*
¿Oi que ho saps que sóc la molinera? Del dia de la pallissa, del dia del penjat, tenia el cos ple de blaus. Sóc la molinera. Va començar a untar-me amb un oli pudent dherbes després dhaver-me destapat. Pobret, tan tendre i tan apallissat... Així que em va deixar sol vaig provar dalçar-me i no maguantava. Havia perdut el sentit del temps. La mola voltava, la molinera venia a mirar-me i a dir-me disbarats. No em donava menjar. De dia, al costat mhi deixava una ampolla daigua. De nit, al costat, no hi tenia res. És un espia, sentia que deien. Un home que semblava un gegant em va agafar dun braçat i em va dur a una habitació gran i buida i em va tirar a terra com si hi tirés un sac de patates. Sentia el camió a la nit, baralles, pudor de fum, doli, soroll de vasos. De dia la molinera em tirava grapats de farina per sobre: jugava. Lhome que semblava un gegant em va tornar a baix, al costat de la mola. Cap al tard va començar el ball de les rata-pinyades. Entraven i sortien, sapilotaven al sostre, als racons, shi penjaven talment drapots socarrimats.
*
Avui és dissabte, va dir la molinera mirant-me com si em volgués travessar. I em va començar a fer petons mig estirada al meu costat. Jo estrenyia els llavis, tancava els ulls. Lhauria matada. Sen va cansar i va dir amb ràbia que quan no fos tan burro mensenyaria la manera més sàvia de fer lamor. ¿Lhas fet alguna vegada? Vaig trobar prou força per clavar-li una guitza al ventre que la va doblegar. Em va amenaçar amb el puny enlaire. Quan vindrà el meu home, que ja deu travessar el pont, preparat. Així que el va sentir acostar-se va començar a cridar que jo era un viu, és un viu que fa veure que no saguanta i quan em té a la vora... El moliner vermell com un bitxo amb els ulls fora del cap sem va tirar a sobre i em va apallissar mentre ella, dreta i dura, lanava atiant. ¡Matal! ¡Matal! Quan lhome va estar cansat i tip de pegar-me, em va posar a dalt dun carretó, em va empènyer fins arran del riu i em va abocar a la vora dels joncs tot dient uns renecs tan gruixuts que, de tant que ho eren, més mhauria estimat no sentir-los.
*
Una bestiola sem va acostar. Em vaig entregirar gemegant. La bestiola no es va moure. Vaig estirar el braç per tocar-la i vaig trobar una mà glaçada; estava al costat dun soldat mort. Fent un esforç, vencent el mal dels meus pobres ossos vaig fer tot el que vaig poder per rodolar una mica avall. Les canyes van aturar-me. Plovisquejava. I em vaig abaltir sense acabar dentendre que tot el bé daquest món mhagués abandonat.
VIII
Sembles una calavera
Es va sentir una explosió cap a la banda del molí i de seguida es va alçar una gran fumera i flamarades. Soldats i més soldats feien un pont damunt del riu amb taulons i barques. La cridòria dels soldats i el soroll dels motors eixordaven. Devien haver treballat tota la nit. Aviat van començar a passar camions i canons per damunt del pont, i, embogit, encabritant-se i renillant, el cavall blanc estava al mig. Dos avions de plata feien cercles per damunt del pont. Una explosió va aixecar sortidors daigua. El pont va saltar i quatre camions van caure al riu. ¿Què fas aquí? Sembles una calavera. Espitregat, amb sang a la cara, amb les mans que li tremolaven, en Juli-Juli em mirava. Et vas salvar duna i bona, tocant el dos. Em va demanar que li expliqués què havia fet. Sel veia boig per enraonar; enraonar del que fos. Sem va asseure al costat. No miris. Sota el que queda del pont, laigua és vermella. Estem voltats de soldats morts. Enraona tant com vulguis, però no miris. Digues alguna cosa... corre. No miris cap al pont. Va riure tot eixugant-se amb el braç la sang de la cara. Va riure més fort, va tancar els ulls, els va tornar a obrir. La mirada no se li aturava enlloc. Ho saps que hi ha una cantinera... va amb un carro tirat per dos cavalls que només tenen la pell i los. Calla, vaig dir tot posant-li una mà davant de la boca. Se sentien volar avions. A poc a poc la remor dels avions va anar morint. Es diu Faustina i ven cacauets, cinturons amb sivelles que són caps de mort, tabac barrejat amb herbes i begudes esbravades. A tocar del pont va arribar una ambulància. Per entre les canyes vaig veure el cavall que estava quiet. Laigua senduia soldats morts i soldats ferits, trossos de barca, fustes cremades. I en Juli-Juli predicava que la guerra sestava acabant i que aviat podríem tornar a casa fent voleiar banderes entre noies que ens tirarien flors. Tot això està fent els últims badalls. Hem de procurar salvar la pell. ¡La pell per damunt de tot! Va callar un moment i va preguntar-me ¿no has volat mai? Jo, de nit, volo. Això fa que no estigui mai desesperat. Així que majec no penso que al damunt hi tinc un sostre de guix i canyes sinó el deliri de les estrelles: camins destrelles, camps i més camps destrelles; i al cap duna estona de pensar només en el cel, fujo dallà on sóc i volo. Veig les muntanyes, els pobles, el mar... tot des de dalt. Jo mirava el cavall que sens acostava... em vaig quedar sense respiració. Algú mapuntava als ronyons. Teníem dos soldats al darrera. Tot senfonsa i vosaltres garla que garla. ¡Animals! Garla que garla. Sense encomanar-me ni a Déu ni al diable i a risc de fer-me matar vaig treure forces de no sé on i vaig córrer cap al cavall, li vaig saltar al damunt i com si se li hagués engegat una molla sem va endur galopant furiós. Vaig sentir dos trets. Una bala va alçar un nuvolet de pols a dos metres del cavall. Vam travessar un bosc, un poble abandonat, una masia fumejant. Fins que tot duna el cavall es va aturar en sec i vaig anar a parar de cap a dintre duna trinxera plena daigua, al damunt den Bartomeu, el cuiner daquells soldats que havia deixat, que estava descarregant una metralladora contra els de laltra banda i cridant ¡¡¡enxufa mantega!!!
