I no creu que naprenguem, de la història.
Lúnic que aprenem és que la bogeria humana és eterna. La major part dels desastres de la història no passen per error, sinó que passen quan els que produeixen els desastres saben o sels ha dit que les seves polítiques produiran desastres. Leuro nés un exemple. Jo sempre he sigut proeuropeu. Però quan leuro va començar a expandir-se, vaig començar a veure-ho amb ull crític. Ara sóc euroescèptic. Una de les raons per les quals em vaig separar del thatcherisme és que Thatcher era euroescèptica. I ara jo també ho sóc. Potser tenia raó en això. El que ha passat amb leuro no ha sigut un error, ha sigut una bogeria. I una bogeria persistent. Per què? Perquè hi has fet una gran inversió intel·lectual i moral, que pot estar connectada amb el teu poder o els teus ingressos. I una raó encara més profunda: esdevé una part del sentit de la vida daquesta gent. Hobsbawm, el gran historiador comunista, tenia el carnet del Partit Comunista quan va morir, encara que el partit ja no existís. Per què? Sidentificava amb aquesta bogeria criminal. La seva vida hauria estat buida de significat sense això.
Però com se sent profetitzant coses dolentes i tenint raó?
He tingut raó un parell o tres de vegades. No en tot. Vaig creure que leuro ja hauria caigut a hores dara i mequivocava. Crec que el que ha passat és pitjor. Hauria sigut millor si hagués caigut durant la crisi. Jo admiro George Soros. Ell creu que el projecte europeu es pot salvar, jo no. En la meva opinió ara el perill és que el projecte no és reformable. El cost de salvar el projecte, pel que fa leuro, és que en gairebé tots els països europeus la política sestà desestabilitzant, i en molts països, no només a Espanya, està provocant els antics dimonis europeus: antisemitisme i règims de lodi. La política ja està enverinada.
No veu futur a Europa?
Quan vaig ser a Barcelona, el 2011, al CCCB, vaig conèixer un grup de joves que emigraven. Em van preguntar què faria jo en el seu lloc. Si jo fos una persona jove, de vint o trenta anys, en la situació actual a Espanya tindria bàsicament dues opcions: o involucrar-me en algun projecte de resistència política o emigrar. Faria una cosa o laltra. Sento molta simpatia pels joves davui dia, aquests a qui anomenem la generació perduda. Si jo tingués vint-i-vuit anys i estigués vivint a casa dels meus pares, amb molta educació però sense feina, intentaria ser realista. No voldria perdre uns anys irrecuperables de la meva vida.
Què pot passar, doncs?
Una de les situacions més inestables ara mateix és a França. Si Marine Le Pen quedés segona ja no dic guanyar seria un escenari terrible. El sistema podria trencar-se abans. La caiguda seria molt dolorosa. Però per a mi fins i tot un trencament com aquest seria preferible a seguir així durant vint anys més. Perquè és essencialment irreformable. Hi ha gent a lesquerra que pensa que pot ser reformable. Jo, no.
On se situa políticament?
No estic lligat a cap partit. Voto tàcticament.
Encara existeix lesquerra?
A Anglaterra? És molt dèbil. Crec que el problema al Regne Unit és lleugerament diferent, perquè no som dins leuro. No crec que shagi pensat gaire en com adaptar-se per fer de leconomia una cosa més humana en un context altament globalitzat. El que diuen ara alguns al Partit Laborista és que el que necessitem al Regne Unit és una espècie de capitalisme més responsable, més amable, i que es preocupi més de la gent. Però som probablement el país més globalitzat del món. Més que Amèrica. Podem fer petites millores, que no duraran per sempre.
Què en pensa de Thomas Piketty i aquest tipus de crítiques al capitalisme?
No és res nou. Simplement aporta dades i xifres sobre el que ja deia Marx. Ja no hi ha cap agent polític. La tecnologia ha distribuït la classe treballadora arreu. Ja no és a les fàbriques. Crec que les persones no controlem el progrés tecnològic. A Europa hem decidit no tenir transgènics. Podem tenir raó o no tenir-ne, però és només una qüestió tecnològica. I aquestes coses tenen efectes globals. Quan la gent diu «nosaltres farem això», qui és nosaltres? La humanitat és una ficció. Hi ha unes quantes organitzacions globals, però en essència la humanitat no té cap poder dacció col·lectiva.
Es poden aconseguir progressos.
Fa vint o trenta anys es temia que els programes nuclears sexpandissin. Ho van fer una mica, al Pakistan. També en algunes zones de Sud-àfrica. Però ho van deixar estar. Així que amb un estret grau de cooperació es pot fer alguna cosa. Potser no es va poder parar del tot, però alguna cosa es va fer. Però no hi ha cap col·lectiu humà que faci coses, cap col·lectiu o agent humà que decideixi coses. El que hi ha són estats, no-estats, criptoestats com Islàndia. Hi ha determinades coses que es poden fer en llocs particulars en moments particulars. De vegades per lesquerra, de vegades pels liberals.
Però creixen els riscos.
Un dels perills del moment és que sembla que els governs occidentals, Europa i Amèrica, serien feliços si Putin fos derrocat i hi hagués un canvi de règim a Rússia. Jo crec que Putin és perillós i el seu règim és terrible en molts sentits. No tant com el comunisme, però terrible. Però mira què ha passat en altres països on ha canviat el règim. Com Líbia, per no parlar de lIraq. Daltra banda, el comparen amb Hitler. Ho trobo exagerat. Però posats a comparar, Hitler era molt popular, fins que va començar a perdre la guerra. Si Putin cau, qui el reemplaçarà? Un liberal? Ho dubto. El podria reemplaçar algú menys intel·ligent, menys contingut, menys calculador, molt més tirà. Podria ser molt perillós. Occident dalguna manera ha contribuït a les seves polítiques.
I què pot passar?
Si la relació entre Europa i Rússia empitjora, i Putin dalguna manera se sent temptat a emprendre una nova aventura, als estats bàltics per exemple, seria catastròfic. No seria necessàriament una guerra nuclear, però estaríem tornant al 1930. No al nazisme. Però en la majoria de països europeus hi està havent moviments tòxics. Tinc entès que a Espanya la majoria de les radicalitzacions han vingut de les esquerres. Dalguna manera heu tingut sort. No teniu Le Pen. Esclar que la radicalització de dretes la teniu a la memòria, suposo que això hi ha ajudat.
La violència sempre apareix.
Els homes forts sutilitzen a tots els bàndols. Per això en general no estic a favor de les revolucions. Passen, i de vegades sobtenen bons resultats, però sovint a un cost enorme. I crec que aquesta és una altra de les raons per les quals alguna gent de lesquerra encara modia. Perquè tot i que he criticat el capitalisme, sóc molt prudent amb les revolucions. Fins i tot a Espanya diria que els horrors de la Guerra Civil encara no shan oblidat. Encara que hi hagués vint o trenta anys de silenci. I ara han tornat a sortir, molts anys després. I és terrible el que va passar.
Les revoltes àrabs incitades a les xarxes socials van ser una il·lusió?