V
El carro
El pa que havia quedat en el sarró i grapats de móres que havia anat collint pels voltants van ser la meva menja daquell dia. No em sabia moure de la vora daquell home mort. Ja negra nit vaig estirar-me pensant en la Faustina i en lErnestina. A lúltim em vaig enfonsar en un son neguitós fins que em va despertar, junt amb la claror, una gran piuladissa docells. Nhi havia un que tenia el ventre de color de taronja, daltres el tenien verd. A lúltima branca de larbre del penjat un pardal va començar a cridar. Semblava que shagués tornat boig. Del riu va pujar una cançó i la veu que cantava era una veu de noia. Enfilat a la pedra del penjat vaig mirar avall: veia una llenca daigua blava. Aquella veu de noia mhavia deslligat dels records de la nit. Tot duna venia forta com si la noia la cantés de cara a la muntanya, tot duna es feia fosca com si la noia shagués girat desquena. El pardal cridava sense parar. I no sé per què em vaig enrecordar de les meves germanes mortes. Potser perquè la claror, potser perquè el color del cel era el mateix que dormia damunt el camp de clavells, potser perquè... la gran es deia Laieta, la mitjana Lea... la veu que pujava del riu havia callat, la petita es deia Letícia com una besàvia del meu pare que havia estat molt rica: tenia dos cotxes, sis cavalls, camps de blat, una casa amb dotze habitacions i dotze xemeneies. La Laieta tenia un geni de mil dimonis: va morir duna enrabiada. Volia que li diguessin només Laieta. ¿On és, Laieta? ¿Què fa, Laieta? ¿Encara és al jardí, Laieta? I la meva mare i tots dèiem: ¿On és, la Laieta? ¿Què fa, la Laieta? ¿Encara és al jardí, la Laieta? Aleshores la meva mare per avesar-la a no tenir capritxos es va posar a dir-li la Lala. I tothom reia. La Lala. La Lala. A les meves germanes en el barri els deien les tres Eles. La Lala. No ho va poder aguantar i un dia va arrencar en plors i esgarips, amb les venes dels polsos inflades, amb un pam de boca oberta i pica que pica el cap contra les parets. Se li va rebentar una vena del coll i va caure plana a terra com si lhaguessin planxada. Totes tres tenien els cabells molt llargs, els ulls embadocats, en forma dametlla. Les altres dues van morir de malaltia. Les vam enterrar, cadascuna a la seva hora, vestides amb el vestit de la primera comunió, llarg fins als peus, voltades dun vel com un núvol, amb corona de roses, amb els rosaris entortolligats en el braç... Quan estaven a dintre de la caixa a lhabitació del sofà vermell, si no hi havia ningú que els fes companyia, anava a mirar-les. Van al cel, deia la meva mare. Totes hauran anat al cel, i afegia amb els ulls mig en blanc, quan hi anirem nosaltres, ens vindran a rebre. Els tocava les mans ben posades damunt del pit, més fredes que el mes de gener. Els posava bé la corona de roses. Mirava aquells ulls tancats que mhavien mirat tant, més brillants que laigua. Jo me les hauria quedades per sempre; tan quietes, tan blanques, tan sense fer mal a ningú.
