Den Turati el pare deia que era un ingenu; i la mare, que no trobava que la ingenuïtat fos una culpa, assentia, sospirava i deia: «Pobre Filippèt19 meu». Una vegada, en aquella època, va venir el Turati a casa mentre estava de pas a Torí. El recordo gros com un ós, amb la barba grisa rodona, a la nostra sala destar. El vaig veure dues vegades: en aquell moment, i més tard, quan va haver descapar dItàlia i va viure amb nosaltres, amagat, durant una setmana. No recordo ni una sola paraula del que va dir aquell dia, a la nostra sala destar: recordo una gran cridòria i una gran discussió, i res més.
El pare sempre tornava a casa empipat, perquè shavia trobat grups de camises negres pel carrer, o perquè havia descobert, a les juntes de la facultat, nous feixistes entre els seus coneguts. «Pallassos! Canalles! Pallassades!», deia mentre sasseia a taula; colpejava el tovalló, colpejava el plat, colpejava el got i esbufegava amb menyspreu. Acostumava a expressar el seu pensament pel carrer, en veu alta, amb els coneguts que lacompanyaven a casa, i aquells miraven al voltant espantats. «Covards! Negres!», bramava el pare a casa, quan ens explicava la por daquells coneguts seus, i es divertia, crec, espantant-los, parlant en veu alta pel carrer mentre lacompanyaven; duna banda, es divertia una mica, però és que a més no sabia controlar el timbre de la veu, que sonava sempre molt forta, fins i tot quan ell creia que xiuxiuejava.
A propòsit del timbre de la veu, que no sabia controlar, en Terni i la mare explicaven que, un dia, en un acte amb professors, mentre tots estaven reunits a les sales de la universitat, la mare havia preguntat en veu baixa al pare el nom dun que era a poques passes dells. «Qui és?», va cridar el pare fortíssim, tant que tothom es va girar. «Qui és? Ja tho diré jo, qui és! És un perfecte imbècil!».
El pare no tolerava, generalment, els acudits, els que explicàvem nosaltres i la mare: a casa, dels acudits en dèiem «brometes», i, explicant-los i sentint-los, sentíem el més gran dels plaers. El pare senfadava. Només tolerava les brometes antifeixistes, i també algunes brometes de la seva època, que ell i la mare sabien, i que ell evocava, a vegades, al vespre, amb els Lopez, els quals, daltra banda, feia temps que els coneixien. Algunes daquelles brometes li semblaven molt picants, encara que fossin, crec, innocentíssimes, i quan nosaltres érem presents, les volia explicar en veu baixa. La veu se li convertia llavors en un brunzit sorollós, en què podíem distingir perfectament moltes paraules, entre les quals, la paraula «meuca», que sempre apareixia en aquelles brometes vuitcentistes, i que ell pronunciava, procurant xiuxiuejar-la, més fort que les altres, i amb una malícia i un plaer especials.
El pare saixecava sempre a les quatre de la matinada. La primera preocupació que tenia quan es despertava era anar a mirar si el mezzorado li havia sortit bé. El mezzorado era llet àcida que havia après a fer duns pastors a Sardenya. Senzillament, era iogurt. El iogurt, aquell temps, encara no estava de moda, i no es podia comprar, com ara, a les vaqueries o a les granges. El pare era, en menjar iogurt com en moltes altres coses, un pioner. En aquella època encara no estaven de moda els esports dhivern, i el pare potser era lúnic que els practicava a Torí. Tan bon punt queia una mica de neu, sortia cap a Clavières, el dissabte al vespre, amb els esquís a lespatlla. Llavors encara no existien ni Sestrières, ni els refugis de Cervinia. Normalment, dormia en un refugi sobre Clavières anomenat Cabana Mautino. A vegades senduia els meus germans, o alguns dels seus assistents, que, com ell, sentien passió per la muntanya. Els esquís els anomenava «els skis». Havia après a esquiar de jove, en una estada a Noruega. Quan tornava el diumenge al vespre, però, sempre deia que hi havia trobat mala neu. La neu, per ell, era sempre o massa aiguosa o massa seca. Com el mezzorado, que no era mai com havia de ser, i li semblava sempre o massa aiguós o massa espès.
