Ara quedaria bé dir que aquell dia vaig aprendre que les marques no diuen res de nosaltres i que és absurd buscar-hi la identitat, però la condició humana, almenys la meva, és bastant més absurda i contradictòria. He dut texans Levis sempre més.
Els que ens ha anat bé
Els que hem tingut la sort de trobar oportunitats a lascensor social, els que vam néixer en famílies humils i ens hem beneficiat del sacrifici dels pares per estudiar el que hem volgut, els que hem viscut èpoques de progrés, els que hem tingut el privilegi de millorar, daccedir a la cultura, de conèixer més món, els que estem objectivament en una posició més favorable que la que teníem quan vam néixer, crec que tenim uns quants deures. Alguns els hauria de tenir tothom, però nosaltres més.
El primer és el de lagraïment i la satisfacció. Assumir que ens ha anat bé, i ser generosos amb els que ens ho han facilitat.
El segon és no renegar mai daquests orígens. Mentristeix veure gent que ho fa, que els oblida, que se navergonyeix, que tendeix a envejar els esglaons per sobre en lloc de recordar els que va deixar enrere.
I el tercer deure i més important és el de fer tot el que es pugui perquè aquest ascensor social on van pujar, avui absolutament encallat, que només sengega per baixar, sigui reparat al més aviat possible. Cada nou estudi sobre pobresa no només és desolador per la realitat duríssima que samaga darrere de xifres inacceptables. Entristeix perquè posa en evidència que plou sobre mullat i que ara mateix el lloc on neixes determina de manera injusta el teu futur. Això és molt greu, i els que millor ho podem entendre som els que vam viure un temps en què la meritocràcia garantia que lesforç personal tingués recompensa. I no com una loteria, com un fruit de latzar, sinó de forma més o menys sistèmica.
Des de lagraïment i el record de loportunitat que vam tenir i vam saber aprofitar, hem de fer tot el que puguem perquè el màxim de persones puguin explicar daquí a uns anys que a ells també els ha anat bé.
Que sajupi un altre
Els nostres joves ja no volen ser fusters, electricistes, camioners, paletes, pagesos o cambrers, i cal obrir les portes a immigrants de lEst. Els opinadors de guàrdia denuncien lobsessió per la carrera universitària i el desprestigi de lFP, i reclamen als adolescents que pensin menys a emborratxar-se pel carrer i més a aprendre un ofici on mai no els faltarà feina. Però no ho diuen pensant en els seus fills, sinó en els fills dels altres.
Ara els que tenen el futur i els ingressos assegurats són els pintors i els paletes, i no els que fan màsters a la universitat, proclamen alguns savis. Però normalment aquests savis són pares de nois que ja van pel tercer màster. Tothom té clar que és una llàstima que shagi perdut lorgull de ser un bon lampista o paleta, i que algú sha darremangar perquè la societat funcioni, però lògicament estan pensant que sarremangui un altre.
La fusteria de casa està a punt de tancar perquè quan als 16 anys jo ja havia après a canviar cintes de persiana, fregar amb paper de vidre i escombrar el taller, que és labecé de laprenent de fuster, vaig descobrir que si podia guanyar més diners sense córrer el risc de perdre un dit com mon pare, allà ja mhi havien vist prou. Alguns clients encorbatats que mai han clavat un clau mho retreuen: és una llàstima que deixis perdre lofici i la tradició familiar. Sí, és una llàstima, sobretot per a ells, que hauran de buscar un altre fuster i els costarà que sigui tan bo com el meu pare. A ell també li sap greu tancar la paradeta, i guarda les garlopes i xerracs amb més dun segle per a un futur museu, però encara li sap més greu recordar que ell també volia estudiar i als 13 anys el van treure de lescola.
Vull dir que el país és ple de nostàlgics del que no han viscut a la pròpia pell, i trobo que no és tan difícil entendre que la gent que sho pot permetre fugi dels oficis que requereixen sacrificis horaris i esforços físics, i els cedeixin als emigrants que no tenen altre remei. Admiro molt els joves daquí que estimen i mantenen els oficis que es perden (com abans es va perdre el de cisteller, bufador de vidre o culleraire), però no seré jo qui critiqui els que els abandonem. Gràcies a lexemple patern, lofici de fuster és el que més mestimo. Però encara em vaig estimar més deixar-lo.
El noiet de poble que creia en les persones
Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent dun Hostalets de Balenyà on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tots els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir dheroi de poble que defensava una persona de les burles dun grup de ximples. Mho buscava, macostava a tothom, no desconfiava de ningú i venia ensenyat dun model participatiu on si el gronxador de davant de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a lAjuntament quatre vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.
Amb el temps he après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que maturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un daquests pobres comissionistes et vol fer soci duna oenagé, a tancar-me en clau als caixers i no anar-hi de nit, i mhe resignat a no denunciar estafadors ni enfrontar-me a grups. Però no nestic especialment orgullós, a vegades enyoro aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículament confiat.
Com a pare que ara educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reinventar les ciutats, recuperar part daquell esperit de poble que crec que alguns pobles ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que thi acabis fent amic.
Una nit de por
Va ser una nit de Reis de fa trenta-dos anys. Jo en tenia 19. Vivia en un pis destudiants a lHospitalet, vaig engegar el Citroën GS vermell que em deixava el pare per tornar als Hostalets a veure què em regalarien Ses Majestats dOrient, però el cotxe va començar a fallar just passant pel camp del Barça. A mitja pujada cap a la Diagonal vaig veure clar que no hi arribaria i vaig trencar cap als carrers universitaris on als matins estudiava filosofia: eren tranquils i els coneixia molt bé. O potser no tant. De nit era una zona ocupada per dones i transvestits que oferien els seus serveis. El GS es va calar just al davant dunes treballadores que em van confondre amb un client i em van començar a detallar loferta, amb la llengua a fora, poca roba i molta pressa. Els vaig aclarir que era un malentès, que el cotxe shavia calat, que jo anava a casa els pares. Les seves rialles exagerades em van espantar, vaig tancar el cotxe i vaig fugir corrents. En un bar vaig trucar al RACC que em vingués a rescatar. Quan vaig acompanyar el mecànic de la grua al cotxe espatllat, encara va riure més. Quina mala sort, que et deixi tirat just quan tho anaves a passar bé una estona. I jo que no, que anava a casa els pares, i que majudés, que em feien por, jo allà sol no sabia com treure-me-les de sobre. Vaig admirar la seguretat amb què el mecànic hi bromejava i la rapidesa amb què va arreglar el pobre Citroën, però em va saber greu que lhome marxés tot murri fent-me bromes i sense creure la meva versió. Senyor mecànic del RACC, si mestà llegint, li prometo que jo només volia anar a buscar els regals de Reis als Hostalets.