VI
La noia del riu
Per terra havien quedat closques de formatge, tres o quatre rosegons de pa. Mho vaig menjar tot de pressa. Vaig collir més móres. I de mica en mica vaig anar baixant cap al riu. Laigua a laltra banda no era blava: era verda amb núvols que lliscaven pel damunt. Hauria volgut ser riu per sentir-me fort i mhi vaig ficar. Nedava com un peix; ja no em sentia de la pallissa. El meu pare tenia uns cosins que vivien a la Barceloneta, al carrer Atlàntida. Amb els seus fills i una noia, la Mònica, anàvem a buscar petxines. Amb ells vaig aprendre de nedar i de remar. Abans de ficar-me a laigua mhavia arrencat la bena del braç; la carn, al voltant de la ferida, que mhavia fet un dia que vaig caure damunt una pila dampolles trencades, era morada. A laltra banda del riu hi havia una estesa de joncs i de canyes i entre els joncs i les canyes la vaig veure; més maca que la vida, dreta, nua, amb una forca a la mà. Tenia els cabells del mateix ros clar que tenien els meus quan era petit; la cintura estreta, cada cuixa un respecte, com deia la meva mare dels clavells, cada clavell un respecte, tota ella un préssec madur. Mhi vaig anar acostant, em va veure i quan hi vaig arribar a la vora, rient, em va burxar amb la forca. Tenia unes dents que semblaven pedretes de riu de les més blanques. Sortia el sol. Totes les canyes, totes les fulles, es gronxaven. Va llençar la forca i es va tirar a laigua. Em vaig posar a nedar riu amunt amb ella al darrera.
*
Estirats al sol ens vam atipar de móres. Em mirava. Tenia els ulls violeta esquitxats dor com els daquella nena veïna del gat que la seva mare ens va fer guardar. Va explicar-me que el seu pare era moliner del molí de més amunt i jo no parava de mirar-li els ulls. El seu pare feia la guerra i només el veia els diumenges. La seva mare es deia Marta. Ella, Eva. Li hauria agradat ser un noi en comptes duna noia. Caçava ocells amb mandró. Els peixos, si els pescava massa petits, els tornava al riu i li agradava fer-ho perquè era com si els donés la vida. Els conills i les perdius els caçava amb gos i amb escopeta. Si hagués estat un noi se nhauria anat a la guerra, que sen moria de ganes, però el seu pare lhauria volguda amb ell i no li hauria deixat fer el que hauria volgut. Sense que vingués a tomb em va preguntar si magradaven les bombolles de sabó. El que tenien de més bonic era que després de tanta paciència per veure-les sortir de la canya i de tant tornassol, mentre volaven es fonien com si les punxessin. Enraonava ajaguda, amb les mans darrera del cap i mirant el cel. Jo tenia ganes de tocar-la, destirar-la damunt un llit de fulles verdes arrancades a plantes de violeta. Si la guerra, que dura tant, encara dura més, em tallaré els cabells, em vestiré de noi i me nhi aniré. Va callar perquè a laltra banda del riu, més enllà i més avall don jo lhavia vista amb la forca, passava un home a cavall dun ruc, amb un fusell penjat a lesquena. És el meu pare, això vol dir que avui és diumenge. Vam trigar a aixecar el cap i quan el vam aixecar el moliner qui sap on parava. Un aire dels més fins jugava amb nosaltres i ens vam adormir quan sortia la lluna.
Es va despertar primer que jo i quan vaig obrir els ulls ja no era al meu costat. Nedava i jo vaig fer com ella. No em vaig poder aguantar i vaig agafar-li un peu. El peu em va lliscar dels dits com una anguila. ¡Sortim! Riu avall baixaven tres ombres. Són soldats morts. Per estalviar-se la feina denterrar-los els llencen daltabaix del cingle del Merlot. Els empenyo amb la forca perquè no sencallin i no es podreixin entre els joncs i les canyes que són el meu palau.
