No has tingut mai la temptació de passar a fer de pedagog i no de mestre? Què tha mantingut a laula?
A mi mapassiona veure com ajudem els nostres alumnes a construir coneixement. Sempre mha agradat estar amb la canalla.
I per què això no passa gaire sovint?
Perquè els que estan a lescola sempre estan poc considerats socialment. Un mestre duniversitat està més valorat que una mestra que treballa a letapa infantil, que és primordial. Això és un error increïble i només ho veu gent que té la sensibilitat dun Francesco Tonucci, que deia que els mestres dinfantil són els que més haurien de cobrar. A mi sempre mha seduït això. Sí que he fet daixò que en diem mestre de mestres, en el sentit que he fet molts cursos de mestres, conferències, i activitats per lestil, però mai no he volgut deixar la vida de laula.
Com vas començar?
Vaig començar a fer de mestre sense tenir ni el primer curs de batxillerat fet. Jo havia estudiat comerç i treballava al Banco Vitalicio de España (que ara em sembla que li han canviat el nom) i el somni de la meva família no pas el meu perquè no ho havia somiat era que jo entrés a treballar a La Caixa. La gent del Camp de la Bota em van proposar que em posés a fer classes, perquè jo portava nens en una mena de centre desplai dissabtes i diumenges, i veien que men sortia. No tenia ni títol, però em van dir que això no era el més important i que el que els interessava era gent que volgués treballar amb aquesta canalla. Em vaig trobar que en el meu primer any de mestre no sabia res de res, simplement reproduïa el que havia mamat a lescola, com castigar els nens de genolls! Per això quan ara ens trobem amb els del Camp de la Bota els dic que no mho haurien dhaver perdonat Però ells responen amb un: «Sí, home, que tho hem perdonat», i això és magnífic. Va ser aleshores que em vaig matricular a batxillerat perquè volia ser mestre. Mai en la meva vida havia pensat que em dedicaria al magisteri. Llavors vaig descobrir el grup de Rosa Sensat, les escoles destiu, els cursos dhivern. I després vaig començar oficialment la carrera a lAutònoma.
Tu parles sempre des de la pràctica.
És que no puc parlar de res més. Per això tinc un «soci pedagògic», el meu amic Juli Palou. A part que ell té molta experiència daula, perquè ha treballat molts anys de mestre, és el que té els calaixos del cervell més ben endreçats. En Juli sí que és una persona que té un cos teòric, a part duna pràctica excel·lent.
Ha de ser vocacional, la feina de mestre?
Jo volia ser artista de cine, imaginat!, i he fet molt teatre a la classe. Les vocacions no tenen la mateixa intensitat al llarg de la teva vida professional, hi ha moments més alts o més baixos, fluctua molt. El que és fonamental, i això és una de les grans sorts que he tingut, és que, a les cinc o sis escoles que he treballat, he treballat amb un equip de gent amb el qual mhe pogut discutir molt, però eren gent que creia en el que feien. Que tu puguis treballar en escoles on es debat sobre allò que estàs fent, on pots parlar, on la gent respecta la persona i es discuteix el que sestà dient, és una sort.
Dius que el mestre ha destimar els nens, i si no fer-ho veure.
És fort sí, però és així. És impossible que espontàniament em pugui estimar tots els nens o nenes que he tingut; quan entro en una classe, al cap dun dia, havent estat una hora amb ells, et puc dir les criatures que ja se mhan fet seus i les criatures que sé que em costaran molt. Però he de tenir prou traça perquè aquest noi o aquesta noia no ho sàpiga mai, que no ho noti. Això és el que fan els grans actors.
Això és fingir?
És fer teatre del bo. Sóc molt socràtic en el sentit que magrada molt conversar i anar parlant. Hi ha nens que sapassionen, a classe; hi ha nens que, al cap de deu minuts, estan fent uns badalls que gairebé sempassen a ells mateixos. No hi ha un mestre excel·lent per a tots els contextos o per a tots els nois i noies duna mateixa aula.
Tu has de transmetre que confies que sen surtin.
Que confio en ells; que quan convé sí que estic al seu costat; que quan convé acaronar-los, els acarono; que quan convé plorar amb ells, ploro amb ells; si convé, ric amb ells; i quan cal enfadar-mhi, mhi enfado. Em tenen al seu costat. Amb alguns això em surt espontàniament sense cap problema, i amb altres ho he de fer intencionadament perquè quan aquest nen o aquesta nena arribi a casa ha de tenir la sensació que per a mi ells són importants. Això vol dir no humiliar; vol dir allò tan difícil daconseguir a què es refereix George Steiner. Steiner té una frase preciosa: «El bon mestre és aquell que fins i tot amb la ironia té una lleu sensació damor».
Cal vigilar no passar de la ironia al sarcasme.
Un mestre pot fer molt mal amb la ironia. Si ets irònic i lalumne ho percep en el camp de la relació afectiva, a aquest alumne ja el tens per sempre. I a linrevés, perquè el mestre també necessita ser estimat pels seus alumnes. Que un mestre surti de laula i tingui la sensació que no arriba als seus alumnes és tremendament frustrant. Quan es parla de lestrès docent, una de les causes fonamentals és la incapacitat destablir vincles amb els teus alumnes.
Les escoles han dinnovar.
Innovar és dialogar amb la tradició. La tradició és molt important i «innovar» vol dir pensar què faria Célestin Freinet si ara entrés en una aula amb tota la tecnologia de què disposem; o com defensaria John Dewey la seva concepció descola democràtica amb les condicions que tenim ara; o què vol dir la pràctica educativa com a pràctica de lemancipació, que és una cosa de la qual parla molt Paulo Freire.
El mestre ja no té el monopoli del coneixement.
No, ara algunes lliçons te les donen ells. Ara, el mestre que cregui que ell és el centre del saber farà riure, els nens ja el posaran al seu lloc. Convé saber coses que abans no sabíem de les neurociències, què vol dir ensenyar i aprendre. Quan tu ensenyes, estàs aprenent amb ell. Per això vaig titular el meu llibre Tu maprens. És així.
Ensenyes i aprens alhora
Aquesta és la raó per la qual ara és tan important la conversa, i que es puguin equivocar amb tranquil·litat. Lescola és un espai on els nens i les nenes vénen a equivocar-se i on saben que no seran sancionats per aquesta causa; al contrari, seran felicitats per això, perquè sarrisquen, donen la seva opinió i, aleshores, el mestre o un altre company els qüestiona; i, a partir daquí, inicien una recerca i saben que el coneixement és incomplet. Em meravella aquell nen que et ve i et diu: «Majudes?». Com el moment en què et diu: «Ja està, ara ja no et necessito!».
Lescola corregeix la desigualtat social i garanteix la meritocràcia?
És una màxima del moviment de fa molts anys: lescola com a compensadora de la desigualtat social. Ho mirem de fer, però les coses es compliquen. Estic sortint de leducació reglada. Coses que semblaven resoltes ara tornen a estar damunt la taula. Estic lluitant altra vegada per qüestions per les quals vaig lluitar aferrissadament quan tenia 18 anys. No pels menjadors escolars, per exemple, sinó perquè els nens puguin menjar i es garanteixin els àpats que necessiten.