*
La meva mare era de Sarrià i tenia un camp de clavells a cavall de Sarrià i de Sant Gervasi; a la vora de la via del tren de Sabadell. Jo lajudava en la feina de fer esqueixos, regar i collir. Treballàvem de punta de dia a caiguda de nit. El meu pare va morir quan jo tenia onze anys. Era maquinista de tren. Duia bigoti i tenia els ulls grossos i tranquils. Quan jo era petit, per fer-me dormir se masseia a la falda i em cantava la cançó del roda que roda roda que roda. La primera vegada que li va sortir aquell home al mig de la via, diu que la lluna semblava de foc. Per damunt dels arbres, a la banda dreta, una boira espessa semblava adormida. I un home, al bell mig de les vies, caminava de cara al tren. Així que el meu pare sen va adonar va engegar el xiulet. Lhome, que de primer era petit, sanava fent gran, caminava sense parar com si al davant no se li acostés un tren a tota marxa. Tan a la vora va arribar que el meu pare va tenir temps de veure com anava vestit: pantalons de color ros i camisa ratllada de groc i de negre. I va frenar. Es sentiren xiscles per dintre dels vagons. Va baixar gent, darrera del meu pare. A la via no hi havia ningú. Va haver dexplicar a la companyia el que li havia passat. No havia arribat a lhora. I tot hauria quedat mort si al cap dun any i en el mateix lloc de laltra vegada però amb la nit fosca com una gola de llop amb borrallons de neu que es despenjaven del cel amb calma lhome que caminava pel mig de la via no hagués tornat a aparèixer vestit igual: pantalons de color ros i camisa groga i negra. El tren duia tota la velocitat, les rodes cantaven el roda que roda. Així que el meu pare el va veure va engegar el xiulet unes quantes vegades però lhome tossut sanava acostant. Fins que el meu pare, amb el cor batent, va haver de frenar. Es sentiren crits de gent esglaiada per dintre dels vagons. El meu pare va baixar del tren. Al mig de la via no hi havia ningú. Amb uns quants passatgers van fer una batuda pels voltants. No res. El meu pare sentia que no sel creien, que sel miraven com si fos boig. Va haver dinformar altra vegada la companyia. Si arribessin a pensar que el maquinista veia visions... I una nit de lluna clara amb esteses de camps de plata a banda i banda del tren, lluny, tal com havia aparegut totes dues vegades, aparegué lhome dels pantalons rossos i de la camisa ratllada. El meu pare deia que havia tancat els ulls... no va frenar. I va sentir amb tots els seus sentits el soroll de la trinxada dossos. La companyia no el va despatxar però el va canviar de línia. Servia un tren atrotinat, calmós com una tortuga, que només feia viatges curts. Enfonsat en el pou daquell misteri va morir aviat dun atac al cor. La meva mare no el va plorar. Els clavells donaven molta feina i shavia de viure. La casa anava perdent color com si tot, eines de la cuina, mobles i parets, estiguessin banyats en una llum malalta.
Un dia que vaig contestar malament a la meva mare lendemà mateix em va parlar per primera vegada del meu germà i quan entrava brut a casa, xop dhaver desviat els reguerons, deia sense mirar-me: al teu germà li he fet raspallar lase del drapaire. Demà de matinada el teu germà majudarà a carregar els clavells. El teu germà... I jo no tenia cap germà.
Un vespre em va semblar que el veia mig amagat en el cobert de les camèlies. Era com jo. Vaig acostar-mhi; entre les camèlies no hi havia ningú. Fugia de casa a les nits. Saltava per la finestra de la cuina al camp i per entre les llances separades del reixat al carrer. A casa mhi ofegava. Els trens que passaven a la nit em feien companyia. No sortia del meu barri. Les cases tancades, les finestres mortes, els balcons amb ombres de flors penjant, una font en una plaça, laigua fresca de la nit, un pedrís en una entrada, eren la meva companyia. Els carrers sense persona vivent eren els meus palaus, la meva alegria, la meva por. Els carrers amb arbres vells a cada banda, de branques altes, totes a punt de tirar-sem a sobre i endur-sem enlaire eren el meu malson. A punta de dia tornava a la presó de casa meva.
