vaig veure en una finestra
una jove mestra!
I havia escrit un poema que deia:
Salve oh ignorància,
quan et penso, em passa el mal de panxa!
La salut regna allà on ets,
deixem que estudiïn els macabeus!
Bevem, ballem i no pensem,
fem festa!
Ara, musa, inspiram un concepte,
dictam tu allò que em diu el cor,
diguem tu que el filòsof està molest,
en lignorant es troba lamor.
I també havia parodiat el Pietro Metastasio, així:
Si tothom lafany intern
portés escrit al front
molts que sempre van a peu
anirien amb landó.
Va estar a linternat fins als setze anys. Els diumenges anava a veure un oncle matern, que li deien el Bigotut.5 Per dinar hi havia gall dindi; menjaven i després el Bigotut assenyalava les sobres del gall dindi i deia a la seva dona: «Això ens ho menjarem tu i jo demà al matí».6
A la dona del Bigotut, la tia Celestina, li deien la Barita. Algú li havia explicat que, de barita, nhi havia per tot arreu: per això assenyalava, per exemple, el pa de sobre la taula i deia: «Veus aquest pa? Tot és barita».7
El Bigotut era un home rude, de nas vermell. «Amb un nas com el del Bigotut», deia la mare quan veia algun nas vermell. El Bigotut deia a la mare, després daquells àpats amb gall dindi: «Lidia, tu i jo que en sabem, de química, quina pudor fa làcid sulfhídric? Fa pudor de pet. Làcid sulfhídric fa pudor de pet».8
El nom real del Bigotut era Perego. Uns amics li havien fet uns versos:
És molt bonic veure al vespre i al matí,
den Perego la casa9 i les bótes de vi.
A les germanes del Bigotut les anomenaven «les Beates», perquè eren molt religioses.
La mare tenia una altra tia, la Cecilia, que era famosa per aquesta frase. Una vegada la mare li havia explicat que havien patit perquè el meu avi trigava a tornar a casa, i temien que li hagués passat alguna cosa. La tia Cecilia de seguida va dir: «Què teníeu per dinar, arròs o pasta?».10 «Pasta», va respondre la mare. «Doncs què bé que no teníeu arròs, perquè us lhauríeu menjat covat».11
Els meus avis materns van morir abans que jo nasqués. La meva àvia materna, làvia Pina, era de família modesta, i es va casar amb lavi, que era un veí de casa: un jovenet amb ulleres, un distingit advocat als inicis de la seva professió, a qui ella sentia cada dia preguntar a la portera: «Que hi ha corespondéncia per a mi?». Lavi deia corespondéncia amb una sola erra i amb la e tancada; i làvia considerava que aquesta forma de pronunciar la paraula era un senyal de gran distinció. Es va casar amb ell per això; i també perquè desitjava fer-se, per lhivern, un abriguet de vellut negre. No va ser un matrimoni feliç.
De jove, làvia Pina era rossa i graciosa, i havia actuat una vegada en una companyia de teatre daficionats. Tan bon punt saixecava el teló, làvia Pina era allà amb un pinzell i un cavallet, i deia aquestes paraules: «No puc continuar pintant. La meva ànima no se sotmet al treball ni a lart; vola lluny daquí, i salimenta didees doloroses».
Lavi, més tard, es va abocar al socialisme, i era amic den Bissolati, den Turati i de la Kuliscioff. Làvia Pina sempre es va mantenir al marge de la vida política del seu marit. Com que ell li omplia la casa de socialistes, làvia Pina solia dir, amb recança, de la seva filla: «Aquesta noia es casarà amb un fanaler».12 Finalment van acabar vivint separats. Lavi, els últims anys de la seva vida, va deixar la política, i va tornar a exercir dadvocat; però dormia fins a les cinc de la tarda, i quan venien els clients deia: «A què han vingut? Feu-los fora!».
Làvia Pina, durant els seus últims anys, va viure a Florència; a vegades anava a veure la meva mare, que shavia casat i també vivia a Florència. Però làvia Pina tenia molta por del pare. Un dia va venir a veure el meu germà Gino, que era molt petit i tenia una mica de febre. Per tranquil·litzar el pare, que estava molt nerviós, làvia Pina li va dir que potser es tractava duna febre provocada per la dentició. El pare es va enfadar, perquè sostenia que la dentició no pot causar febre. Quan marxava, làvia Pina es va trobar loncle Silvio, que també venia a casa nostra, i li va murmurar a les escales: «No li diguis que és per les dents».13
Tret de «no li diguis que és per les dents», «aquesta noia es casarà amb un fanaler» i «no puc continuar pintant», no sé més daquesta àvia, i no nhe conegut cap més expressió. Més ben dit, encara recordo que a casa repetíem aquesta frase seva: «Cada dia en feu una, cada dia en feu una, avui la Drusilla ha trencat les ulleres».14
Havia tingut tres fills, en Silvio, la mare i la Drusilla, que era miop i sempre trencava les ulleres. Va morir a Florència, sola, després duna vida plena de dolors: el seu fill gran, en Silvio, es va matar als trenta anys, disparant-se a la templa, una nit als jardins públics de Milà.
Després de linternat, la mare va marxar de Milà i sen va anar a Florència. Es va matricular a medicina; però no va acabar mai la universitat, perquè va conèixer el pare i shi va casar. La meva àvia paterna no volia aquell casament, perquè la mare no era jueva. A més, algú li havia explicat que la mare era una catòlica molt devota, i que, cada vegada que veia una església, feia reverències i se senyava. Però això no era veritat: ningú de la família de la mare no anava a lesglésia ni tampoc se senyava. Làvia, durant un temps, shi va oposar. Després va acceptar conèixer la mare, i un vespre van quedar per anar al teatre, per veure juntes una comèdia que tractava duna dona blanca que havia acabat entre els moros, i una mora gelosa della sesmolava les dents i deia, mirant-la amb ulls terribles: «Costelleta dama blanca! Costelleta dama blanca!». «Costelleta dama blanca», deia sempre la mare quan menjava una costella. Els seients del teatre els van sortir de franc perquè el germà del pare, loncle Cesare, era crític teatral. Loncle Cesare era completament diferent del pare, tranquil, gras i sempre alegre; i, com a crític teatral, no era gens sever, i mai no volia parlar malament de cap comèdia, de fet en totes trobava alguna cosa bona. Quan la mare li deia que una comèdia li havia semblat estúpida, ell semprenyava i li deia: «Prova-ho tu, descriure una obra com aquesta».
Loncle Cesare es va casar amb una actriu, i això va representar una gran tragèdia per a làvia, que durant molts anys no va voler que loncle Cesare li presentés la seva dona, perquè una actriu li semblava encara pitjor que una que es fes el senyal de la creu.
El pare, quan es va casar, treballava a Florència, a la clínica dun oncle de la mare, a qui anomenaven «el Dement», perquè era metge de bojos. El Dement era, en realitat, un home molt intel·ligent, culte i irònic, i no sé si va saber mai que, a la família, lanomenaven així. A casa de la meva àvia paterna la mare va conèixer la variada cort de Margherites i de Regines, cosines i ties del pare, i també la famosa Vandea, que llavors encara vivia. Pel que fa a lavi Parente, havia mort feia temps, i també la seva dona, làvia Dolcetta, i el seu criat, Bepo el mosso.15 De làvia Dolcetta se sabia que era baixeta i grassa com una bola, i que sempre tenia indigestions perquè menjava massa. Es trobava malament, vomitava i se nanava al llit; però al cap duna estona lenxampaven menjant-se un ou: «És ben fresc»,16 deia per justificar-se.