Merce Rodoreda - La mort i la primavera

La mort i la primavera

1ª edició: març de 1986

1ª edició en aquesta col·lecció: octubre de 2017

4ª reimpressió: juny de 2020

Edició digital: març de 2021

© Institut dEstudis Catalans, pels textos de Mercè Rodoreda

© hereus de Núria Folch de Sales, per ledició

© Arnau Pons, pel text del postfaci

© daquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.

Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat

El retrat de la primera guarda és una foto de Pilar Aymerich.

El croquis del poble (p. 203-204) es conserva a la Fundació Mercè Rodoreda, que amablement ens ha donat permís per reproduir-lo.

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Producció de lebook: booqlab

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Mercè Rodoreda

La mort i la primavera

Edició a cura de Núria Folch de Sales

revisada per Arnau Pons

Amb un postfaci

dArnau Pons

CLUB EDITOR

BARCELONA

ceste voix sans corps qui rien ne sçaurait taire. RONSARD

El misteri daquest pes que porto a dintre,

que no em deixa respirar

M. R. G.

I

Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu dun lledoner a tocar de la pedra del boig i abans de ficar-me a laigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques... Em vaig ficar a laigua molt a poc a poc i sense gosar respirar perquè sempre tenia por quan em ficava en el món de laigua, que laire, buidat de la nosa que jo era, no senrabiés, i, convertit en vent, no bufés tan fort com bufava a lhivern que gairebé senduia les cases, els arbres i la gent. Havia buscat la part més ampla del riu, la que era més lluny del poble i on gairebé no anava mai ningú perquè no volia que em veiessin. Laigua passava segura della mateixa, daquell pes que li venia de les muntanyes, de la neu i de les fonts que fugien de lombra per un forat de la roca. I tota laigua ajuntada per aquell delit dajuntar-se caminava sense parar amb terra a banda i banda.

Així que vaig haver passat els estables i el tancat dels cavalls em vaig adonar que una abella em seguia junt amb la pudor dels fems i lolor de mel de les glicines que ja florien. Laigua era freda i la tallava amb els braços i la picava amb els peus i de tant en tant en bevia, aigua blanca dhivern esquitxada pel sol que sortia més enllà de les Pedres Altes amb el seu delit de volar. Em vaig enfonsar perquè si labella em seguia em perdés, i, enganyada, no sapigués què fer. Jo sabia que hi havia abelles velles de set anys tossudes i amb enteniment. A dintre tot era tèrbol: un núvol de vidre, i vaig pensar en les boles de vidre de les eixides entre les enramades de glicina forta, daquelles glicines que amb els anys senduien amunt les cases del poble.

Les cases del poble eren totes de color de rosa. A la primavera les pintàvem i potser per això la llum era diferent: perquè agafava el rosa de les cases com a vora del riu tot agafava color de fulles i de sol. A lhivern, tancats, fèiem els pinzells amb cues de cavall, amb mànecs de fusta i filferros, i quan els teníem fets els guardàvem al cobert de la plaça fins que el temps era bo, i aleshores anàvem tots, homes i nois, a buscar la pols vermella per fer la pintura rosa, a la cova de la Maraldina: la muntanya coberta de bruguera amb larbre mort a lacabament i amb el vent per entre els matolls. Baixàvem a la cova amb una corda de nusos lligada a una estaca. Lhome que anava al davant duia un fanal. Baixàvem avall del pou humit i negre amb vetes que lluïen si feia sol i que de mica en mica sapagaven perquè, més endins, en la caiguda de la fosca, la fosca se les anava menjant. I pel pou entràvem a la cova, vermella i molla com la boca dun malalt. Omplíem els sacs de pols i els ben lligàvem i els qui shavien quedat a dalt els estiraven i els anaven apilotant els uns damunt dels altres. Quan tornàvem al poble barrejàvem la pols amb aigua i fèiem la pintura rosa que lhivern esborrava. I a la primavera, amb les glicines florides i lanar i venir de les abelles, amb les glicines en flor que colgaven les cases, pintàvem i tot duna la llum era diferent.

Sortíem a mort de nit i sempre feia vent a la muntanya de la Maraldina; ens costava de pujar. Entràvem a la cova del pou i en sortíem carregats amb els sacs com si fóssim formigues i baixàvem la muntanya i des del vessant vèiem els cavalls en el prat. Els cavalls només eren per menjar. Ens els menjàvem cuits damunt dun foc de llenya, sobretot a les festes denterrament. I de la manera que mataven els cavalls els homes de lescorxador, amb lhome de la sang que els manava, i que només servien per matar cavalls perquè shavien fet vells i no servien per res més, no els quedava ni una gota de sang a dintre i la carn tenia un gust més fort de no res i destella. Quan baixàvem de la Maraldina amb els sacs a coll, el vent, que ens havia empès avall quan pujàvem, ens empenyia cap a dalt. Tant si pujàvem com si baixàvem sempre ens empenyia com si ens posés les mans amples damunt del pit. I els vells explicaven que el vent de la Maraldina, ajupit per entre matolls quan a la muntanya no hi havia ningú, era un vent carregat dànimes que voltaven per la muntanya només per fer el vent més fort quan era lhora danar a buscar la pols, per fer-nos la feina pesada i per dir-nos que tot el que fèiem més hauria valgut que no ho haguéssim fet perquè no servia per res. I com que no tenien boca les ànimes ens ho deien amb la veu del vent.

