Passat el Pont de Fusta el camí baixava. De petit aquell camí se menduia tot sencer més buit que un precipici perquè el precipici fa por i atura i la baixada calla i se tenduu. En una baixada es van trobar lhome i lombra i ja no es van separar mai més. I van fer el poble. I lhome amb lombra a la vora, va plantar la primera glicina... Però no era ben bé així... Feia molt de temps el vell més vell del poble, quan era jove, havia explicat que, ell, havia vist el naixement de tot. El poble havia nascut dun gran malestar de la terra. I la muntanya shavia partit i havia caigut damunt del riu, estesa. I laigua del riu shavia escampat pels camps, però el riu volia córrer amb tota la seva aigua junta i a poc a poc havia anat buidant la muntanya que havia caigut, per sota. I no havia parat fins que no havia pogut fer passar la seva aigua tota plegada i alegre, a vegades enfurida, perquè topava amb les roques que li feien de sostre. I diu que no al fons duna baixada, sinó damunt de la terra i de les pedres estimbades, una nit la lluna hi va deixar dues ombres que van ajuntar-se per la boca. I va ploure sang. I així havia començat tot.
Es va aixecar una gran tempesta i els trons, els llamps i la pluja van durar tota la nit.
VII
Passat el Pont de Fusta i la baixada, em vaig posar a córrer fins que vaig arribar al peu del bosc. A lentrada em vaig aturar panteixant. No se sentia res, com si el bosc sels hagués empassat. Vaig anar seguint la ratlla dels arbres fins que vaig arribar a lestesa dels planters i vaig entrar al bosc pel mateix lloc per on havia entrat la primera vegada. Tots estaven drets al voltant de larbre amb la creu que bullia i que feia bordó. A la llum de les torxes el verd de les fulles més baixes tenia un verd estrany i les papallones devien estar adormides per les branques altes perquè no sen veien.
El ferrer es va separar de la colla i es va acostar a larbre, la meva marastra devia haver anat a buscar la destral perquè la hi va donar. Amb els braços curts i enlaire va clavar el primer cop de destral a la ratlla de la creu que anava de dalt a baix. Ningú no respirava. Una dona amb els braços estesos es va posar a xisclar com una bèstia: se la van endur cap al riu i tot duna va callar. Al meu costat hi havia un home; tant ell com jo estàvem on la llum de les torxes arribava poc. No el coneixia, em semblava que no lhavia vist mai; sem va girar de cara i en girar-se li vaig veure els ulls: grossos i lluents. Algú que duia una torxa shavia bellugat i per això vaig veure els ulls de lhome que estava tan vora meu, perquè el qui shavia bellugat, més lluny, li havia fet anar llum als ulls i aquell home es va posar una mà davant de la boca, per enviar-me la veu de costat sense que ningú el sentís i em va dir que li agradava veure morir. Quan es va tornar a girar a veure què passava, jo em vaig enretirar més endins de lombra. Així que el ferrer anava a donar el segon cop de destral el vell que havia anat amb ell li va agafar el braç i li va dir que no havia dobrir larbre a cops de destral, que ja havia estat obert, que a cops de destral podria matar qui hi havia a dintre si encara era viu. Aleshores el ferrer va fer dur una branca grossa i com va poder i ajudat, la va ficar a larbre pel mig de la creu, i, arrencant del forat que feia la branca, va anar tallant i obrint amb molt de compte. Quatre homes van agafar lescorça per cada punta i la van estirar amb fúria. El ferrer es va girar, tenia la cara esbarrellada i va dir que larbre feia força perquè no li prenguessin el seu mort... Amb un forat quadrat per boca, i amb els ulls de vidre, el meu pare semblava que mirés. Tenia les puntes dels dits encastades als costats de la soca i no sé si ho vaig veure... els cabells li fugien amunt enduts per la sang de larbre que no tenia color. La branca que havien clavat endintre per poder obrir la ratlla més bé lapuntalava endarrera clavada al ventre.
Es van posar a cridar. Cridaven contra el meu pare que respirava curt, que es veia que no podia més, que encara era viu però que només era viu per la seva mort. El van treure de larbre i el van estirar a terra i van començar a clavar-li cops i més cops que a lúltim ni ressonaven. No el mateu, cridava lhome del ciment amb la gaveta plena de ciment de color de rosa als peus, no el mateu abans domplir-lo... I li van obrir la boca a barra badada i lhome del ciment el va començar a omplir; primer amb ciment clar perquè llisqués ben endintre; després amb ciment espès. I quan el van tenir encimentat el van aixecar dret i el van tornar a ficar a larbre. Van ajuntar la creu. I sen van anar a preparar la festa.
