El meu avi saixecava ben dhora, sovint a les sis del matí, i abans de posar-se a treballar a les vuit ja havia caminat un parell dhores pel bosc, on collia pinyes o caçava bolets. A casa es dinava a la una i se sopava a les set. Cuina mediterrània pura. Ell era fuster, com el pare, era dels artesans privilegiats que tenien el goig de fer coses amb les mans. I de sentir-se útils. Havia fet des de caixes per a morts fins a gàbies per a conills. També cuidava lhort, el que menjàvem era quilòmetre zero de veritat. I diria que ecològic. Es ficava al llit a les deu en punt, dormia sempre les mateixes hores. A cada àpat bevia vi negre, del porró. Va viure noranta-dos anys.
La meva generació hem fet tots els possibles per negar les rutines de lavi. Horaris molt més flexibles, tot més tard, precuinats, feines sedentàries i, a vegades, sense sentit, estrès, vinga reunions. Després agafem un taxi corrents per anar a caminar sobre una cinta al gimnàs. Treballem més hores per poder pagar extraescolars, els nens que els recullin els avis, tot molt accelerat, sopar just abans danar a dormir, posar-te al llit amb el mòbil. La mirada clavada a la pantalleta. Voler ser a tot arreu i no ser del tot enlloc. Si no vas atabalat, no ets ningú.
Aquests dies molta gent menvia consells de vida sana. Venen a ser dormir bé i les mateixes hores, fer dieta mediterrània de quilòmetre zero, exercici físic, fugir de lestrès, beure un got de vi negre al dia, sopar dhora, fer coses amb les mans, que la teva feina tingui sentit, saber-te útil. Tenir temps per badar, temps per a tu. Estar en equilibri.
Ara fan molts cursos per aprendren. Lavi devia néixer ensenyat.
La tendresa, al rescat de la desolació
Us heu abraçat poc, amb el pare. I ho feu una mica més des que sou grans. Vas començar tu, ell no ho entenia, el primer cop li va xocar tant que et va demanar si et passava alguna cosa, però shi ha anat acostumant, ara ja és ell qui ho busca i posa la galta per als petons. Poques vegades has vist els pares festejant, ho exterioritzen poc, és més fàcil veurels discutir en públic que no petonejar-se. El pudor. Lausteritat afectiva.
De sobte, un canvi de guió forçat us col·loca tots tres en una posició nova, la més propera a la desolació. I la por, com ho accelera tot. Mira que hi ha tubs, però busques el tros de carn que no està ocupat i allà hi poses la mà. I sents la mare dient-li amb la veu trencada «no em deixis», mentre el besa. I set trencaria el teu, de cor, però ja sha trencat el del pare, i tel reserves.
Durant les vint-i-quatre hores que el tindran amb hipotèrmia, a trenta-tres graus, amb el seu cos suspès, és quan més afecte necessites donar-li. Li acarones el front o la galta, i no et molesta la fredor, només tems que aquella temperatura induïda mèdicament pel seu bé sigui un mal presagi. I amb els llavis freds de petonejar un cos fred, lamentes totes les abraçades i petons que no vas fer en calent. I et promets que si es desperta tel menjaràs a petons. Lesperança a vegades té premi: li apugen la temperatura i obre els ulls, amb ganes de viure. I li fas tants petons que se li fa incòmode, per manca dhàbit. I et diu, murri, «caram, sí que estic fotut». I et fa riure, quan duies quaranta-vuit hores plorant. I li dius que es foti, que els petons a trenta-set graus venen més de gust. Cada petó i abraçada que puguis fer en calent no tel prendrà ningú. No cal esperar que ens envaeixi una por insuportable per convocar la tendresa.
Que la por no ens paralitzi
La por ens apareix disfressada delement extern, però és ben interna. La por neix a dins nostre, som nosaltres, per això ens costa tant fugir-ne. Ens acompanya sempre, més o menys amagada, amb ganes que no loblidem i amb una actitud expansiva, perquè li agrada manar i té les habilitats dels fantasmes: vola amb el seu llençol encara que li posis cadenes, i sap travessar totes les parets.
Hi ha una por clàssica, infantil, als miralls. Per les pel·lícules, pels contes, per les històries de terror, per qui deu haver-hi darrere teu, però sobretot perquè al mirall hi apareixem nosaltres, amb els nostres ulls esporuguits, que encara són més tristos que els ulls tristos de tristesa. Que estan tan espantats que espanten.
La por ens fa prudents i ens fa responsables i ens salva de bogeries. Fins i tot és divertida, i hem inventat túnels del terror i atraccions salvatges i cintes macabres per fingir que ens en podem riure, que ens la sabem provocar i, per tant, sabrem expulsar-la quan ens convingui. I ella, quan ens veu tan segurs i equivocats, riu, daquella manera terrorífica que riuen les pors.
Lequilibri es troba en això que ara en diem amb certa prepotència gestionar les emocions, que en versió modesta deu ser anar fent el que bonament podem. Reconèixer-la, acceptar-la, permetre que la raó la desafiï tot i que no té les de guanyar gairebé mai, i encara menys quan hi ha raons objectives per tenir por.
El pitjor de la por, òbviament, no és ella mateixa. Com que la por som nosaltres, el pitjor som nosaltres. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot.
Ets el centre del món
Capítol 1. Vaig néixer en un poble sense cine ni piscina. Per tirar-nos en bomba des del trampolí o per plorar veient Kramer contra Kramer havíem danar a Centelles. Els centellencs ens miraven ufanosos per sobre lespatlla, ignorant que anys després qualsevol poble tindria piscina i cap tindria cine, perquè les multisales tenen tirada a la capital de comarca. Ui, els vigatans, aquests pla eren centralistes. Però més dun hostaletenc anticentralista com a veí i independentista com a català va veure trontollar els seus principis quan un barri del poble va demanar la independència denunciant un centralisme local que els deixava desatesos de serveis. Allà vaig aprendre que quan els separatistes ho són per separar-se de tu li trobes menys la gràcia.
Capítol 2. Ja instal·lat a Barcelona, el meu català els feia riure i em deien que era dOlot. A mi el seu em feia llàstima, ignorant que anys després trobar algú a la capital parlant xava i no castellà ja seria una benedicció. Però la confusió entre Osona i la Garrotxa mofenia tant i els meus Hostalets eren tan desconeguts (els den Bas i els de Pierola tenen més fama) que vaig optar per simplificar i reivindicar que jo era de Vic. Excepte a lestranger, on assumia amb la boca petita que era barceloní, perquè explicar que eres català feia mandra i acceptar que eres espanyol encara en feia més.
Capítol 3. Finalment em converteixo en barceloní adoptiu i convençut per via filial, la que diu que acabes sent don neixen els teus fills, amb la particularitat que mhe fet gracienc i estic aprenent dues coses: a no perdrem en aquells carrers impossibles i a dir-ne vila de Gràcia, en lloc de barri, de manera que el centralisme barceloní que practico a mitja jornada em rebenta laltra mitja jornada, quan faig vida de barri (perdó, de vila). Lúnic que minquieta és que amb el que mha costat fer-me barceloní, ara descobreixo que com a gracienc em tocaria tornar a ser antibarceloní, i sospirar per la independència municipal.
Capítol 4. El meu estatus frega la imperfecció absoluta: a Gràcia em troben poc pur, a Barcelona massa pagesot, als Hostalets massa urbanita i amb un català contaminat, i els de Vic troben que el centralista ara sóc jo, com a barceloní, oblidant que quan era hostaletenc ho eren ells.