En Rossend, el fill del drapaire, de dos anys més gran que jo, que des que hi havia guerra no parava de parlar-men, em va explicar que se nhi anava. ¿Per què no véns amb mi?
II
La fugida
Entrava aire per la finestra. Així que al rellotge del menjador van tocar les tres, vaig llevar-me i es pot dir que sense rentar-me la cara, i només amb el que duia a sobre, men vaig anar. Després de fer una cinquantena de passos alguna cosa em va fer girar a mirar la casa. La lluna la tocava de ple. Dret al peu de lentrada, amb mi a coll quan era petit, el meu pare em mirava. Era la primera nit que anava sol per carrers que no eren el meu barri. Corria. ¡Adéu clavells, adéu! Amb en Rossend ens havíem de trobar als Jardinets; vindria amb una camioneta que no em va saber explicar com shavia fet seva. Sóc amic dun capità molt important i farem el que voldrem. Als Jardinets no hi havia ni Rossend ni cap camioneta. Passés el que passés jo no podia tornar a casa. Mhavia ficat al cap danar a la guerra i aniria a la guerra. Potser en Rossend, que també fugia damagat, no havia pogut anar-sen. Després de passejar una estona per sota dels fanals blaus, em vaig asseure en un banc, em vaig aixecar del banc, mhi vaig tornar a asseure. Vaig travessar el carrer, em vaig mig amagar en un portal perquè pujava gent. Em vaig asseure en el pedrís. Davant tenia la font, plantes, arbres. La lluna els travessava les fulles i tacava el terra de claror. Em vaig alçar del pedrís, altra vegada cap al banc. Estona i més estona no vaig parar danar duna banda a laltra. Fins que una camioneta blanca amb els costats empastifats de lletres vermelles i negres es va aturar davant meu. En va saltar en Rossend i tres nois més en el moment que van engegar les sirenes. De seguida els raigs dels antiaeris es van posar a escombrar el cel. Mhauria agradat veure caure una bomba. Lavió passava baix; se sentia el motor gairebé damunt de les cases. Els antiaeris escopien foc. Arrecereu-vos. Tots clavats a la paret, els antiaeris són més perillosos que les bombes. Aquestes sirenes... En Rossend es tapava les orelles i tancava els ulls. Un dels nois, el que semblava més jove dels tres, va dir amb una veu dhome fet, si aquestes sirenes et molesten magradarà veure quina cara faràs al front, que no paren. Jo en vinc, del front, va dir un altre dels nois que duia un mocador vermell al coll i un punyal a la cintura, que bombardegin tant com vulguin; no els servirà de res. Nosaltres som els més forts. Amb el poble no shi pot jugar. Els de laltra banda quan ens veuen arrenquen a córrer. Paraula. Samaguen. Em poso dret a dalt de la trinxera amb la culata del fusell apuntalada a la cuixa... Perquè et retratin, va dir el de la veu gruixuda. Calla. En Rossend va preguntar-li ¿i tiren a matar? Calla. I el noi que no havia dit res en tota lestona va dir sense mirar-nos, si no has estat mai al front, tu. ¿Que no? I aquesta ferida que tinc a la cuixa ¿què vol dir? Es va arromangar un camal dels pantalons i ens va ensenyar una cicatriu vermella a lalçada del genoll. Aquesta ferida te la va fer una guitza de qui sap quina bèstia. Sempre mhas de desmentir. Perquè et conec i sé que les mentides les enfiles... El motor de lavió es sentia lluny. Els antiaeris encara rastrejaven el cel. ¡Tots a la camioneta! Ara començarem a viure, va dir en Rossend tot agafant el volant. El noi del mocador vermell es va asseure al seu costat. Els altres i jo vam pujar al darrera. En un racó hi havia mitja dotzena de fusells. Si mhavia fet gràcia anar a la guerra era, entre altres coses, per anar-hi amb en Rossend: el coneixia de petit, havíem jugat junts, érem amics, vivia vora de casa. Aquells altres no sabia don venien, ni on havien nascut ni qui eren els seus pares.