Carta dagraïment als bons mestres artesans
Carles Capdevila
PRÒLEG
La vida que escric
Prou sé que la vida saprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar dendreçar els aprenentatges per escrit els consolida.
En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, tagafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum.
Que la gent que en circumstàncies normals ja és extraordinària, en casos extraordinaris aconsegueix el miracle que tot sembli normal. Que no hi ha elogi més gran que ser acusat dingenu per un cínic.
Que res cura més que saber-te i sentir-te estimat. I que a prop de la gent que pateix, reps un munt de lliçons de dignitat.
Que fer veure que no passa res accelera el que no vols que et passi. I que una decisió tan simple com quedar amb els que estimes i fugir dels que et fan la vida impossible tacosta bastant a la felicitat.
Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats daprendre de persones increïbles. I que no hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.
Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre dalliberador. Et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds.
Que quan es tanca una porta sobren soletes un munt de finestres. Que lamabilitat pot ser la idea més revolucionària. Que en lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que ens aguanta.
Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços dagafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic.
Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dona més fruit que vigilar.
Que em sedueixen els voluntaris que penquen. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament. I per això sarremanguen. I mantenen la ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir la il·lusió.
Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir un sí entusiasta i possible hauràs de dir un no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.
Que el pitjor de la por és quan ens fa de pilot, quan sinstal·la al volant. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. Que leducació és lart i lofici sublim daprendren mentre sensenya i densenyar-ne mentre saprèn.
Que ens cal més mala llet i més esperança. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de linconformisme, amb lambició i la certesa absoluta que és possible.
Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de lamor incondicional i lalegria de viure.
Que loptimisme és sempre lopció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible.
I
La mirada íntima
Els millors Reis de la meva vida
Sopàvem dhora, a les set del vespre, i hi havia èpoques que el pare després encara baixava al taller a fer feines pendents. Jo de vegades li feia companyia i tafanejava, sempre després de fer els deures. Tenia molt clar que de gran seria fuster, com ell, com lavi, com el besavi. Nestava orgullós, dun pare artesà que sabia fer portes, finestres, taules, cadires, mobles a mida. Aquell desembre lhome estava atabalat fent una taula de ping-pong, un encàrrec que li havia fet un client important. Era la primera que feia a la seva vida i havia de ser professional. Llavors no hi havia Ikeas ni Decathlons, i els clients confiaven en ell. El vaig ajudar, alguna nit, o almenys ell em feia sentir útil, com si ajudés. La va fer pintar, verdíssima, amb línies blanques, li va quedar fantàstica. Feia molt de goig. I la taula va desaparèixer del taller. No recordo què havia demanat jo aquell any per Reis. Encara arrossegava el trauma dun Scalextric que mhavien portat lany anterior, la pista més senzilla. El dia 6 al matí ens van dir que pugéssim a les golfes. Les havien estat arreglant i es veu que els Reis havien aprofitat la novetat per deixar-hi els regals. Vam córrer escales amunt, amb el meu germà. I allà, a dins duna nova habitació feta a mida, hi havia la taula de ping-pong professional. Lhavien encarregat els Reis per a nosaltres, per al meu germà i per a mi. I ells hi van afegir la xarxa, les raquetes i les pilotes. Aquell dia ho vaig entendre tot. Vaig confirmar per sempre més que els Reis existeixen, i sobretot vaig entendre el perquè de la seva màgia. Confien els encàrrecs als millors professionals del món. Per això, tot i els riscos evidents, van decidir que la nostra taula lhavia de fer un fusteràs de la talla del pare. Daixò fa quaranta anys i la taula està forta com el primer dia. Els Reis van saber triar el seu fuster.
Els meus Levis de pati de col·legi
Amb boníssima voluntat i un sacrifici enorme però amb poc encert en la tria, els pares ens van portar a una escola cara, només de nois, de mètodes rancis i que ens feia conviure amb alguns interns malcriats de famílies riques que convertien el pati de col·legi en un malson. Els que érem de famílies humils de poble patíem lendemà de Reis per exagerar els nostres regals, però per molt que modifiquessis a lalça el model de Scalextric, ells sempre ens superaven. Vaig aprendre molt i res de bo duna colla de tanoques que sempre miraven dhumiliar-nos, i sen sortien amb un èxit notable. Ells eren alhora víctimes de situacions familiars complexes i promeses acadèmiques de mà dura perquè deixessin de suspendre: els tenien allà tancats i sotmesos a una disciplina violenta que quan ho explico a alguns amics sembla que sigui duna altra generació. Tot allò mha sigut molt útil per sobreviure en altres patis de col·legi amb matons i maltractadors on mhan portat la vida i, sobretot, la feina.
Un dia la mare em va comprar uns texans de marca no thi fixis Maíz, es deien i alguns companys senfotien que no fossin Levis, com els seus. Era una idiotesa, però aconseguien acomplexar-me, i, després de rondinar molt a casa, un dissabte em van portar a Vic per comprar-los de la marca que tocava. Vaig arribar a classe cofoi i convençut que la inversió pagaria la pena i mhauria guanyat el respecte, ara que els pantalons em posaven a la seva altura econòmica. Em van agafar uns quants galifardeus, em van estirar a terra, men van arrencar totes les etiquetes i el líder em va dir, burleta: «Ja no són Levis».