JAUME CELA
© Ferran Forné
Jaume Cela Ollé (Barcelona, 1949) és mestre i escriptor. Va ser director de lEscola Bellaterra i ha tingut un paper rellevant a lAssociació de Mestres Rosa Sensat, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i el Consell Escolar de Catalunya. Ha escrit, entre altres llibres, Amb lletra petita (1996), A peu dobra (2009), Tu maprens. Memòria i oblit dun aprenent de mestre (2011), Quadern de dilluns (2013) i Apunts dun aprenent de mestre greument jubilat (2015); també, juntament amb Juli Palou, Amb veu de mestre (1993) i Carta als mestres que comencen (2004), entre daltres. La seva obra de literatura infantil i juvenil aplega una seixantena de títols. Lany 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.
23 de juliol del 2014. Jaume Cela arriba a lAra i em ve al cap quan ell i en Juli Palou, abans que aparegués el diari, em van venir a seduir perquè dediquéssim atenció a leducació, cosa que fem en bona part gràcies als seus articles. Acabat de jubilar oficialment com a director descola, però incapaç de jubilar-se de la seva vocació, Cela ha escrit molt sobre lofici deducar. Cada vegada que he tingut la sort dentrevistar-lo, em convenç més de la força que acaba tenint trobar un bon mestre. Aquells mestres que et canvien la vida, que mai no oblides i als quals de gran busques per donar-los les gràcies.
En el teu llibre Tu maprens: memòries i oblits dun aprenent de mestre, dius que lacció dels educadors «és a través de les paraules i els silencis però, sobretot, de lactuació en la vida quotidiana, compartir lexperiència nostra sense permetre que es converteixi en una llosa que els impedeixi respirar: ajudar el jovent a descobrir com nés de bo, tot sabent que hi ha la vida i la mort». És a dir, el verb que tu tries per educar és acompanyar?
Sí, és acompanyar, acollir, mostrar i aprendre a escoltar. Trobo que són els quatre verbs imprescindibles en qualsevol acció educativa i que, a més a més, curiosament jo que tinc molt contacte amb exalumnes, alguns grans i de diferents etapes de la meva vida, parlem de què recorden de lescola i és tot això. Són quatre verbs que alguns dells els detallen i els valoren: acollir, evidentment sense condicions; mostrar, que és mostrar el món, i al món hi ha allò que és bo i allò que no és tan bo i està tot barrejat; intentar no adoctrinar; i aprendre a escoltar. Crec que és molt important que un mestre sigui una persona que sàpiga escoltar el que els seus alumnes li demanen, que possiblement no sigui el mateix en tots els casos.
I la precaució és no ser una llosa, és a dir, que la teva experiència no ha de condicionar gaire.
No, no condicionar. Fer aquest acompanyament en el dia a dia i, després, saber col·locar-te en la distància precisa que texigeix lalumne, aquell noi, noia, nen o nena que tens al davant. Daixò hi ha una pel·lícula preciosa dels germans Dardenne que es diu Le fils [El fill] i que té un argument molt estrany. Mentre la veia em vaig adonar de com és de difícil saber col·locar-te just en la distància que es necessita, perquè hi ha una criatura que, si et col·loques a una distància, li pot semblar que li estàs envaint el terreny, i a una altra testàs quedant curt en la relació que ell espera. Aquest plantejar-te sempre a quina distància precisa thas de col·locar és una cosa que he anat aprenent al llarg de la vida de mestre. A vegades encertes, fas un ple total, i a vegades veus que no, veus que thas quedat curt, que thi havies dhaver aproximat més o, al revés, que has envaït massa el territori i que aquest nen sha protegit de la teva entrada en el seu món. No tha sortit com tu esperaves.
Tu has dit: «Estic content dhaver passat més de quaranta anys de la meva vida fent de mestre; amb lesperança que algú em reconegui aquest valor, perquè no és el mestre qui tria el deixeble, sinó el deixeble qui tria el mestre».
Sí, has desperar. Amb alguns segur que ets un element important en la seva vida, per bé o per mal, i uns altres toblidaran al cap dun temps i ja està; tu no has desperar res. Crec que la relació que estableixes amb els alumnes és una relació asimètrica en el sentit que tu ets responsable dells, però ells no ho són de tu; tot i que, com a humans, sempre esperem que ens reconeguin. Sempre esperem que lalumne ens digui «jo també testimo»; i això, quan es pot concretar, com per exemple avui que he tingut locasió danar a dinar amb dos exalumnes, veus que aquesta asimetria inicial ja sha anat modificant.
Thas equivocat, suposo.
Com tothom, tinc els meus fantasmes. Tinc els meus moments en què he pensat «Aquí la vas espifiar molt», i això et pot retornar; i potser hi hagi algun exalumne que et digui que tot això que tu timaginaves que passava, no passava en absolut. Lacció educativa és molt complexa i no hi ha receptes, el que li convé a un nen no li convé als del costat, i allò que penses que ajudarà aquest, a laltre lespatlla. És complicat, i és apassionant.
Has fet més de quaranta anys de mestre, ara thas jubilat.
Des dels 18 anys, en tinc 65; doncs, compta-ho. I mhan jubilat, jo no ho hauria fet, però agraeixo que mhagin fet jubilar perquè morir-te a la classe deu ser molt fort! En un primer moment em vaig empipar i em preguntava per què em feien jubilar, però després vaig pensar que està bé, perquè podré continuar fent coses en el món de leducació amb més calma i tranquil·litat, i podré mirar una mica la meva experiència amb distància i tranquil·litat. Si aquests que ens agrada tant la nostra feina no ens arribéssim a jubilar mai, els joves tindrien tot el dret a venir i tirar-nos per la finestra, perquè dirien: «Us agraïm els serveis prestats, però ara ens toca a nosaltres».
Què tha donat més satisfacció?
Entrar a totes les classes a parlar de literatura i de contes, explicar i llegir contes, parlar de llibres que llegien, de llibres que havien de llegir i relacionar-ho amb el cine, que és la meva gran passió. He estat molt feliç, he conegut tots els nens de lescola, he estat amb tots els nens, han fet una exposició sobre mi al passadís i em van fer un comiat amb una cantata que van organitzar dos exalumnes a partir dun conte meu. Em sento feliç i content daquest final.
Coneixes tots els cicles?
No, a parvulari no hi he estat mai. A cicle inicial amb els petits, he fet a vegades tallers. Sobretot he treballat al cicle mitjà, i molt de 5è en endavant. Els nens amb els quals he estat més còmode feien 5è, 6è de primària, 7è i 8è dEGB o 1r i 2n dESO. A mi magrada allò que en dic el tomàquet. Magrada molt conversar amb ells, no de tu a tu perquè la relació no és mai simètrica; però pots parlar de molts temes.
No has tingut mai la temptació de passar a fer de pedagog i no de mestre? Què tha mantingut a laula?