IX
Els polls
Aquella mateixa tarda van donar ordre de retirada. Va venir a dir-mho en Juli-Juli que encara no sé com havia vingut a parar on el cavall mhavia llençat. Érem un centenar dhomes, tots joves, tots cansats, tots avorrits. La columna no es va aturar fins a les envistes duna masia abandonada, voltada dacàcies, amb un pujol al darrera. Vam baixar dels camions i de seguida van preparar el camp. Semblava que en el món no hi hagués hagut mai guerra de tanta pau que es respirava. Vaig aprendre a carregar i a descarregar el fusell. A tirar. ¿Quants anys tens? Quinze. Sembla que en tinguis més. Apa, a veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més amunt, o més cap a la dreta o més cap a lesquerra, de lhome de cartó que havíem dencertar. No volia que mensenyessin a matar ningú. Els sotracs de la culata em van mig desllorigar lespatlla.
Vaig agafar el vici danar-men a fer passar les cabòries a dalt del pujol. Aviat mhi va seguir un noi de Gràcia. Es deia Agustí. Havia nascut al Torrent de les Flors. A casa seva vivien de vendre llet i tot feia pudor de vaques, deia, perquè tenien lestable a la rebotiga. Totes les vaques, ¡a casa! Quan el van cridar a fer la guerra diu que no podia dormir sense aquella pudor de vaca que lhavia vist néixer. La seva mare el despertava cada dia a les quatre per anar a repartir la llet. Només tenia vuit anys. Amb els ulls mig clucs i el cor adormit anava dun carrer a laltre carregat de pots i de mesures, de vegades havia de pujar tres pisos descala fosca per vendre un trist petricó de llet que valia cinc cèntims. Però a les set en punt ho deixava tot: pots, mesures i tota lenderga i cap a missa sha dit. Lolor de lencens el trasbalsava; la quietud, les paraules del capellà que magradaven tant perquè no les entenia. Sembadalia amb les casulles... blanques, rosa, grogues, morades... totes brodades dor. I els lliris dels altars i les corones dels sants, sants amb un genoll rosat que els sortia per lesquinç de la túnica. Una veïna es va queixar a la seva mare que el seu marit havia danar molts dies a treballar dejú perquè jo no els havia portat la llet; ho sabia de bona tinta, era per culpa de la missa. Cada dia va a missa. La meva mare que vetllava molt pel negoci em va clavar un raig de bufes i mhavia deixat dues nits sense sopar. Però jo baixava a la nit a munyir una vaca i mennuegava de tan de pressa que mempassava la llet per poder tornar al llit. ¡Primer de tot, lobligació! cridava la meva mare. ¡Primer de tot, la devoció! deia mossèn Camilo al col·legi amb les mans juntes i després obrint els braços. Jo no sabia què fer però anava a missa encara que arribés a la meitat i no pogués veure el començament del treball de làngel quan feia el terra de lesglésia amb daus blaus i carmesins. Ni quan bufava perquè es formés la bombolla que cobria lesglésia i els pètals que la feien forta des de laltar major fins als últims bancs. ¿Què són, els pètals? Em va mirar: de les fulles de la planta sen diuen fulles. De les fulles de la flor sen diuen pètals. I va enganxar de seguida que per culpa de repartir la llet no podia veure quan àngels i més àngels bufaven per ajudar làngel principal mentre raigs de llum anaven de laltar fins als fidels i dels fidels fins a laltar. Em feia venir ganes de plorar sentir-me tan lligat a casa meva perquè no podia estar amb Déu que havia fet les esglésies i quan penso que en van cremar tantes em vénen ganes de matar els que van cremar-les encara que matar estigui prohibit. I a tu, vaig preguntar-li, ¿qui et va explicar tot això de làngel que bufa i tot això de la bombolla que sinfla? Va callar una estona i va dir baixet, és un secret, i va afegir tot gratant-se a sota del braç amb desfici, ja hi som: els polls. Al cap de dos dies també em gratava jo. Una esgarrifança que començava dolça com la mel i que sanava convertint en un deliri. Al cap de quatre dies no hi havia cap soldat que no tingués els cabells i cada plec de la roba minats de polls. De petits, de grossos, dous a punt desclatar, blancs com cervells de gallina. En Bartomeu deia que, a contrallum, els veia volar. En Juli-Juli deia que hi pensàvem massa. Mateu-los, però no en parleu. Baixàvem a banyar-nos en un gran dipòsit daigua que la recollia duna font que rajava sense parar. No podíem acabar amb aquella plaga. ¡Volen! ¡Us dic que volen! En Juli-Juli els esclafava entre dues ungles amb una gran parsimònia. Quan natrapava un de molt gros ens lensenyava. ¡És un poll de rei! Els reis eren els polls. Vivien enganxats amb nosaltres, fent el mort quan estaven tips. En vaig veure volar un de la camisa den Ximeno a lespatlla den Viadiu. Sens menjaven. Sempre a punt de fer servir la boca per xuclar sang. ¡No tenen boca, tenen trompa!