena de compassió sense eficàcia, una cosa epidèrmica, uns mots que no amagaven res i que ja eren com un costum.
Nera agudament conscient mentre el tramvia davallava per la República Argentina. Mirava els rostres que lenvoltaven amb la intenció de distingir llurs característiques racials, però mai no havia estat gaire fi en aquestes coses i no sempre li era possible decidir de quina regió procedien els nouvinguts ni a quins dells esqueia el nom docupants. I tot duna se li va acudir de pensar: tampoc ells no poden estar conformes amb el que passa. Però això no era suficient perquè els estranys fessin causa comuna amb un poble que soblidava. Sempre hi hauria una barrera. No era merament la parla, sinó una disposició de caràcter espiritual, una manera de ser, denfocar lexistència, quelcom que ell no sabia definir amb precisió, però que, així i tot, reconeixia quan li ho posaven davant dels ulls.
També ho reconeixien els altres, i això era precisament el que més els coïa: constatar una diferència. I, més que constatar-la, saber que en ella es recolzaven unes aspiracions a les quals mai no accedirien de bon grat. La història era allí per demostrar-ho. Com també demostrava que no tots els enemics eren de fora, sinó que molts pertanyien al mateix poble oprimit. El seu germà mateix, per no anar més lluny.
No ho havia confessat mai, és clar, però ell sabia molt bé que a casa seva es parlava castellà. És a dir, el pare continuava expressant-se en català, no pas perquè cregués en la virtut o en la necessitat daquesta parla, sinó perquè era un home senzill i, a les seves velleses, li devia venir costa amunt canviar de pell. Però ell, en Josep, la seva muller i els dos fills, tots enraonaven sempre amb la llengua imperial. Era tanmateix curiós que, fins a cert punt, haguessin volgut amagar-li-ho, perquè en les rares ocasions que els visitava cedien a la parla materna i eren només els nois, formats en un ambient netament castellà, de Front de Joventuts, que ara i adés es traïen. Allò, aquell dissimular-li que havien travessat la frontera lingüística que era tan sols el símbol duna altra barrera dimplicacions més greus, indicava, però, una mena de sentiment de culpabilitat que, per a molts optimistes, hauria estat un motiu irrefutable desperança. Ell, però, no confiava tant. Perquè si en Josep encara es mig avergonyia dhaver canviat didioma, els fills ja no experimentarien aquest complex, o lexperimentarien en un grau mínim. Si de grans es casaven amb una dona de laltra banda, el canvi potser ja seria definitiu. És a dir, definitiu...? No podia assegurar-se mai res, és clar, però li semblava que les coses sordenaven de tal manera que aquests catalans que renegaven dells mateixos venien a ser la contrapartida dels fills dels castellans que, dins lambient novell, acabaven per incorporar-se als usos i costums i al mateix imperatiu de la llengua del poble dadopció dels pares, i això fins a lextrem de convertir-se, alguns dells, en perfectes separatistes, més violents, més convençuts, a vegades, que els catalans en els quals la virtut de la raça deixava doperar. O és que potser les virtuts de la raça eren unes altres?...