VII
La molinera
A la vora del molí ens vam aturar a lentrada dun pont damunt duna recolzada del riu. LEva em va demanar que lesperés; miraria de poder tornar aviat a buscar-me, que, si no tornava de seguida, no anés al molí. Passa de llarg. Em dolia que em deixés. Té, vaig dir-li, no tinc res més i tho dono. Em vaig treure de la butxaca el ganivet que mhavia regalat el meu pare i lhi vaig posar a la mà.
Els arbres eren vells; sota de tanta branca amb el riu negre a sota, ni respirava. Luna darrera de laltra dues fulles em van fregar la galta com si fossin els dits dun mort. Una lluna esmicolada es deixava endur pel riu. Em va semblar veure ombres aigua avall. Algú necessitava que lajudessin. Algú sense veu. La corda em feia companyia. Vaig estrènyer fort aquells quatre fils de cànem que jo sentia que em protegien. Les ombres que passaven eren soldats morts que sanaven acostant a les canyes. Farien caure les fulles, cridarien el vent, sarraparien on poguessin perquè laigua no sels endugués lluny don havien mort. LEva trigava. Ja no vindria. Caminant, caminant, vaig ensopegar amb un pou i em vaig amagar al darrera. Havia arribat a tocar del molí. Sentia grinyolar unes frontisses com si el vent que saixecava obrís i tanqués finestres. Tot duna el portal del molí es va esbatanar i junt amb un raig de claror va sortir-ne un cavall blanc amb una ombra mig ajaguda al damunt. Les ferradures alçaven espurnes. Al cap de poca estona un home mig corbat pel pes dun sac que no vaig saber don havia sortit va entrar en un cobert en el moment que una descàrrega petava lluny i feia vermell un cantell de núvol. Sacostava un camió. Es va aturar davant de la portalada i en van saltar dos homes. El que havia entrat en el cobert va anar a trobar-los i van començar a descarregar caixes.
Aviat es van sentir crits dins el molí. A tocar del portal, escoltava. Una veu prima deia que a lestable no hi havia el seu cavall, el cavall que havia donat perquè el guardessin. Una veu més forta deia que no sabia que el cavall no fos a lestable. Que anessin cridant. Damunt del seient del camió hi havia una bossa. Amb la mà encara a dins i quan no sabia si havia agafat una poma o una pera, un cop al clatell em va estabornir.
*
Feia esforços per obrir els ulls. Una remor de roda que voltava matordia. Tot ho veia emboirat. Fins que es van fer unes taques clares i vaig veure parets, la mola... uns ulls a tocar de la cara que semblaven de vidre. ¡Ja el tenim despert! va cridar una dona i, rient, em va tirar una galleda daigua per sobre. Aquella dona sem va acostar més, em pegava i tot pegant-me em feia petons. Estàs ben atrapat. Em va preguntar com em deia tot picant-me el costat amb la punta del peu. Una altra vegada em tornaràs els petons, xanguet de claveguera... A la portalada shi va plantar un cavall blanc. Va venir fins on era i, aturat, va començar a donar cops de pota amunt i avall.
*
¿Oi que ho saps que sóc la molinera? Del dia de la pallissa, del dia del penjat, tenia el cos ple de blaus. Sóc la molinera. Va començar a untar-me amb un oli pudent dherbes després dhaver-me destapat. Pobret, tan tendre i tan apallissat... Així que em va deixar sol vaig provar dalçar-me i no maguantava. Havia perdut el sentit del temps. La mola voltava, la molinera venia a mirar-me i a dir-me disbarats. No em donava menjar. De dia, al costat mhi deixava una ampolla daigua. De nit, al costat, no hi tenia res. És un espia, sentia que deien. Un home que semblava un gegant em va agafar dun braçat i em va dur a una habitació gran i buida i em va tirar a terra com si hi tirés un sac de patates. Sentia el camió a la nit, baralles, pudor de fum, doli, soroll de vasos. De dia la molinera em tirava grapats de farina per sobre: jugava. Lhome que semblava un gegant em va tornar a baix, al costat de la mola. Cap al tard va començar el ball de les rata-pinyades. Entraven i sortien, sapilotaven al sostre, als racons, shi penjaven talment drapots socarrimats.