Deixàvem els sacs al mig de la plaça i aviat començava la feina de barrejar la pols amb laigua i de pintar-ho tot de color de rosa, que era el color de totes les cases menys duna: la del senyor que vivia a dalt de tot de la muntanya partida que era una muntanya petita i queia en espadat damunt del poble i lamenaçava i el protegia. I lespadat, amb la casa del senyor a dalt de tot, estava cobert dheura que a la tardor sencenia per morir.

II

Vaig treure el cap fora de laigua i la llum shavia fet més forta. Nedava a poc a poc per fer trigar el moment de sortir. Laigua mabraçava, mhauria pres si jo hagués volgut i, empès i xuclat, hauria anat a parar allà on no se sap què són les coses... Dintre de laigua hi havia herbes; el corrent les decantava i es deixaven gronxar per aquella aigua que duia la força del cel, de la terra, i de la neu. Vaig sortir. Laigua em regalava cos avall, em feia lluent. Labella mhavia perdut després de tanta estona dhaver-me seguit. Em vaig asseure damunt de lherba a tocar de la pedra del boig; abans dreta ara ajaguda, amb un sot que havia fet un home picant-la amb el cap, servia de banyera, després duna pluja, a locell de la cresta negra. Lombra del bosc, al meu davant, era negra i tremolava. Daquella herba en deien rosa de gos... Les aranyes feien teranyina de fulla a fulla i tot de bestioles petites, mortes i seques, havien quedat enganxades als fils que quan estava ennuvolat eren grisos. Vaig arrencar una mata dherba. Tenia les arrels blanques i en penjaven motes de terra. Una, a la punta duna arrel arrissada, gairebé era rodona. Agafada pels brins vaig fer ballar lherba, ara cap a un costat, ara cap a laltre, i la terra no queia. Em vaig posar lherba damunt del genoll com si hi estigués plantada. Era fresca. Quan la vaig treure del genoll al cap duna estona, shavia escalfat i la vaig espolsar fort per veure caure la terra. I la vaig tornar a plantar. El bosc era el bosc on les persones grans anaven de tant en tant. I quan hi anaven ens tancaven a larmari de fusta de la cuina i només podíem respirar per les estrelles dels batents que eren unes estrelles buides, com unes finestres que tinguessin forma destrella. Un dia vaig preguntar a un noi del costat de casa si també el tancaven a larmari de la cuina i va dir que sí. Li vaig preguntar si la porta de larmari era de dos batents i si a cada batent hi havia una estrella buida i va dir, hi ha una estrella buida però no és prou per poder respirar bé i si els grans triguen massa ens trobem malament perquè és com si ens ofeguéssim. I va dir que pel forat de lestrella veia marxar els grans i després només veia les parets i la cendra, tot molt sol i encomanant tristesa, per aquella tristesa que tenien les parets de fer-se velles quan les persones les deixaven soles amb tots els nois tancats en els armaris com bestioles. I el que em va dir de les coses era veritat: es feien velles de pressa totes soles, però ben acompanyades per les persones trigaven més i es feien velles duna manera molt diferent, com si en comptes de fer-se lletges es fessin boniques. I els grans tornaven a la matinada cridant i cantant pels carrers i sadormien per terra i moltes vegades no es recordaven dobrir els armaris on tenien les criatures tancades i quan els obrien en sortien mig malaltes i amb lesquena més adolorida que quan els pares i les mares les apallissaven per culpa del mal humor. Perquè encara que fos pintat de color de rosa, el poble de vegades era ple de malestar per culpa dels cavalls, per culpa del pres, per culpa del temps, per culpa de les glicines, per culpa de les abelles, per culpa del senyor que vivia sol a la casa amb lespadat cobert dheura que a les tardes dacabament destiu semblava una onada de sang. I per culpa dels caramens. Quan naixia un cavall també feien una festa però no ens tancaven als armaris, ni ens hi tancaven per la festa major que començava amb el ball dels guaites i després amb la feina de córrer davant dells mateixos. Deien que el dia que un home passaria corrent davant dell mateix, aquell dia aquell home ho tindria tot guanyat o gairebé tot; que és molt. I abans de sopar, després del ball i de les corregudes, un home, sol i nu, es ficava al riu i travessava el poble per sota per vigilar que laigua no descalcés les pedres i no sendugués el poble avall. I aquest home de vegades sortia amb la cara feta malbé i de vegades amb la cara arrencada.