Tendim a fer-los sermons.
Exacte, no tantes històries. Per exemple, no sha de pegar perquè hi hagi una llei, és perquè tu no vols fer mal. Les criatures tenen conductes agressives, però comencen a mossegar abans de saber que això fa mal. Aleshores, el primer que els hem densenyar és que mossegar fa mal. Per què mosseguen o donen una empenta? Perquè volen la joguina que té laltre; ells volen la joguina de laltre però no fer-li mal, per tant hem dajudar-los i que vegin altres recursos i possibilitats daconseguir la joguina que desitgen. És ben lícit desitjar la joguina del veí, per què no?
Els teus consells demanen temps i paciència.
Sí. Laltre dia una mare estava barallant-se amb el seu fill perquè no volia anar a dormir, i al final la mare va exclamar: «Més igual que no vulguis anar a dormir, hi has danar!». «Més igual» és una expressió dura, que, a més a més, no és veritat. No podríem dir, per exemple, «Em sap greu però hi has danar»? Una frase així ja no la pots dir enfadat perquè la violència ja lhas eradicat afegint-hi «em sap greu». Hi ha expressions que no es poden dir amb violència i daltres que porten implícita la violència.
Reclames més empatia amb els fills.
La nostra societat és antipàtica, ja no és no empàtica, sinó antipàtica, perquè no en sabem gens, dempatia. Què és el que estimula i ajuda? El repte. Ens pot fer mandra fer una cosa o no ens agrada fer-la, però cal partir de lacceptació del sentiment negatiu que té la criatura respecte dallò que ha de fer Hem deducar emocions. Lexemple clàssic és el de la por. Els diem: «No tinguis por, no has de tenir por». Però la por hi és. Si lobjectiu és no tenir por, fracassem tots perquè tant els petits com els grans en tenim. La por té una funció a la vida que és la dajudar-nos a no emprendre riscos excessius i a no ser imprudents; si no tinguéssim por, sortiríem al carrer i ens aixafaria el primer cotxe que passés. El sentiment és el que és i sempre serà el que és, però hem daprendre a gestionar la reacció a lemoció, una cosa és lemoció i laltra la reacció. Lemoció no és ni bona ni dolenta, podem dir que és positiva o negativa depenent de si et fa sentir bé o no; cal veure quina emoció sentim i gestionar-la. Si estem molt enfadats, hem de mirar que aquest empipament no porti cap a la violència envers els altres o contra nosaltres mateixos. Ens hem denfadar amb determinades coses, perquè si arriba un dia que res no ens fa enfadar és que ja estem morts. Sha danar amb compte amb això dintentar eliminar emocions perquè les hem de tenir totes i viure-les. I és evident que, a mesura que dominem la reacció a lemoció, influïm indirectament a disminuir-ne els efectes.
Puc castigar o no?
Tu fes el que vulguis, Carles, però jo diria que ni els càstigs ni els premis són educatius; i no és que ho digui jo, és que això està comprovat de fa anys i panys. Per què no són educatius? Perquè creen addicció: cada vegada has de castigar perquè funcioni, si és que funciona. La criatura que és molt castigada en realitat aprèn a amagar-se, a mentir i a ocultar allò que fa i que no ha de fer perquè no el castiguin. Per tant, no aprèn què és el que ha de fer i no ha de fer, sinó que aprèn a fer trampes, per dir-ho dalguna manera.
Què fem, doncs, com posem els límits?
Doncs cal substituir el que anomenem «càstigs» per allò que jo en dic «conseqüències». I dic «jo» perquè hi ha gent que pensa que aquestes conseqüències també són càstigs. A mi magrada diferenciar-ho perquè uns són educatius i els altres no, per tant, són coses diferents. Una mesura és educativa quan la criatura pot valorar-ne les conseqüències, li donem loportunitat que decideixi i vagi creant el seu propi criteri. Per exemple: uns pares em van explicar que el seu fill de 4 anys estava passant una etapa de molta confrontació, estava molt provocador i una de les coses amb la qual els pares no sen sortien era que feia un gran mullader quan es banyava, llançava aigua a dojo amb el que fos. Lhavien castigat i també li havien promès premis, però res no servia. Aleshores els vaig fer veure que la conseqüència del mullader era que shavia de recollir laigua i que, per tant, li fessin fer a ell. Educar no és pressionar, sinó ajudar que facin allò que han de fer per voluntat pròpia. Aquesta criatura cantava i ballava el primer dia que va fregar; el segon ja no estava tan contenta; i el tercer dia va deixar de fer mullader. Què li van proporcionar a aquesta criatura? La capacitat de poder decidir ell que no volia mullar. Donem loportunitat a la criatura de pensar i decidir per ell mateix si val la pena o no fer una determinada cosa. Abans lobjectiu educatiu era fer criatures obedients, ara no, ara volem criatures amb criteri i responsables.
Com eduquem en valors?
De vegades perdem de vista que la criatura no aprèn dels discursos, sinó vivint i experimentant. Els valors, les actituds i les maneres de fer saprenen de les que veuen, com a model, en el pare i en la mare; si el discurs va per una banda i lactuació per una altra, la criatura sempre es quedarà amb lactuació; i, si no hi ha una manera solidària de fer, la criatura no ho aprendrà perquè no podem aprendre un determinat valor sense viurel i exercir-lo. Les paraules sí que són importants, però només quan són coherents; perquè si diem que no shan de dir mentides i després posem com a excusa que estem malalts per no fer una determinada cosa (i no és veritat), el nen dubta: «Això és una mentida o no? En què quedem?». Un exemple clàssic seria dir al nen amb un crit que no sha de cridar; o que no sha de pegar, amb una bufetada.
Dónans un bon consell.
Divertir-se junts, escoltar i, sobretot, parlar. Això és una de les coses que més falta fa. A casa meva hi havia dies que del dinar al sopar no ens havíem aixecat de la taula, tots. Al meu pare li agradava escoltar-nos. El pare, la mare i els vuit fills, en època de vacances era una delícia, i tots tenim un record extraordinari daquelles converses inacabables en les quals parlàvem de tot: religió, política, armament Avui dia sha perdut molt, amb la introducció daparells tan atractius, i que serveixen per a molt, però que si no vigiles tenvaeixen la vida. Sha de parlar i escoltar. Amb els nens es parla poc. Si observem com la gent shi adreça, normalment els pregunten coses com, per exemple, si els agrada lescola, i la criatura ha de dir que sí per força; també allò de «que bé que has tingut un germanet!». En lloc de parlar daquesta manera, que estàs induint la resposta, i no sabràs el que realment pensa, hauríem de convidar-los a explicar com els va a lescola o amb el germanet.
O sigui, crear un ambient favorable a les converses obertes.
Tinc una néta que em diu que el que més li agrada de tot són els esmorzars a Can Rigau, que és la caseta que tenim a pagès. I quina gràcia tenen aquests esmorzars? Doncs que la gent es va llevant, va a la taula, es posa a esmorzar, després arriba un altre, tothom es va quedant a la taula, lanem ampliant i tothom parla sense cap pressa, i si algú marxa, marxa; i si algú torna, torna. És estar tranquil i parlar de tot. I no els interrogatoris dascensor o les converses dascensor de si «avui fa bon dia o fa mal dia». Si el nostre fill no ens interessa, ja podem plegar.