Ara és el moment en què hi ha més supernannys, material, llibres, psicòlegs i experts
De vegades la quantitat tampoc no ajuda gaire. Per als pares és difícil perquè no saben què triar i agafen coses absolutament contradictòries.
Fa falta una visió més global
Sí, més coherent. Els pares estan desorientats i quan una persona està desorientada poc naprofita, de tot això, perquè un llibre es contradiu amb laltre. El que han dintentar és ser coherents amb ells mateixos i que vagin decidint el que funciona amb els seus fills i el que no. Els especialistes en sabem en general, però a una criatura en concret qui més la coneix són el pare i la mare, per tant les decisions han de ser dells. Nosaltres hem dajudar que puguin prendre decisions, és a dir, poder relacionar causa i efecte. Recordo que un dia, a la xerrada duna escola, un pare em va dir que ell feia competir els seus tres fills perquè sacabessin ràpid el suc de taronja i jo li vaig respondre que això no estava ni bé ni malament; tot depenia del que es proposava: si volia que la relació entre els seus fills fos de rivalitat, perfecte, però si no volia que ho fos, doncs potser ja no anava tan bé.
Pensem poc sobre el que estem fent.
Sí, surten molts automatismes. Quan jo era jove tots tornàvem abans de les deu de la nit a casa, ho feia tothom i ni ho qüestionàvem; la raó era que a aquella hora es tancaven les portes i no teníem la clau, i hi havia el sereno i tot això. Avui dia, si li preguntes a una colla de pares que tenen fills que ja comencen a sortir quines són les hores de tornada, hi ha des del que no els deixa sortir fins al que diu que tornin quan vulguin, hi ha un ventall molt ampli. Això és més ric, però també més difícil, perquè mai estan segurs que el que decideixen sigui adient.
Els pares tenim poca seguretat, espontaneïtat i confiança.
Cal tenir seguretat amb un mateix. Tenim la sort de viure bastants anys amb els fills, per tant hi ha la possibilitat dequivocar-nos, dadonar-nos-en i de rectificar. Per tant, no passa res. Bruno Bettelheim, que ja va morir fa temps, tenia un llibre amb un títol que mencanta: No hay padres perfectos. Els bons models de pare i de mare són aquells que intenten fer el millor possible quan sadonen que lhan espifiat: rectifiquen i ja està. A més a més, és un model assequible per als fills perquè els nens també sequivoquen, i si ens presentem com a perfectes els desanimem. Jo no puc arribar a la perfecció.
El teu llibre Magrada la família que mha tocat transmet aquest missatge de confiança, perquè és fruit de lexperiència amb molts grups.
La frase és duna criatura i no meva: en un grup de pares, una parella va dir que la seva vida era un infern, que no els agradava perquè sestaven cridant tot el dia i hi havia molt mal humor. La gent del grup va voler treballar aquest tema. Un pare va arribar i va comentar que el seu fill havia dit aquesta frase: «Magrada la família que mha tocat»; i un altre ho va dir duna manera més poètica: «En aquesta casa sempre hi fa sol».
Creus que als nens els deixem fer poc de nens?
Duna banda, els tractem com si tinguessin molts handicaps, perquè els ho fem tot. No és tant tractar-los com a petits sinó com a minusvàlids i, en canvi, sels exigeix molt en altres aspectes, sobretot escolars. És contradictori.
Quan entrem en el món extraescolar, simposa lencarrilament cap a lèxit.
Lobjectiu educatiu hi és sempre, però les criatures han de jugar; hi ha moltes criatures que no fan vida de nen i no juguen perquè van a aprendre futbol i altres activitats, no a jugar. És evident que jugant aprens, però lobjectiu del joc és divertir-se, no aprendre, perquè la manera característica que té una criatura daprendre és jugant. Lobjectiu ha de ser que els petits es diverteixin.
Probablement hauríem deducar més la creativitat que no uns continguts que van evolucionant.
Els continguts hi han de ser perquè sha de fer alguna cosa, però han de ser com a mitjà daprenentatge, daprendre a aprendre, per dir-ho dalguna manera; de ser capaç de buscar, dinvestigar i danar fent tu mateix el teu propi currículum per allò que et toqui o vulguis fer. Lescola a vegades sencotilla sense adonar-sen, però és que el problema que tenim tota la societat de readaptació també el té lescola.
Quan hi ha un problema, qualsevol ciutadà o polític sempre diu: «Lescola ho ha densenyar».
A lescola li encarreguen coses per a les quals els mestres no tenen la formació, i això també crea persones amb ansietat. Una de les coses que, dentrada, em va encantar quan vaig anar a Bolonya a veure les escoles bressol va ser el lligam que hi havia entre les escoles bressol i la universitat. Això era fantàstic perquè la universitat investigava allò que els traspassava la gent de lescola bressol. Per exemple: si els arriba molta immigració, pensen què poden fer per acompanyar aquesta gent en la integració en el país i, aleshores, la universitat es posa a investigar sobre immigració i integració. Els estudiants de la universitat anaven a fer pràctiques a les escoles bressol, i aquestes rebien suport educatiu i formatiu. Així sí que podem fer encàrrecs a lescola perquè hi sortim tots guanyant: ells es formen per fer altres coses i amplien el seu ventall de serveis i competències professionals, i ho fan en condicions, no es deprimeixen i saben com posar-shi. No hi ha res pitjor que haver de fer una cosa per a la qual no thi veus capaç. No és estrany que els mestres pateixin tantes ansietats i depressions: tenen una gran pressió social.
Què atabala més els pares?
Els premis i els càstigs, lautoritat, lautonomia, el menjar, el dormir, el canvi de bolquers depèn de ledat. També hi ha les pors. Són temes molt quotidians. Una vegada, vaig tenir un grup que van formar el «Club del tu no». Hi ha moments evolutius en què les criatures passen a tenir unes conductes curioses com és, per exemple, decidir quin dels dos pares vol, i els pares sho prenen com un càstig quan el nen diu «tu no, la mama» o «tu no, el papa». Els grups també permeten veure que, si tots els nens es fan pipí als bolquers, no caminen i et diuen «tu no», deu ser perquè és el que toca i que no ho has de viure com si fos una cosa teva, sinó que ets dins dun procés evolutiu.
Fem una prova: Carme, quan li dic alguna cosa al meu fill i em diu «Tu no, la mama», què puc fer?
Jo li diria que si la mare el pot atendre, molt bé, però si no que saguanti. I ho faria amb una mica de gràcia perquè el nen sho prengui bé. Li direm que la mare no pot, que a tu tencanta fer-ho i que estàs disposat a jugar. Jugar i bon humor són claus. Fa falta alegria perquè tothom va tan atabalat amb la feina que, quan estem cansats, ens costa estar alegres; però les famílies necessiten riure, jugar, divertir-se i anar més relaxades pel món.
Tendim a fer-los sermons.