Em feien nosa... Si almenys en Rossend mhagués fet seure al seu costat... Marraconava. Els nois shavien estirat a terra i també vaig estirar-mhi jo. Feien pudor. Respiraven fort. El de la veu gruixuda de tant en tant feia un soroll estrany amb les dents. El sotrac de la camioneta madormia. ¿Per què en Rossend havia de ser tan amic del noi del mocador vermell que es posava dret a la trinxera si els altres deien que era un mentider? La son menterbolia el cervell i vaig començar a veure el meu pare fent-me adéu amb la mà al peu duna casa penjada a mig aire tota enrajolada de colors lluents i amb els fanals blaus i el raig de lluna per entre fulles i tot plegat va començar a giravoltar: pare, mà del meu pare, casa lluent, raigs de lluna, fanals blaus, llances de llum contra el cel... Vaig arribar al front adormit.
III
En un bosc
Mhavia perdut i no sabia cap a quina banda tirar, fins que un camí de carro es pot dir que sem va posar al davant i vaig seguir-lo. Feia bo, feia sol, feia una tardor com no nhavia vist cap altra en la meva curta vida. Assegut, amb lesquena contra la soca dun pi, vaig respirar ben endins unes quantes vegades. El terra estava cobert de pinassa però no podia mirar-la tranquil: la ferida del braç em feia mal i la bena shavia tacat de sang. A lentrada del camí de carro vaig trobar un tros de corda gairebé nou i bastant llarg. Men quedaria un bocí. La vaig tallar amb el ganivet que mhavia regalat el meu pare just abans de veure per primera vegada lhome que caminava contra el tren. Era un ganivet que podia servir per moltes coses: era ganivet, cullera, estirataps, tallapapers, punxó, estisores, tornavís... La meva mare va renyar-lo: és una eina perillosa, jo la hi guardaria per quan fos més gran.
Ran de peus una corrua de formigues arrossegava un escarabat de panxa enlaire; bellugava les potes sense poder arrapar-les enlloc. Em va caure una pinya a lespatlla. Vaig alçar els ulls per veure don shavia despenjat. Un vol docells travessava el cel. Lescarabat, endut mig mort per les formigues, era gros, era negre, era lluent. Panxut. Em van venir ganes de posar-lo de potes a terra i esbarriar les formigues. Una canonada va desfer el vol docells. Les formigues sanaven enduent lescarabat. Una segona canonada va petar més lluny com si laire se lhagués enduta. Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera dunes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò. Amb el braç endavant assenyalava cap a la banda don venien les canonades. Abans de perdres entre els pins va cridar ¡torna a casa! Estona i més estona vaig pensar en aquell noi i en el seu crit. Però tenia gana i la gana em va distreure. Dun cop de pedra vaig esclafar la pinya. Els pinyons tenien mal gust i eren escarransits. Mhauria menjat un bou amb banyes. Feia hores i hores que dintre meu només hi havia entrat aigua daquell riu que passava més avall i quatre penjolls de raïm verd. Tot em feia mal: la ferida, les pales de lesquena de tant haver hagut de fer llenya a cops de destral per la cuina dels soldats, de tant haver hagut de descarregar sacs de llenties i de patates.
En Rossend i els seus amics de seguida van desaparèixer. En Juli-Juli, el lampista que estava a la cuina amb mi i no parava de rentar olles i plats, em va explicar que sels havien endut de nit, a no sabia quin poble, a fer trinxera. I va dir-me ¿què has vingut a fer aquí, tan jove? Guilla, si pots.
Les formigues tenien el cau embussat per la carcassa de lescarabat que amb prou feines si bellugava les potes i anaven boges buscant la manera de ficar-lo a dins. Vaig ensopegar amb un altre tros de corda. El primer que havia escurçat el duia a la butxaca. Tot el que tenia era el ganivet del meu pare i el bocí de corda. Un viarany que feia pendís tallava el camí de carro. Plantat entre camí i viarany vaig triar aquest darrer perquè era estret i les herbes que el vorejaven eren altes. Una darrera canonada va ressonar encara més lluny que la segona i va ser en aquest moment que vaig sentir una veu dhome que manava ¡salta, desgraciat! ¡Salta!
IV
El penjat
De dintre dun sac molt gros, penjat a un arbre i gronxant-se, sortia el cap dun home amb una corda recta i tibant al darrera. La pell de la cara era blanca, la llengua negra, els llavis morats. A tocar de larbre, sota mateix dels peus del penjat, hi havia una pedra; mhi vaig enfilar i vaig tallar la corda. El penjat va picar de cap a terra i em vaig espantar pensant que en comptes de salvar-lo lhavia matat. Era jove, de cabell negre i celles poblades. Quan em pensava que ja havia enviat lànima a Déu, va obrir un ull que va tancar de seguida. No tenia prou força per mirar. Al cap duna estona es va mig asseure i treballosament el vaig ajudar a sortir del sac. Amb una veu més ronca que si vingués de laltre món va dir amb ràbia ¿per què mhas tallat la corda?
