Per posar el test a lampit de la finestra la meva marastra shavia denfilar damunt duna caixa de fusta perquè era baixeta. Quan esperava que li duguessin una bola de greix arrossegava el llit que quedés ben bé al mig dallà on dormia i shi ficava. Damunt del llit hi havia una flassada de color de terra. Si el meu pare i jo érem a casa, seia en una cadira damunt de les cames plegades, amb el cap contra el respatller. Sestava així moltes estones mentre el meu pare i jo endreçàvem la cuina. De vegades agafava una canya i asseguda a la cadira feia gronxar les boles de greix a cops petits de canya. El meu pare deia, només pensa a jugar. Algun dia li omplia un paner de flors de glicina i li deia, juga. I ella deia que treballava perquè passava flors de glicina amb agulla i fil totes punxades per la cua. I eren collarets. Hi havia nits que no volia anar a dormir perquè deia que havia dormit tot el dia i que a més a més del dia no podia dormir tota la nit. I jo la mirava damagat. I quan no volia anar al llit era perquè volia menjar greix sense que la veiéssim mentre sel menjava.
Jo dormia a dalt. Des de la finestra veia un tros de cel enlaire si treia el cap a fora. I des del llit veia la paret dheura de la muntanya partida. De vegades, quan era al llit i no podia dormir pensava que magradaria fer caure el senyor daltabaix, sobretot a lhivern quan tot estava nevat o ajudar les arrels a tirar les cases amunt o que faria passejar els cavalls per la Maraldina on no havien anat mai... Amb els ulls tancats pensava coses així fins que em venia la son. Lúltima cosa que sentia era el riu que anava descalçant les pedres que aguantaven el poble, mentre tothom reposava amb els ulls tancats.
Volia veure la festa i vaig anar-hi. Estaven prop del riu en lesplanada voltada de canyes que xiulaven una mica perquè feia una mica de vent. Hi havia taules i bancs fets amb troncs darbre. I unes grans bacines que ja bullien. Amb els peus de cavall feien el brou. I ran de cada bacina una dona esbromava amb un cullerot i tirava a terra llunes de greix i glops de sang cuita. A la festa dels enterraments mataven cavalls i eugues plenes. De primer menjaven la sopa, després el cavall o leuga, i, una mica només, perquè els en tocava poc, un bocí del petit que les eugues duien a dintre. Amb els cervells feien la pasta que fa pair. Els pelaven, els bullien en una caldera que només servia per bullir cervells i un cop bullits els polien i els picaven.
De pasta de fer pair amb una cullerada nhi havia prou: hi barrejaven mel. Passava avall com un oli i ho resseguia tot per dintre i deixava fresc. Més duna cullerada feia tornar boig. Només una cullerada... deien. I la pasta els donava força per criar els cavalls i tallar lalfals i anar fins als garrofers a buscar les garrofes. Explicaven que aquells garrofers havien vist el naixement del poble, les dues ombres ajuntades i el bot del primer cavall que va sortir tot sol i renillant del mig del riu com una flama. Deien, si aquests garrofers poguessin parlar...
Mestava quiet darrera un tou de canyes. Encara obrien cavalls. Els penjaven lligats de potes en una mena destenedors i sels veia el buit que a la claror dels focs sencenia i brillava. La dona del ferrer, amb la taca morada a la galta, lletja i petita, pelava cervells amb les dues dones que lhavien acompanyada al bosc dels morts. I tot duna es va aixecar dreta i va dir que callessin perquè li semblava que havia sentit renillar el pres.
IX
A la claror dels focs tots els homes i totes les dones sassemblaven. De dia eren bastant diferents perquè nhi havia dalts i de baixos i de magres i de grossos i alguns tenien més cabells que els altres o el nas més ample o més llarg i els ulls de diferents colors. Però a la claror del foc sassemblaven tots. Al pic del migdia, quan estaven tranquils i distrets els únics que sassemblaven eren els pares i els fills. Hi havia fills que eren igual que els pares. I nhi havia que no shi assemblaven gens. Els pares nestaven mig malalts però de mica en mica shi avesaven. Deien que tot venia del mirar. Vora de les canyes on jo estava amagat, apartades del foc, brutes i escabellades, hi havia unes quantes dones assegudes per terra amb els ulls embenats: eren les embarassades. Els tapaven els ulls perquè mirant els altres homes les criatures que duien a dintre no els miressin també i shi anessin assemblant; perquè deien que les dones senamoraven de tots els homes i com més temps feia que estaven embarassades, més de pressa. I entre lenamorament de les dones i el mirar de les criatures passava el que no havia de passar.
