Lavi Parente i làvia Dolcetta tenien una filla que es deia Rosina. A aquesta Rosina se li va morir el marit, i es va quedar amb els fills petits i pocs diners. Aleshores va tornar a casa dels seus pares. I lendemà dhaver-se instal·lat, mentre seien tots a taula, làvia Dolcetta va dir mirant-la: «Què té avui la nostra Rosina, que no està de tan bon humor com sempre?».17
Va ser la mare qui va explicar amb pèls i senyals la història de lou de làvia Dolcetta i la història de la nostra Rosina, perquè el pare les explicava malament, de manera confusa i interrompent sempre la narració amb aquelles riallades tronadores, perquè els records de la seva família i de la seva infància lalegraven; per aquest motiu, nosaltres, daquelles històries interrompudes per riallades llargues, no nenteníem gran cosa.
La mare, en canvi, sho passava molt bé explicant històries, perquè li agradava el plaer dexplicar. Començava a explicar coses a taula, dirigint-se a un de nosaltres: i tant si explicava coses de la família del pare, com de la seva família, somplia de joia i cada vegada era com si expliqués aquella història per primera vegada a orelles que no la coneixien. «Tenia un oncle començava que li deien el Bigotut». I si un de nosaltres deia: «Conec aquesta història! Ja lhe sentit un munt de vegades!», ella es dirigia a un altre i, en veu baixa, continuava explicant-la. «Però quantes vegades lhe sentida, aquesta història!», tronava el pare, agafant al vol alguna paraula. La mare, en veu baixa, continuava explicant-la.
El Dement, a la seva clínica, tenia un boig que creia que era Déu. Cada matí, el Dement li deia: «Bon dia, egregi senyor Lipmann». I aleshores el boig responia: «Egregi potser sí, Lipmann probablement no!», deia, perquè creia que era Déu.
I també hi havia la famosa frase dun director dorquestra, conegut den Silvio, que, quan estava a Bèrgam en una gira, va dir als cantants distrets o indisciplinats: «No hem vingut a Bèrgam per galantejar, sinó per dirigir Carmen, lobra mestra de Bizet».
Nosaltres som cinc germans. Vivim en ciutats diferents, alguns de nosaltres a lestranger, i no ens escrivim gaire sovint. Quan ens trobem, podem sentir-nos, lun amb laltre, indiferents o distants. Però nhi ha prou, entre nosaltres, amb una paraula. Nhi ha prou amb una paraula, una frase: una daquelles frases antigues, sentides i repetides una infinitat de vegades, durant la nostra infantesa. Només ens cal dir «No hem vingut a Bèrgam per galantejar» o «Quina pudor fa làcid sulfhídric» per retrobar immediatament les nostres velles relacions, i la nostra infantesa i joventut, unides indissolublement a aquelles frases, a aquelles paraules. Una daquelles frases o paraules ens faria reconèixer-nos els uns als altres, els germans, en la foscor duna cova, entre milions de persones. Aquelles frases són el nostre llatí, el vocabulari dels nostres dies passats, són com els jeroglífics dels egipcis o dels assiriobabilònics, el testimoni dun nucli vital que ha deixat dexistir, però que sobreviu en els textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps. Aquelles frases són el fonament de la nostra unitat familiar, que subsistirà mentre siguem al món, recreant-se i ressuscitant en els punts més diversos de la terra, quan un de nosaltres digui «Egregi senyor Lipmann», i immediatament ens ressonarà a les orelles la veu impacient del pare: «Deixeu-vos estar daquesta història! Lhe sentida tantes vegades!».