«Lidia! El mezzorado no ha sortit!», tronava pel passadís. El mezzorado era a la cuina, dins una sopera, cobert amb un plat i embolicat en un vell xal de color salmó que havia estat de la mare. A vegades, no havia «sortit» de veritat, i shavia de llençar: només era un aiguabarreig verd, amb alguns grumolls dun color blanc marmori. El mezzorado era molt delicat i per un no res podia sortir malament: només calia que el xal que lenvoltava estigués una mica mal posat i deixés passar una mica laire. «Avui tampoc no ha sortit! És culpa de la Natalina!», tronava el pare des del passadís a la mare, que encara estava mig adormida i li responia des del llit amb paraules inconnexes. Quan anàvem destiueig, ens havíem de recordar demportar-nos «la mare del mezzorado», que era una tasseta de mezzorado ben embolicada i lligada amb un cordill. «On és la mare? Heu agafat la mare?», preguntava el pare al tren, remenant dins la motxilla. «No hi és! Aquí no hi és!», cridava, i a vegades la mare sens havia oblidat de debò, o havíem de tornar a crear-la del no-res, amb llevat de cervesa.
El pare es dutxava amb aigua freda de bon matí. Sota la fuetada de laigua, deixava anar un crit, com un llarg rugit; després es vestia i engolia tasses senceres daquell mezzorado gèlid, al qual posava moltes cullerades de sucre. Sortia de casa quan els carrers encara eren foscos i gairebé deserts; sortia a la boira, al fred daquelles albes de Torí, amb una boina ampla al cap, que gairebé li formava una visera al front, amb un impermeable llarg i ample, ple de butxaques i de botons de cuir; amb les mans darrere lesquena, la pipa, aquell caminar tort, una espatlla més alta que laltra. Pels carrers no hi havia pràcticament ningú, però sho manegava per xocar amb les poques persones que hi havia, mentre caminava sorrut, capcot.
A aquella hora, al laboratori no hi havia ningú; potser només en Conti, el seu assistent: un homenet baix, tranquil, submís, amb la bata grisa, que sestimava molt el pare, i el pare també se lestimava, i que venia a vegades a casa nostra, quan shavia darreglar un armari, canviar una vàlvula de la llum, o lligar els baguls.
En Conti, a força destar-se al laboratori, havia après anatomia, i quan hi havia exàmens, suggeria coses, i el pare senfadava; però llavors a casa explicava satisfet a la mare que en Conti sabia anatomia millor que els estudiants. Al laboratori, el pare es posava una bata grisa, igual que la den Conti, i anava cridant pels passadissos com solia cridar pel passadís de casa.
Jo sóc don Carlos Tadrid,
i sóc estudiant a Madrid!
cantava la mare a plena veu, mentre es llevava i es pentinava els cabells, encara ben molls: ella, com el pare, també es dutxava amb aigua freda; i tenien, ella i el pare, uns guants de crin amb els quals es feien fregues després de la dutxa, per entrar en calor. «Estic congelada!», deia la mare, però amb alegria, perquè li agradava molt laigua freda. «Encara estic tota congelada! Quin fred que fa!».
I sortia a donar una volta pel jardí, embolicada amb el barnús, amb una tassa de cafè a la mà. Els meus germans eren tots a lescola i, en aquell moment, a casa, hi havia una mica de pau. La mare cantava i agitava els cabells molls en laire del matí. Llavors se nanava a lhabitació de planxar amb la Natalina i la Rina.
Lhabitació de planxar també sanomenava «lhabitació dels armaris». Hi havia la màquina de cosir; i allà sestava tot el dia la Rina, cosint a màquina. Aquesta Rina era una mena de modista a casa: però només se li donava bé repassar els nostres abrics i posar pegats als pantalons. De vestits, no en feia. Quan no era a casa nostra, era a casa dels Lopez: la Frances i la mare se la passaven. Era una dona menuda, menuda, una mena de nana. A la mare li deia «senyora maman», i quan es trobava el pare pel passadís fugia com un ratolí, perquè ell no la suportava.