Moltes fulles de les branques baixes estaven mig menjades, daltres només foradades amb forats petits. Les erugues mastegaven sense parar i sanaven tornant papallones; i lhome mirava enlaire amb aquells ulls que no podia acabar de tancar. Laire es va tornar vent. Lhome es va entregirar, va agafar la placa de ferro i la va mirar com si fos una cosa que no hagués vist mai. Passava un dit per damunt, resseguia les lletres duna a una... fins que es va aixecar, va agafar la forca i la destral i sen va anar cap a lentrada del bosc, amb la destral a lespatlla que de tant en tant encara brillava per entre fulles baixes. Va tornar amb les mans buides i, com si tot comencés altra vegada, labella va tornar i es va ficar a la flor i lhome es va acostar al seu arbre. Plorava. Es va ficar a larbre desquena. Les dues papallones, que, mentre feia rodolar el pinyol, li havien fugit de la cama, volaven barrejades per damunt duns brins dherba i es van ficar a larbre amb ell. Abans que tot fos acabat van sortir, es van posar en un grop de larbre i de seguida van volar fins al pinyol moll de goma i allí es van quedar. Jo havia girat el cap. Quan vaig tornar a mirar larbre ja només vaig veure la creu i els quatre claus a terra. Davant dels meus ulls labella volava amb ràbia, com una bossa ratllada de groc i de fosc. Petita.
Em vaig aixecar. Em vaig fregar els ulls perquè el vent havia dut pols de sofre. I vaig anar al peu de larbre. Tot hi era més quiet que a la vora del matoll. El volar de les papallones, el viure i el morir de les erugues, la resina que bullia de dalt a baix i de banda a banda de la creu i anava tancant la ferida de larbre... tot era tranquil.
Vaig tenir por. La por em venia daquella resina que bullia sola, del sostre de llum amagat per les fulles, de tantes ales blanques que volaven... I men vaig anar: de primer a poc a poc i a recules... després vaig arrencar a córrer com si mempaitessin lhome, la forca i la destral. A la ratlla del riu em vaig aturar i em vaig clavar les mans planes a les orelles per no sentir la quietud. Vaig tornar a travessar el riu per sota perquè labella em seguia i lhauria matada si hagués pogut. La volia deixar sola i perduda amb les roses de gos plenes daranyes que lesperaven. A laltra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada deruga i vaig trobar lolor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera. I vaig caure estirat a terra, damunt dels palets, amb el cor buit de sang i les mans gelades. Perquè jo tenia catorze anys i lhome que shavia ficat a larbre per morir, era el meu pare.
VI
Vaig passar per davant dels estables, vaig travessar el tancat dels cavalls per fer drecera i de seguida vaig sentir els cops de mall. A la llum del darrer sol tot el poble semblava embolicat per un fum de color malva. Es veien abelles. Vaig mirar la torre de lescorxador amb el rellotge sense agulles i lestesa de cases, algunes encara dretes i moltes una mica decantades pel pes de tanta glicina i de tanta soca de llessamí. Sanava acostant el soroll del riu en sortir del poble.
El ferrer era petit i gros i tenia les cames tortes. El mall i lenclusa, les espurnes fornal amunt i el ferro xisclant com si fos viu a dintre de laigua, eren coses que sempre mhavien agradat, des de petit, des del primer dia que havia anat a veure el ferrer com feia les argolles, els punxons i les medalles. Les medalles de la gent del poble només duien els noms; les dels morts de la casa del senyor tenien, damunt de les lletres, un ocell amb el bec obert i una abella a punt de ficar-shi. Deien que el senyor era lúltim de la seva raça. I sen reien.
A migdia, i més encara els migdies destiu, quan no es pot respirar i lombra és blava, tot el poble ressonava dels cops de mall a lenclusa. I el ferrer em deia, veus? les medalles amb el nom. Veus? les argolles. No diguis que tho he dit. Quan vas néixer de seguida et vaig fer largolla i la medalla i la vam anar a clavar al teu arbre amb el teu pare... i em parlava del bosc dels morts i em deia que no hi havia danar mai, fins que no fos un home.