Em vaig quedar sol. Sense les torxes a penes es veia larbre: mhi vaig acostar i vaig posar lorella a lescorça. Semblava que fos buit. I vaig mirar enlaire perquè tenia ganes de veure una mica de llum destrella. I mentre mirava enlaire se manava trencant un lligam amb la vida i em sentia separat de tot. Vaig buscar el meu arbre, com si la nit amb una mà mapartés de larbre del meu pare i em portés cap al meu. Em vaig agenollar i anava duna soca a laltra a genollons i amb els dits resseguia els noms dels vius i els noms dels morts. Sentia olor de fulla consumida i dherba aixafada. De vegades, quan agafava una placa, largolla grinyolava i aquell grinyol semblava que esquincés alguna cosa molt amagada, aquella cosa que estirava amunt els brins de lherba i les fulles de les branques. Un raig de lluna em va fer trobar el meu arbre davant per davant de larbre del meu pare. La placa feia pudor de rovell. Jo acabaria tancat en aquell arbre amb la boca plena de ciment barrejat amb pols vermella i amb lànima sencera a dintre... Perquè, saps?... deia el ferrer, amb el darrer alè, sense que ningú se nadoni, lànima fuig. I no se sap on va.
El poble era buit. Només se sentia com una pena el soroll del riu amagat. De tant en tant queia una flor dun raïm i em fregava la galta. Era lhora en què les arrels tiraven les cases amunt, treballaven. Quan es feia una esquerda massa grossa en una paret lomplien de ciment i la casa quedava segura. Vaig seguir tot el poble com si no el seguís. Sentia a la vora la veu daquell home. Vaig entrar a moltes cuines. Darrera de les estrelles dels armaris els ulls esperaven, com havien esperat els meus que els grans vinguessin a obrir. I vaig obrir les portes de tots els armaris i les criatures anaven sortint fent tentines perquè estaven mortes de son. Vaig entrar a casa del ferrer i vaig donar dos o tres cops a lenclusa, amb la mà plana. Vaig entrar a dintre. El noi del ferrer era prim com una calavera i sempre el tenien ficat al llit. El vaig anar a mirar i el vaig tocar i no es va moure. Vaig anar fins a casa i vaig anar a dalt i vaig veure la resplendor dels focs a laltra banda dels estables, a lesplanada de les festes. I em van venir ganes danar-los a veure. A casa no hi havia ningú i quan vaig sortir vaig passar la mà per lampit de la finestra. A la finestra no hi havia cap test. La meva marastra sempre tenia un test amb una flor a lampit. De vegades la flor era blanca i de vegades vermella. Aquell dia a la finestra no hi havia cap test. La meva marastra no hi era. La meva marastra tenia setze anys.
VIII
Els cavalls pasturaven lherba més tendra, somplien de lalfals més dolç, mastegaven les garrofes més plenes. La carn de cavall, deien, ens refeia la sang. Ens la menjàvem de moltes maneres: molt sovint crua tallada petita i barrejada amb herbes, alguna vegada cuita damunt de llenya, i sempre cuita damunt de llenya en els àpats dels enterraments; i a lhivern rostida amb el seu greix. Amb el greix feien les boles i les penjaven al sostre de la cuina o del menjador. Les boles de greix feien joc amb les bombolles de sabó que venien dels rentadors on laigua era més enjogassada, i nhi havia que es quedaven pels emparrats de les eixides tota la primavera i de vegades part de lestiu. Com si fossin de vidre. Les que feien les criatures gairebé sempre es rebentaven en el punt de sortir de la canyeta; i ningú no sabia explicar per què nhi havia que duraven molt i daltres que no duraven gens. Si alguna de les que fèiem es tornava de vidre, la posàvem en lentreforc de les glicines amb molt de compte. A casa meva sempre hi havia hagut bombolles de sabó i boles de greix. Dues o tres vegades cada setmana la meva marastra deia al meu pare, vés al camp que mhan de dur boles de greix. I el meu pare deia, bé... i jo també deia, bé, ben baix que no em sentissin, perquè ells dos anaven junts i jo anava separat. I aleshores la meva marastra posava el test amb la flor a lampit de la finestra. I a la nit, al sostre, ja hi havia penjada la bola de greix.