Com és possible que daquell llinatge de banquers que eren els avantpassats i els parents del pare, nhagin sortit el pare i el seu germà Cesare, absolutament negats per als negocis, ho ignoro. El pare va invertir la vida en la recerca científica, professió que no li donava diners; i, dels diners, en tenia una idea vaga i confusa, dominada per una indiferència substancial. Per aquest motiu, quan va tenir loportunitat dinvertir els diners, sempre els va perdre, o almenys es va comportar com si els hagués de perdre, i si no els va perdre i sen va sortir, va ser per pura casualitat. Durant tota la vida el va acompanyar la preocupació de trobar-se en la misèria dun moment a laltre; preocupació irracional, que habitava en ell juntament amb mals humors i pessimismes, com el pessimisme sobre lèxit i sobre la sort dels seus fills, preocupació que li pesava com una fosca acumulació de núvols negres sobre roques i muntanyes, i que, amb tot, no tocava, en la profunditat del seu esperit, la seva substancial, absoluta i íntima indiferència envers els diners. Deia «una gran quantitat» parlant de cinquanta lires, o més ben dit, com deia ell, cinquanta francs, perquè la seva mesura monetària era el franc, i no la lira. Als vespres es passejava per les habitacions, tronant contra nosaltres, que ens deixàvem els llums encesos, i després perdia milions pràcticament sense adonar-sen, o amb algunes accions, que comprava i venia aleatòriament, o amb editors, als quals cedia els seus treballs sense demanar-ne una compensació justa.
Després de Florència, els pares sen van anar a viure a Sardenya, perquè van nomenar el pare professor a Sàsser, i, durant uns anys, vam viure allà. Llavors ens vam traslladar a Palerm, on vaig néixer jo: lúltima de cinc germans. El pare sen va anar a la guerra, com a oficial mèdic, al Carso. I al final vam venir a viure a Torí.
Per la mare, els primers anys a Torí van ser temps difícils; la Primera Guerra Mundial havia acabat feia poc; era la postguerra, el cost de la vida va augmentar, teníem pocs diners. A Torí feia fred, i la mare es lamentava del fred i de la casa que el pare havia trobat abans que nosaltres arribéssim sense haver-ho consultat a ningú, que era humida i fosca. Segons deia el pare, la mare shavia queixat a Palerm, i shavia queixat a Sàsser: sempre havia trobat algun motiu per lamentar-se. Ara parlava de Palerm o de Sàsser com si fossin el paradís terrenal. Tenia moltes amistats, tant a Sàsser com a Palerm, però no els escrivia perquè no era capaç de mantenir relació amb persones que eren lluny. Allà havia viscut en cases boniques i plenes de sol, havia tingut una vida còmoda i fàcil, i minyones molt bones. A Torí, al començament, no aconseguia ni tan sols trobar minyona. Fins que un dia, no sé com, va aparèixer a casa la nostra Natalina: i shi va quedar trenta anys.
En realitat, encara que rondinés i es queixés, a Sàsser i a Palerm la mare havia estat molt feliç: perquè tenia un caràcter feliç i a tot arreu trobava persones que estimava i que lestimaven, a tot arreu trobava una manera de divertir-se amb les coses que tenia al voltant, i de ser feliç. Era feliç també en aquells primers anys a Torí, anys incòmodes per no dir durs, en els quals ella plorava sovint, pel mal humor del pare, pel fred, per la nostàlgia daltres llocs, perquè els fills se li feien grans i necessitaven llibres, abrics, sabates, i no hi havia diners per a tot. I, malgrat això, era feliç, perquè tan bon punt deixava de plorar, es posava molt contenta, i cantava a plens pulmons per casa: Lohengrin, La xinel·la perduda a la neu i Don Carlos Tadrid. I quan, més endavant, recordava aquells anys, aquells anys en què tenia tots els fills a casa, i no hi havia diners, les immobiliàries baixaven, i la casa era humida i fosca, sempre en parlava com duns anys bellíssims i molt feliços. «Els temps de la Via Pastrengo», deia més tard per definir aquella època: la Via Pastrengo era el carrer on vivíem llavors.
La casa de la Via Pastrengo era molt gran. Tenia deu o dotze habitacions, un pati, un jardí i una galeria coberta amb vidres que donava al jardí. No obstant això, era molt fosca i humida, fins i tot un hivern, al lavabo, hi van créixer dos o tres bolets. Daquells bolets, a la família, sen va parlar molt, i els meus germans van dir a la meva àvia paterna, que aleshores la teníem de convidada, que els cuinaríem i ens els menjaríem, i làvia, tot i que es mostrava incrèdula, estava espantada i fastiguejada, i deia: «En aquesta casa es fa mullader de tot».