Mercè Rodoreda
Jardí vora el mar
Jardí vora el mar
Jardí vora el mar 1a edició en aquesta col·lecció: setembre de 2007 6a reimpressió: novembre de 2020 Edició digital: març de 2021
© Institut dEstudis Catalans, 1967, 2007, per la novel·la
© Roser Porta, 2007, pel postfaci
© Club Editor 1959, S.L.U., 1967, 2007, per ledició
C. Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat info@clubeditor.cat
Composició: AGP Disseny
Disseny de la coberta: Ángel Uzkiano
Producció de lebook: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Dieu est au fond du jardin.
ROBERT KANTERS
I
A mi sempre mha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos daquesta casa mels estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no men recordo, sóc massa vell i de vegades membolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a lExcelsior les temporades destiu quan venien amb els seus amics. Nhi havia un que pintava el mar. Feliu Roca es deia. Havia fet exposicions a París i em penso que a Barcelona és conegut i que ha guanyat molts diners amb aquesta estesa de blau. Lhavia pintat de totes les maneres: tranquil, boig, amb les onades altes, amb les onades baixes. Verd, de color de por. I gris, de color de núvol. Marines. Deia que feia marines i els seus amics li deien que havia de fer taques que és el que agrada als americans. I se nenreien i li deien que el mar ja hi havia hagut massa pintors que lhavien pintat; i el noi... un galant xicot amb el cabell tirant a ros i uns ulls blaus una mica adormits, com ensonyats. De vegades quequejava. Quan no li sortien els colors com ell volia: vull dir això de la barreja. I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava que cuidar-se de les flors. I jo li contestava: ja té raó, ja. Les flors es fan soles. Potser per això té tan poc mèrit fer de jardiner... Li ho deia per fer-lo content i aleshores mexplicava que quan hauria pintat el mar de totes les maneres que el mar es pot posar em pintaria a mi, assegut al sol. No mel creia, no... Cada estiu, quan venia, jo estava content de tornar-lo a veure i em penso que ell també estava content de veurem a mi. Sis estius... Tot plegat, sis estius, amb un hivern dolent... Una de les amigues eren dues, i venien sempre es deia Eulàlia. Laltra es deia Maragda. Feia de modista i havia estat mestressa de la senyoreta Rosamaria, que de jove havia treballat amb ella, i daixò els venia lamistat. Quan tornaven del bany, al dematí, jo procurava trafeguejar per les paneres daquí a la vora. Per aquesta, coberta de baldirons; per sentir-les enraonar. I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners... i tant de tot... dues desgràcies. Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir. Es veu que era un ocell desesperat, com lEugeni.
La primera vegada que els senyorets van venir va ser a començaments de la primavera, poc després dhaver-se casat. A ell ja el coneixia. Lhavia vist dues vegades: quan va venir a mirar la finca per comprar-la, i una altra vegada quan va venir a veure com anaven les reformes que feia fer. Aquesta segona vegada em va dir que sem quedava, que ja li anava bé com a jardiner. Havien fet el viatge de nuvis per lestranger i van fer una passada curta per aquí. Moltes passejades i estones al mirador guaitant lanar i el venir de les onades i el cel amb tot el que shi belluga i ben al costat lun de laltre i de vegades abraçats. Si era de dia, quan macostava, tossia per avisar-los, i encara que no és cap pecat que dos casats sabracin pensava que els molestaria que els veiés. La Quima, la cuinera, ja va venir aquells dies. Després van agafar el costum de llogar-la per la temporada, perquè la cuinera que tenien a Barcelona a lestiu anava a veure la família. La Quima em feia explicar tot el que feien pel jardí i jo li feia explicar tot el que feien per la casa perquè ella sabia moltes coses per la Miranda, una de les cambreres, que era del Brasil. Aquesta Miranda duia un vestit negre, tan estret per tot el cos, que el tenia prim com una serp, que més li hauria valgut anar sense. I un davantal, de punta, petit com la mà. I es feia dir sí senyor. Ara que no em podia explicar molt perquè passava poc. De vegades, el senyoret Francesc posava una oliva a la boca de la senyoreta Rosamaria i ella lagafava amb les dentetes... Ell, es veu que nestava com boig. La Quima em va dir que quan la Miranda li ho explicava, ella, la Miranda, que més aviat era de color de pegadolça, es tornava blanca. Denveja, deia la Quima. Es veu que aquestes del Brasil són així. Un dia que ells havien sortit a passejar amb el cotxe, la Quima em va fer pujar a dalt, i jo tenia molta por que tornessin i ens atrapessin, i em va dir: «¡Veurà quines joies!... El senyoret Francesc és un dels homes més rics de Barcelona». I em va ensenyar moltes coses i totes va dir que eren de brillants; i un collaret, també, amb una pera verda que penjava al mig. Gent rica de debò. I confiada. Per entre les escletxes de la persiana vam mirar al jardí. La torre i les terres daquí al costat aleshores eren un camp dherba i sargantanes.
Sen van anar i van dir que pel juny vindrien amb uns amics. Em van donar les claus i em van deixar amo de la casa que, de tant en tant, havia dairejar. Quan vaig rebre la carta que deia que tornaven, vaig estar content. Tal com mencarregaven vaig llogar la Quima per lestiu, i estava vermella dalegria perquè el senyoret Francesc, a la carta, deia que li agradava molt la manera com feia els llenguados al forn. La Miranda va venir dos o tres dies abans amb maletes grosses i sense badar boca. Jo, cap a les plantes, a fora. I ella, a la pols, a dintre. Van venir per mar. Al cap de tres dies vam sentir la sirena del barquet i de seguida el vaig veure que sanava acostant i quan va ser prou a la vora van baixar la llanxa motora i ja es van quedar a la platja perquè anaven de bany i van començar a nedar i una de les amigues es va posar a patinar per damunt de laigua com una figureta. Van dur un professor que els ensenyava allò dels patins i la senyoreta Rosamaria, per riure, em va preguntar si magradaria aprendren i li vaig dir que jo ja havia fet salat. Em va preguntar si tenia cap flor malalta i li vaig dir que, gràcies a Déu, totes estaven bé de salut. Van agafar la Mariona de cambrera: una noia del poble que jo coneixia de vista, molt joveneta, petita i polida com un palet.
A les nits, des del passeig dels til·lers i les moreres, mirava sovint lhabitació dells. Sempre mha agradat passejar pel jardí a la nit, per sentir-lo respirar. I quan em cansava me nanava xino-xano cap a la meva caseta i sentia el viure tranquil de tot el que és verd i de colors a lhora de la llum. Vaig començar a adonar-me que algú passejava pel jardí a altes hores de la nit. Em vaig posar a laguait i vaig veure que era la Miranda. Em va molestar molt perquè es passejava amb una branca a la mà i manava clavant patacades a les plantes. Una nit em vaig fer veure i la vaig escridassar de mala manera.