Va passar qui sap el temps provant de respirar, dónam aigua... mofego... Amb quatre salts vaig baixar al riu i amb un pot que havia trobat en el sarró vaig pujar aigua; li aguantava el cap amb una mà i amb laltra la hi anava tirant gargamella avall. A cada passada tossia i quedava rendit amb el cap de costat. Tot duna es va reviscolar, si mhe ficat a dintre daquest sac per penjar-me és perquè volia morir amb sudari; que els ocells carronyaires no em pelessin els ossos si ningú no em descobria a temps i menterrava. ¿I el cap? vaig preguntar-li. El cap, va dir, ja els el regalava. Pel que mha servit... Es va agafar el coll amb totes dues mans i va estrènyer. Potser així no em farà tant de mal. Tiram més aigua a dintre. Fas cara de gana. En el sarró hi ha pa. Jo no em puc empassar ni la saliva. La llengua se mestarrufa. Fes-me companyia. Em va fer estirar al seu costat i ens vam tapar amb el sac. Mig abaltit, voltat de totes les sentors del bosc, sentia com si vingués de lluny un enraonament sord. Ja no em recordava que dormia ajagut al costat duna vida que havia salvat. Jo aniria pel món, ajudaria i salvaria vides. Damunt meu semblava que les estrelles sanessin enduent la nit i això que faltava molt perquè vingués la matinada.
*
... aquest sac lhe fet amb quatre sacs que vaig robar al molí. Estirat de cara al cel el penjat parlava com en un somni. De tant en tant girava el cap i em mirava. Vaig passar el dia desfent-los les costures, després ajuntant-les duna manera diferent amb un cordill que anava passant pels forats amb una agulla saquera. De quatre sacs nhavia de fer un. Dos forats sense cosir eren per poder-hi passar els braços, lligar-me el sac al coll i posar-me el collaret de corda amb el nus escorredor. El penjat es va posar a plorar amb molta pena, li vaig clavar un bon cop a lesquena per trencar-li el plor i em vaig alçar. No em deixis, no em deixis... Quan ja havia decidit darrencar lErnestina de mans del botxí del seu marit em va deixar. ¡I altra vegada amb ell! Un dia em va venir a trobar el seu marit i sem va descansar. Agenollat em va confessar que sense lErnestina era un home perdut. Juram que no me la prendràs... Dónam aigua. Li vaig dir que amb lErnestina ja feia temps que havíem trencat. I aleshores el marit va dir, en deu tenir un altre. Ens vam abraçar, vam sortir al carrer... quan la vaig conèixer duia un vestit vermell i una margarida als cabells... anàvem de taverna en taverna; a cada taverna, un xop. I va venir la sorpresa. A la taverna del Papagai vaig conèixer la Faustina. Va tossir i amb la veu que, si ja era rogallosa, a mesura que enraonava se nhi anava fent més: i va ser com si lErnestina no hagués existit mai. Va estar una estona sense badar boca i quan ja em pensava que havia acabat les forces dient que malvat el dia que em va deixar entrar a casa seva va seguir endavant. El dia que la Faustina em va deixar entrar a casa seva i em va deixar que li fes un petó darrera de lorella, sem va entortolligar com una serp. De seguida ho vaig explicar tot al marit de lErnestina i ell a ella. I a la Faustina li vaig confessar que havia estimat lErnestina i que amb el seu marit érem com germans... i no sé encara què va passar, que al cap de poc temps anàvem tots quatre junts per les tavernes: lErnestina amiga de la Faustina, la Faustina amiga del marit de lErnestina, i tots tres enganxats amb mi. No passava una hora del dia que no em sentís vigilat, espiat, tots els meus passos seguits. Jo contra tres. Tres contra mi. LErnestina defensava la Paulina una nit que baixàvem tots quatre per un carrer que no recordo com es deia... Li vaig preguntar qui era la Paulina i em va dir després de rumiar una mica que shavia equivocat, que no havia conegut mai cap Paulina que en comptes de dir Paulina havia dhaver dit Faustina... i no vaig poder aguantar més aquella vida. Ningú no feia lamor, només em feien retrets; detestava aquella enganxamenta i no podia viure sense aquella enganxamenta fins que va venir la guerra i me nhi vaig anar per salvar-me lànima. I la guerra mha matat. Buit de tot, voltat de morts i de sang... ja fa temps que vaig morir ¿per què he de voler respirar i tenir un cos que no estimo i que demana sense parar son, gana i tristesa? vull dir que demana alegria, encara que només sigui una mica dalegria i només troba tristesa... ¿Per què, per què mhas despenjat? Es va tirar endavant per donar-me un cop de puny i va caure endarrera com si el cop de puny lhi hagués donat jo. El vaig embolicar amb el sac i el vaig arrossegar fins al darrera de la roca, prop de larbre on shavia penjat. De mica en mica el vaig anar cobrint de pedres. No podia fer sot per ficar-lo a dintre de la terra perquè no tenia càvec, ni pic, ni aixada.