La casa de la Via Pastrengo era molt gran. Tenia deu o dotze habitacions, un pati, un jardí i una galeria coberta amb vidres que donava al jardí. No obstant això, era molt fosca i humida, fins i tot un hivern, al lavabo, hi van créixer dos o tres bolets. Daquells bolets, a la família, sen va parlar molt, i els meus germans van dir a la meva àvia paterna, que aleshores la teníem de convidada, que els cuinaríem i ens els menjaríem, i làvia, tot i que es mostrava incrèdula, estava espantada i fastiguejada, i deia: «En aquesta casa es fa mullader de tot».
En aquells temps, jo era una nena petita i només tenia un record vague de Palerm, la meva ciutat natal, de la qual vam marxar quan tenia tres anys. Però mimaginava que jo també patiria lenyorança de Palerm, com la meva germana i la mare; i de la platja de Mondello, on anàvem a banyar-nos, i duna tal senyora Messina, amiga de la mare, i duna noia que es deia Olga, amiga de la meva germana, i a qui jo deia «lOlga viva» per diferenciar-la de la meva nina Olga; i, cada vegada que la vèiem a la platja, jo deia: «Em fa vergonya lOlga viva».
Aquestes eren les persones que hi havia a Palerm i a Mondello. Bressolant-me per lenyorança, o en una ficció de lenyorança, vaig escriure la primera poesia de la meva vida, que només tenia dos versos:
Palermí, Palermí,
ets més maco que Torí.
Aquesta poesia es va rebre a casa com el senyal duna precoç vocació poètica; i jo, encoratjada per aquest èxit, vaig escriure de seguida dues poesies brevíssimes més, que tenien a veure amb unes muntanyes de les quals sentia parlar els meus germans:
Visca la Grivola,
si és que shi rodola.
Visca el Mont Blanc,
si estàs esgotat.
Daltra banda, a casa, era habitual el costum descriure poesies. El meu germà Mario una vegada havia escrit una poesia sobre uns nois que es deien Tosi, que jugaven amb ell a Mondello, i als quals no suportava:
I quan arriben els senyors Tosi,
tots antipàtics, tots en gran dosi.
Però la més famosa i la més bonica era una poesia que va fer el meu germà Alberto, quan tenia deu o onze anys, i que no estava relacionada amb fets reals, sinó que lhavia creat del no-res, pur fruit de la invenció poètica:
La soltera vella
sense mamella
ha fet un petit
la mar deixerit.
A casa es recitava La figlia di Jorio.18 Però, sobretot, al vespre es recitava, al voltant de la taula, un poema que la mare sabia i que ens havia ensenyat. Lhavia après de petita després de sentir-lo en una obra benèfica a favor dels supervivents de les inundacions de la planúria paduana:
Feia molts dies que tothom tremolava!
I els vells deien: «Verge santa, les onades
creixen desenfrenades!
Feu-nos cas, fillets;
marxeu amb les pertinences!».
I ara! Deixar-vos sols, pobres vells bons!
El pare no volia; i el pare era ardit i jove
i no creia
que hagués de passar una tragèdia.
Encara aquell vespre va dir a la mare: «Rosa,
posa a dormir els nens, i tu també dorm en pau.
El Po està tranquil com un gegant que jau
en el gran llit de terra que li ha cavat Déu.
Vés, dorm; molts esperits segurs com el meu
vetllen a la riba; homes forts com un cavall
romanen allà per defensar aquesta pobra vall».
La mare havia oblidat la continuació, i crec que en recordava amb poca exactitud també aquest inici, perquè, per exemple, allà on diu «el pare era ardit i jove», el vers sallarga sense respectar cap mètrica. Però suplia les imprecisions de la memòria amb lèmfasi que posava en les paraules.
homes forts com un cavall
romanen allà per defensar aquesta pobra vall!
El pare, aquest poema, no el suportava; i quan sentia que el recitàvem amb la mare, senfadava i deia que fèiem «teatre de titelles», i que érem incapaços docupar-nos de coses serioses.