*
Sacostava un soroll de rodes de carro acompanyat per veus dhome. Mig ajupit per entre matolls vaig anar fins al revolt. Sacabaven daturar dos carros. Del que tenia més a la vora van saltar tres homes espitregats, escabellats, barbuts, amb cinturons carregats de bales, amb mocadors vermells lligats al coll. Al carro que havia quedat més lluny, a la part del darrera, sortien cames nues acabades en uns peus de color de cera, alguns tacats de sang. Un dels homes, el més vell, va dir que tenia una gana que lalçava. Els altres tres i un quart que va saltar del carro dels morts, tots carregats amb motxilles, es van asseure a terra. Clavaven queixalades a uns pans llargs, una mena de barres que no havia vist mai, i a uns grans trossos de formatge. Bevien vi amb bóta. Un de gros, vermell de cara i amb la punta del nas partida pel mig, era el que tallava el pa i el formatge i lanava repartint. El més jove va rondinar que el formatge no li agradava, que més shauria estimat unes quantes costelles a la brasa. Ningú no nhi va fer cas. Deien que si la guerra encara seria llarga, que potser duraria cent anys. Mentre hi hagi carn de canó tindrem guerra. Un home que sassemblava una mica al meu pare, però sense bigoti, deia que, al contrari, la guerra sestava acabant, que només era cosa de mesos... que ja havia mort prou gent, que el país ja estava bastant aclarit de gentussa. I de gentassa. Van riure. El del nas partit va dir, encara que la guerra sacabi no tornaré mai més a casa. Estic avorrit de viure fent sempre el mateix. Tip de treballar cada dia a les mateixes hores escombra que escombra places i carrers. Jo, va dir el que volia menjar costelles a la brasa, em faré pastor. ¿Pastor? Et passaràs el que et queda de vida menjant formatge. ¡Mataré ovelles! De tant veurels mastegar, la boca sem feia aigua i mentre mempassava la saliva coll avall em van clavar una empenta que em va fer caure al mig dels homes que menjaven. ¡Mireu quin conill que he enxampat! Era un home amb el cabell blanc, amb una onda que li tapava el front. Duia una escopeta penjada a lespatlla, pantalons de vellut i botes cordades als costats amb tres sivelles. Em miraven com si fos una bèstia estranya. ¿Te la passaves bé, eh, fent despieta? Un daquells homes em va pessigar el braç, tu, va dir, has tocat el dos. Et conec. Tots faríem com tu si poguéssim i que sanessin esllomant els altres. Vaig arrencar a córrer. Em van atrapar i a rossegons em van dur allà on havia caigut. El del nas partit va dir jo the vist... ¿on tens amagats els pantalons que aquesta nit has robat a en Juli-Juli? Em va clavar un mastegot amb una mà que semblava de ferro. Digues ¿on tens els pantalons robats? Vaig jurar que no havia robat els pantalons a ningú. Ells que sí i jo que no, fins que no vaig poder més i vaig cridar mentider. Mentider més que mentider. Em van caure dos mastegots més que em van sotragar el cervell. Aquesta nit has entrat a la barraca i quan dormia... Encara vaig tenir esma de dir-los que havia passat la nit vetllant un home que shavia penjat. Es van clavar a riure tots alhora. ¿Un home que es va penjar? ¡Diu que ha passat la nit amb un penjat! Quan vaig fer el gest de fugir altra vegada perquè ja sabia que si no et volen reconèixer la raó més val que pleguis, el que repartia el pa i el formatge em va clavar la gran pallissa mentre jo anava cridant ¡covard!, ¡covard! Em va deixar bo pels gossos.
VI
La noia del riu
Per terra havien quedat closques de formatge, tres o quatre rosegons de pa. Mho vaig menjar tot de pressa. Vaig collir més móres. I de mica en mica vaig anar baixant cap al riu. Laigua a laltra banda no era blava: era verda amb núvols que lliscaven pel damunt. Hauria volgut ser riu per sentir-me fort i mhi vaig ficar. Nedava com un peix; ja no em sentia de la pallissa. El meu pare tenia uns cosins que vivien a la Barceloneta, al carrer Atlàntida. Amb els seus fills i una noia, la Mònica, anàvem a buscar petxines. Amb ells vaig aprendre de nedar i de remar. Abans de ficar-me a laigua mhavia arrencat la bena del braç; la carn, al voltant de la ferida, que mhavia fet un dia que vaig caure damunt una pila dampolles trencades, era morada. A laltra banda del riu hi havia una estesa de joncs i de canyes i entre els joncs i les canyes la vaig veure; més maca que la vida, dreta, nua, amb una forca a la mà. Tenia els cabells del mateix ros clar que tenien els meus quan era petit; la cintura estreta, cada cuixa un respecte, com deia la meva mare dels clavells, cada clavell un respecte, tota ella un préssec madur. Mhi vaig anar acostant, em va veure i quan hi vaig arribar a la vora, rient, em va burxar amb la forca. Tenia unes dents que semblaven pedretes de riu de les més blanques. Sortia el sol. Totes les canyes, totes les fulles, es gronxaven. Va llençar la forca i es va tirar a laigua. Em vaig posar a nedar riu amunt amb ella al darrera.