Així que em va veure al peu de lentrada va parar de picar. Tenia els cabells esbullats i les celles espesses, les mans molt grosses amb els dits curts i les ungles arranades eren negres. Mhi vaig acostar. Una gota de suor li lliscava galta avall. Li vaig explicar el que havia vist. No va dir res i va ficar el cap a la galleda on refredava el ferro, es va posar una mena de camisa i sense acabar de cordar-se-la va sortir corrent. Em vaig quedar al portal amb les dents que em petaven. El ferrer corria, entrava a les cases i en tornava a sortir. Unes quantes dones esverades cridaven les criatures i la dona del ferrer va sortir de dintre i em va donar una empenta i sen va anar amb les dones i aviat pel tros de carrer que jo veia corrien homes com si els empaitessin. Un vell de lescorxador, blanc de cara com tots els vells de lescorxador, amb els braços pengim-penjam em va passar a frec i em va preguntar què passava, però abans que tingués temps de contestar un home li va dir que tots anaven a la plaça. Jo només mirava la paret que tenia al davant, a laltra banda del carrer. Era una paret feta amb pedres molt grosses les unes encaixades amb les altres, amb molsa a les juntures... era molt vella i les pedres tenien colors grisos i grocs com desfets pel temps, al capdamunt hi naixien herbes amb els brins llargs i quan nhi havia massa el ferrer les arrencava enfilat a dalt dun caixó... aquell dia a la paret hi vaig veure una figura mal feta. Les cames en una pedra groga, com si fossin cames que nedessin, i el cos amunt i encarcarat en una llenca grisa. La figura tenia els braços estirats enlaire i era el que es veia més esborrat. No tenia cara. Al cap duna estona es va sentir pujar gent, jo buscava la cara a la figura. Va passar una colla dhomes amb el ferrer al davant i el vell de lescorxador que mhavia preguntat què passava anava al seu costat enraonant sense parar. Darrera dels vells seguien els homes joves. Un de molt alt i prim cridava a veure si ja havien avisat lhome del ciment, que no es veia per enlloc, que si de cas ell aniria a avisar-lo i lajudaria a portar la gaveta i la paleta... I duien torxes. I passaven les dones i la dona del ferrer amb la taca morada a la galta, entre dues dones més velles que no pas ella, caminava i semblava que no mirés. Passaven de costat davant de la paret. I les dones embarassades anaven al darrera de tots amb el cap enlaire i agafades de les mans.
Quan van haver passat vaig entrar a la casa de més a la vora. La porta estava oberta. Per les eixides queien flors de glicina. Les abelles ja no botzinaven. A la cuina em vaig acostar a lestrella de larmari i vaig veure uns ulls que em miraven tristos com els duna bestiola. Vaig sortir al carrer. El poble semblava mort com els diumenges a la tarda quan anaven a mirar el pres. Només se sentia el riu. Vaig anar cap al camí per on havien anat tots. Hi anaven pel camí dret, pel camí de les flors de palla que es bufen i volen, pel camí de les sargantanes que es refan la cua. Pel camí després de la baixada, ple de pols a lestiu i de fang a lhivern. Quan vaig arribar al Pont de Fusta em vaig aturar a mirar laigua plena duna mena de cel que no acabava de ser un cel de nit. Mirava tan embadocat que no em vaig adonar de la lluna fins que un núvol la va tapar.
Passat el Pont de Fusta el camí baixava. De petit aquell camí se menduia tot sencer més buit que un precipici perquè el precipici fa por i atura i la baixada calla i se tenduu. En una baixada es van trobar lhome i lombra i ja no es van separar mai més. I van fer el poble. I lhome amb lombra a la vora, va plantar la primera glicina... Però no era ben bé així... Feia molt de temps el vell més vell del poble, quan era jove, havia explicat que, ell, havia vist el naixement de tot. El poble havia nascut dun gran malestar de la terra. I la muntanya shavia partit i havia caigut damunt del riu, estesa. I laigua del riu shavia escampat pels camps, però el riu volia córrer amb tota la seva aigua junta i a poc a poc havia anat buidant la muntanya que havia caigut, per sota. I no havia parat fins que no havia pogut fer passar la seva aigua tota plegada i alegre, a vegades enfurida, perquè topava amb les roques que li feien de sostre. I diu que no al fons duna baixada, sinó damunt de la terra i de les pedres estimbades, una nit la lluna hi va deixar dues ombres que van ajuntar-se per la boca. I va ploure sang. I així havia començat tot.