Van començar a omplir els plats de brou i tots es van asseure en els bancs al voltant de les taules. Bevien la sopa del plat estant. Menjaven agermanats. Els homes sense cara en una altra taula més a la vora del riu. Els homes sense nas o amb el front menjat o sense orella, podien seure a la taula de tots i viure com vivia tothom. Però els homes sense cara volien estar sols. Bevien el brou amb una mena dembut. I quan mastegaven la carn ho feien amb una mà encastada en el forat de la boca perquè la carn no fugís a fora. Els agradava més estar sols perquè els feia vergonya viure al poble. Vivien junts en un tancat darrera dels estables i entre ells sajudaven. Un home sense cara sempre més tenia al davant un altre home sense cara. I era com si mai no haguessin tingut res perquè després de quedar esguerrats ho perdien tot. Començaven a treballar de nit. Pastaven, netejaven els carrers, feien llenya... feinejaven. Quan estaven entre ells parlaven daigua i del gust estrany de la beguda que els feien beure abans de passar el riu. I de la serp daigua i de la cascada que se sentia molt amagada però més forta que la cascada de la Font de la Jonquilla. Sempre estaven tranquils perquè havien vist la veritat de molt a la vora, deien els vells, i era com si després dhaver passat el riu haguessin tornat a néixer sense lembranzida i lencegament de la primera vegada. Però morien igual que els altres: de viu en viu i amb la boca plena de ciment fins al ventre.
Les canyes xiulaven baixet. Quan van haver menjat força van començar els crits i lalegria; senraonaven duna taula a laltra o duna orella a laltra i reien. La pasta de fer pair corria dels uns als altres i tots en menjaven la seva cullerada. El ferrer no en va voler i el van agafar i el van ajeure damunt duna taula i dues dones lestiraven pels peus i el volien fer caure a terra i una era la meva marastra. Les embarassades es van aixecar a ballar. Ballaven soles, com si cadascuna estigués plantada en un sot. I per poder ballar cantaven elles mateixes. Abaixaven el cap fins al pit, lalçaven enlaire, el tiraven enrera i voltaven com si tota la vida haguessin de voltar daquella manera entre ombres i flames, sense home i soles, amb tot el ventre endavant i escabellades. Amb tot el ventre endavant que ja sels esquinçava per dintre.
Fins que la ventada no les va decantar no em vaig adonar que les canyes feia estona que estaven quietes. El cel shavia fet negre i no es veia ni rastre de lluna. Van caure les primeres gotes espaiades i grosses. Sense els crits hauria sentit caure la pluja damunt de laigua del riu. Es van aixecar i van arrencar a córrer empaitats per la pluja. La meva marastra també corria i va ser lúltima que vaig veure a la claror dels focs. Tot es va omplir dolor de llenya apagada. Laigua queia damunt de les brases mortes, de la cendra xopa, dels ossos pelats i de les eines brutes. Un llampec ho va estirar tot de lombra i de seguida tot va morir... morir... ple de ciment, dret a dintre de larbre, el meu pare ja era mort. Em va semblar que no podia deixar-lo, que hi havia de tornar... Vaig travessar el riu altra vegada pel Pont de Fusta, laigua queia a torrents; a lacabament de la baixada vaig agafar el camí que duia al bosc dels morts. Quan vaig arribar al peu de larbre parava de ploure; se sentia el trepig de laigua cap a laltra banda dels arbres. La creu de larbre bullia, larbre anava paint. Vaig passar un dit per la resina i veia la paret amb la gent davant, i sentia la veu daquell home dels ulls lluents i els xiscles de la dona que shavien hagut dendur... i jo no havia fet res pel meu pare... Vaig agafar una mica de resina i la vaig tenir una estona entre els dits i quan la resina va ser una mica seca vaig fer-ne una bola i la vaig dur molt de temps a la butxaca. El dia que el ferrer em va dir coses tenia la bola de resina entre els dits i quan vaig sortir de casa del ferrer vaig llençar-la.