Les revoltes àrabs incitades a les xarxes socials van ser una il·lusió?
Vaig escriure poc sobre aquest tema, perquè la gent no hauria pogut suportar el meu pessimisme. El que hauria escrit és que admiro tots aquests joves, però a Egipte només hi ha dues institucions o organitzacions de lideratge: lexèrcit i els Germans Musulmans. El 60% de la població és analfabeta. Hi havia gent que sortia a les places, però què fas amb aquesta gent tan pobra? El resultat era previsible. No em sorprèn gens. Es van escriure moltes estupideses en aquell moment. És com les revolucions del 1848. Al cap dun parell danys shavien reprimit. I van caldre cent cinquanta anys perquè la situació a Europa sestabilitzés. De veritat que ho poden aconseguir al Pròxim Orient en un parell de mesos? Trigaran anys, o potser dècades. No dic que hagin de seguir el procés europeu, que ha sigut nociu en molts sentits. Amb el procés colonial, per exemple. En cert sentit es van crear estats artificials en molts països. En això Europa hi té certa responsabilitat.
Quina mena de responsabilitat?
El que ha fet Occident fins ara ha sigut tot desastrós. Tot el que hi hem fet ha sigut un complet desastre. Hauríem de deixar-ho estar. I ja no necessitem el seu petroli. No hi durem la pau. En part perquè el conflicte té un component religiós. Ara mateix estan en una espècie de semirevolució que segurament seguirà així durant una o dues generacions. Però convertir-se en una democràcia no és una cosa que es pugui fer en un parell de mesos. La gent això no ho vol veure, perquè és depriment. I perquè no estan familiaritzats amb la història. La majoria de les esperances que la gent diposita en la política són il·lusions. És dur, però jo escric per a la gent que daixò pot fer-ne ús.
Li agrada ser polèmic.
Crec que hi ha determinades postures que mereixen la mofa. Hi ha postures que són estúpides, nocives i populars: són les que escullo per burlar-men. He tingut moltes polèmiques amb Steven Pinker, per exemple, que diu que el món és cada vegada més pacífic. En el meu nou llibre dedico una sàtira contra ell. Les morts de no combatents han augmentat des de la Segona Guerra Mundial. Això és ser més pacífic? La configuració de la violència ha canviat, però no la seva intensitat. Com a Síria: si milions i milions de persones viuen en ciutats devastades, es refugien als camps i moltes moren abans del que haurien mort, han mort per la guerra? Si a algú sel tortura o sel viola, hi ha seqüeles. Estrès posttraumàtic, depressió. O acaba pobre, o emigra i mor sol en algun lloc del món. Lha mort la guerra? Jo diria que sí. És una qüestió de causa i efecte. La violència no és només un tret al cap.
El noto enfadat amb Pinker.
Crec que és un punt de vista molt nociu. Jo intento burlar-men. El que Pinker diu és que la guerra és un fenomen antiquat. Però la realitat és que les guerres moltes vegades estan subcontractades. Les grans guerres han destruït civilitzacions. Hi ha un gran escriptor de viatges britànic, Norman Lewis, que va viatjar per tot el món durant els anys cinquanta. Va denunciar limpacte i el maltractament i fins i tot el genocidi dels fonamentalistes americans en societats tribals a lAmazones. També parla sobre Àsia del Sud i de lexquisida i delicada civilització que hi vivia. Què ho va destruir? Les seves guerres? El que realment els va destruir va ser lúltim període de la colonització occidental. El més violent. Per això no estic només en desacord amb els punts de vista com el de Pinker: els menyspreo profundament. Parts de la civilització van poder sobreviure a limperialisme, però no a les guerres. Crec que és un punt de vista moralment corromput i fals.
Tria bé els seus rivals intel·lectuals.
Si estàs interessat en una visió realista del món, no et pots prendre seriosament Dawkins, Pinker, Fukuyama Escriuen molt, i llibres molt llargs. A mesura que em faig gran intento escriure llibres més i més curts. I només he sigut polèmic amb postures que mereixen la mofa. Quan el 2008 vaig dir que hi podria haver una guerra a Europa es van posar les mans al cap. Però el que està passant a Ucraïna és una guerra. És el món de Stefan Zweig que torna. No ho hem superat, no som més intel·ligents. Són les mateixes bogeries.
Cap altre objecte de la seva crítica?
La intimidació religiosa, per exemple. Jo sóc ateu i crec que la religió ha fet molt mal. Però si mirem el segle XX, la major part del mal lhan fet projectes seculars. La majoria dels alts càrrecs nazis eren ateus, i se suposava que tots els comunistes havien de ser-ho. Mofant-me i posant en ridícul aquestes postures intento treure a la llum la seva absurditat. Ara estic escrivint un assaig sobre lateisme i una de les coses que intento explicar però no intento convèncer ningú és que la idea que la ciència podria generar un nou tipus dètica és una idea que ja ha tingut lloc dues o tres vegades a Europa, i sempre ha sigut un desastre. Ja va passar a finals del segle XIX. Només cal mirar les teories racistes que van fer servir els nazis. Els nazis van fer servir moltes de les idees del biòleg alemany Ernst Haeckel, com la jerarquia dels grups racials. Ara molts autors americans defensen que lètica hauria destar basada en la ciència. Lètica és un terreny a part. Has dentendre clarament el món en què vius i en això la ciència pot ajudar. Però la ciència no et pot facilitar els judicis ètics. Aquest error sha comès una vegada i una altra.
Recorre a la sàtira sovint. Creu que lhumor ajuda?
Als meus llibres dono molts arguments per a qui els vol, però crec que riures duna postura també pot ser molt útil. Lhumor és una capacitat humana. Alguna gent em pregunta què diferencia els humans dels animals. Som animals, però som diferents. Jo crec que hi ha quatre diferències i una és recórrer a labsurd.
Repassem les quatre diferències?
La primera és que tenim una consciència molt més clara que cap altre animal de la inevitabilitat de la mort. No entenem la mort, però sabem que hi haurem de fer front. El segon factor és que necessitem explicar-nos una història coherent de les nostres vides. Si no ho podem fer, solem posar-nos malalts, duna manera o una altra. O embogim. Això ens porta a les religions, una cosa que els animals semblen no tenir. Una altra diferència que exploro en el meu nou llibre és que només els humans cacen i maten altres humans i també a ells mateixos per donar un significat a les seves vides. La violència beu de moltes raons. De vegades del pragmatisme. Fins i tot els suïcides que es maten lligats a bombes. La gent pensa que és un fenomen religiós, però no ho és.
En molts casos sí.
Molts dels primers suïcides lligats a bombes al Líban, als anys vuitanta, eren laics. Alguns eren cristians. Alguns, membres del Partit Comunista. O els Tigres per a lAlliberament de Tàmil Eelam, a Sri Lanka. Eren leninistes i no creien en la vida després de la mort. Ells van inventar el cinturó bomba. Aleshores no era religiós, ho és ara. Una característica única dels humans és que maten altres humans i, voluntàriament, accepten la seva pròpia mort amb lobjectiu de donar un significat a les seves vides. Això és únic. Cap altre animal mata per això. Maten per protegir les cries, per protegir el territori, per trobar menjar En aquest sentit, els humans són pitjors que els altres animals. Saben que moriran i necessiten respostes. Els humans senten la pèrdua de significat molt més que la pèrdua de la vida. Això és molt important. Per això se suïcida, la gent.