*
Un dia, encara fosc, que havíem baixat a banyar-nos cinc o sis, em vaig quedar darrera del dipòsit de laigua i els vaig deixar. La guerra estava aturada com si amb la seva pau mempenyés a anar on fos que pogués desfer-me dels polls i dels soldats.
*
No estava bé enlloc. Ni pels camps, ni sota dels arbres, ni a dintre de cases abandonades, fins que, una tarda, vaig veure un home esparracat quan ja el tenia a tres passes; amb els cabells blancs, la barba també. La sivella del cinturó figurava un cap de calavera. Sem va asseure al costat sense badar boca, va treure dos préssecs dun cabàs vell i brut, són de secà, i men va donar un. Ens vam mirar als ulls i em va semblar que ens coneixíem de sempre, que ja lhavia conegut, no sabia on ni quan, al mig duna tarda com aquella, asseguts en un marge. Tot mossegant la carn ensucrada i dura del préssec i sense mirar-me, em va dir: les coses importants són les que no ho semblen.
X
La nena del vestit de dos colors
Una nena petita vestida de verd i de vermell, amb mitges de color de xocolata, carregada amb un cistell ple a vessar de bledes, sem va aturar al davant mentre jo em passava una mà per la cara que sanava cobrint de pèl moixí. En Juli-Juli mhavia regalat una camisa i uns pantalons perquè els que jo duia quan ens havíem tornat a veure feien pena de tan vells i fets malbé. No li vaig parlar mai daquella mentida dels pantalons robats i ell tampoc no men va dir mai res. No sé per què, mentre aquella nena em mirava, vaig estar content de no anar estripat. Estava quieta, plantada davant meu com un pi, mirant-me amb ulls de persona gran i tafanera. Va deixar el cistell a terra i abans dasseures al meu costat em va tocar la màniga de la camisa. Que maca... Jo encara tenia el pinyol de préssec a la boca i no sabia què fer-ne. ¿Què menges? No li vaig contestar. Vaig agafar el pinyol amb dos dits, quan el que tenia eren ganes descopir-lo lluny, i el vaig llençar. Entre un poble que es veia una mica apartat i nosaltres, hi havia un mas. ¿Ets daquella casa? Amb un dit va fer que no. Vaig aixecar-me a poc a poc com si maixequés damagat, em vaig posar a caminar i de seguida em vaig adonar que la nena em seguia. Caminava darrera meu amb el cistell de les bledes que li mig arrossegava per terra. El sol venia desquena i lombra de la nena, al costat de la meva, era petita; com la que feia la meva germana Laieta quan jo duia braçats de clavells davant de la casa per anar-los lligant de dotze en dotze. ¿Ets daquest poble? Sí. ¿Thas perdut? Va deixar el cistell a terra, en va treure una fulla de bleda mig groga i me la va deixar als peus. Que lletja, va dir. Dret al seu davant vaig preguntar-li don havia tret aquelles bledes, ja que no es veia cap hort per allí al voltant, i per què anava camps a través tan sola i tan petita. No em va contestar. Em va tornar a tocar la màniga de la camisa, és de color doliva, va dir fent un sorollet dadmiració amb els llavis. Sem va posar a la banda esquerra i tot agafant-me la mà em va dir, pare. Caminàvem ara un pas ara un altre. Tacompanyaré fins a casa teva, mensenyaràs on és. Ens acostàvem al mas; una vella asseguda a lentrada triava llenties. Ens va donar una mala mirada i acotà el cap de seguida per tornar a la seva feina. Lligat a una anella amb una cadena llarga, tota ella rovell, un gos esquifit, amb la cua escapçada, es va posar a lladrar després dhaver estat una estona mirant-nos. Lladrava donant estrebades a la cadena a risc descanyar-se. Calla, calla. Vam deixar el mas enrera i quan encara no havíem fet una trentena de passos en va sortir un noiet corrent cap al poble com si lempaitessin tots els dimonis. El poble era molt vell. El carrer que vam enfilar, molt estret, estava empedrat amb palets de riera fent dibuixos. Les cases tenien les finestres petites i a totes les portes hi havia miretes barrades amb ferros. Les plantes, en els testos dels balcons, penjaven enfora verdes i florides de vermell. Tot feia pudor de fems i olor de garrofes. Abocada a una finestra, una noia amb els cabells mullats i una tovallola al voltant del coll ens mirava i va escopir, en el moment que una pagesa vestida de negre sortia de casa seva amb dos pollastres agafats per les potes que tenien les crestes més vermelles i més arrissades que la flor del magraner. En veurens es va tornar a ficar a dintre i va tancar la porta duna revolada. El noiet del mas sens acostava cridant amb cara de ràbia, ¡ja són aquí!, ¡ja són aquí! De seguida es va sentir la cridòria. ¡Lladre de criatures! ¡Aquesta no te lemportaràs com vas fer amb laltra! És parent del batlle enterrat. Pengem-lo. Carrer avall venien vells i homes armats amb bastons i forques. ¡És parent del batlle! A penjar-lo. A penjar-lo. Sense pensar-mhi dues vegades em vaig desfer de la mà de la nena que cada vegada mestrenyia més fort, i cames ajudeu-me. Vaig sortir del poble, vaig travessar una riera, un camp pla com el palmell de la mà. Em va aturar un barranc que vaig anar seguint fins que el poble al meu darrera ja semblava un poble de pessebre. En el moment de girar-me per fer-li adéu amb la mà, vaig entropessar amb unes cames i vaig caure tan pla com era.