Gairebé cada vespre ens venien a veure en Terni i alguns amics del meu germà Gino, el més gran, que estudiava a la Politècnica en aquella època. Passàvem lestona al voltant de la taula, recitant poemes i cantant.
Jo sóc don Carlos Tadrid,
i sóc estudiant a Madrid!
cantava la mare; i el pare, que llegia a lestudi, treia el cap de tant en tant per la porta del menjador, recelós i amb les celles arrufades, amb la pipa a la mà. «Sempre dient ximpleries! Sempre fent teatre de titelles!».
Els únics arguments que el pare tolerava eren els temes científics, la política, i alguns trasllats que tenien lloc «a la facultat», quan algun professor era destinat a Torí, injustament, segons ell, perquè es tractava «dun ximple», o quan a algun altre no el traslladaven a Torí, injustament, tot i considerar que era una persona «de gran valor». Sobre els temes científics, i sobre el que passava «a la facultat», cap de nosaltres no podia seguir-lo, però ell, a taula, informava diàriament la mare tant de la situació «a la facultat», com dallò que havia succeït, al seu laboratori, a determinats cultius de teixits que havia posat al microscopi, i senfadava si es mostrava distreta. A taula, el pare menjava moltíssim, però menjava tan ràpid que semblava que no mengés res, perquè el plat de seguida li quedava buit, i estava convençut que menjava poc, i havia transmès aquesta convicció a la mare, que sempre li suplicava que mengés. Ell, en canvi, renyava la mare perquè considerava que menjava massa. «No mengis tant! Tindràs una indigestió!». De tant en tant tronava: «No tarrenquis els repelons!». De fet, la mare tenia el vici, des de petita, darrencar-se els repelons: ja havia tingut un panadís, i tot seguit se li va pelar el dit, una vegada, a linternat.
Tots nosaltres, segons el pare, menjàvem massa, i tindríem indigestions. Dels plats que no li agradaven, deia que ens farien mal, i que ens costarien de pair; de les coses que li agradaven, deia que ens farien bé, i que «estimulaven el peristaltisme».
Si portaven a taula un plat que no li agradava, senfurismava: «Per què prepareu la carn daquesta manera! Ja ho sabeu que no magrada!». Si cuinaven expressament per a ell algun plat que li agradava, també senfadava: «No vull coses especials! No em feu coses especials! Jo menjo de tot. No sóc difícil com vosaltres. A mi el menjar no mimporta gens ni mica!».
Si ens sentia parlar entre nosaltres dun plat o dun altre, tronava: «No sha de parlar sempre de menjar! És una vulgaritat!». «Com magrada el formatge», deia la mare sempre que en posàvem a taula, i el pare deia: «Que nets de monòtona! Sempre repetint el mateix!».
Al pare li agradava la fruita molt madura; per això, quan ens tocava una pera una mica passada, la hi donàvem. «Ah, em doneu les vostres peres passades! Sou uns ases!», deia amb una riallada, que ressonava per tota la casa, i es menjava la pera amb dos mossos.
Quan trencava nous deia: «Les nous són bones. Estimulen el peristaltisme». «Tu també ets monòton. Tu també repeteixes sempre el mateix», deia la mare.
Llavors el pare sofenia: «Que nets, dase! deia. Mhas dit que sóc monòton! Tu ets un tros dase!».
Pel que fa a la política, a casa hi havia discussions ferotges que acabaven amb atacs dira, tovallons que volaven a laire i cops de porta tan violents que feien tremolar la casa. Eren els primers anys del feixisme. Que el pare i els meus germans discutissin amb tanta ferotgia no mho sé explicar, ja que crec que tots estaven en contra del feixisme; ho he preguntat recentment als meus germans, però cap dells ha sabut explicar-men el motiu. I tots recordaven aquelles discussions ferotges. Em sembla que el meu germà Mario, per esperit de contradicció envers els pares, va defensar Mussolini dalguna manera; i això, evidentment, feia enfuriar el pare. Ell i en Mario discutien sempre per tot, perquè el pare sempre considerava que tenia una opinió contrària a la seva.