Al vespre, a vegades, venien a casa els amics del pare: com ell, eren professors duniversitat, biòlegs i científics. El pare, quan es preveien aquells vespres, durant el sopar preguntava a la mare: «Has preparat una mica de bon tracte?». El bon tracte eren te i galetes: de licors, a casa nostra, no nentraven mai. A vegades la mare no havia preparat cap bon tracte, i llavors el pare semprenyava: «Com és que no hi ha bon tracte? No es pot rebre la gent sense donar un bon tracte! No es poden fer negrigures!».
Entre els amics més íntims dels pares hi havia els Lopez, és a dir, la Frances i el seu marit, i els Terni. El marit de la Frances es deia Amedeo, però li deien Lopez des que va estudiar amb el pare. El sobrenom que tenia el pare quan estudiava era Tom, que volia dir tomàquet, pels cabells rogencs; però el pare, si li deien Tom, senfadava moltíssim, i només permetia que lanomenés així la mare. No obstant això, els Lopez deien, quan parlaven entre ells de la nostra família, «els Tom», de la mateixa manera que nosaltres els dèiem «els Lopez». La raó daquest sobrenom que tenia lAmedeo, ningú no me la va saber explicar mai, i shavia perdut, crec, en la nit dels temps. LAmedeo era gras, amb blens fins i suaus com la seda; parlava amb la erra com la seva dona i com els seus tres fills mascles, amics nostres. Els Lopez eren molt més elegants, més refinats i més moderns que nosaltres: tenien una casa més bonica, amb ascensor i telèfon, que aleshores encara no en tenia ningú. La Frances, que viatjava sovint a París, en portava les últimes novetats en el vestir i les modes; i un any va portar un joc xinès, en una capsa amb uns dracs pintats, que es deia «ma-jong». Tots ells havien après a jugar a aquest ma-jong, i en Lucio, que era el fill més petit dels Lopez i tenia la meva edat, sempre presumia amb mi daquest joc però mai no mel va voler ensenyar: deia que era massa complicat, i que la seva mare no deixava que toquessin la capsa: i jo em moria denveja quan veia, a casa seva, la preciosa capsa, prohibida i plena de misteri.
Quan els meus pares anaven al vespre a casa dels Lopez, el pare en tornar en magnificava la casa, els mobles, i el te, que et servien damunt dun carretó, en unes tasses molt maques de porcellana; i deia que la Frances «en sabia més», és a dir, sabia trobar mobles bonics i tasses boniques, sabia com es decora una casa, i com se serveix el te.
No se sabia ben bé si els Lopez eren més rics o més pobres que nosaltres: la mare deia que eren molt més rics; però el pare deia que no, que eren com nosaltres però sense tants diners, simplement la Frances «en sabia més», i no era pas «un emplastre com ho sou vosaltres».
El pare se sentia, de fet, molt pobre, sobretot al matí, ben dhora, quan es despertava; també despertava la mare i li deia: «No sé com ens ho farem per tirar endavant. Ja has vist com han baixat les immobiliàries». Les immobiliàries sempre baixaven, no pujaven mai. «Coi dimmobiliàries», deia sempre la mare, i es lamentava perquè el pare no tenia cap olfacte per als negocis, i tan bon punt hi havia una acció dolenta, la comprava de seguida.
Ella sovint li suplicava que es deixés aconsellar per un agent de canvi, però ell senfadava perquè volia, en això com en tot, fer-ho a la seva manera.
Pel que fa als Terni, eren molt rics. Malgrat això, la Mary, la dona den Terni, era de costums senzills, es relacionava amb poca gent i passava els dies contemplant els seus dos fills, juntament amb la mainadera, lAssunta, que vestia de blanc. I tant la Mary com la mainadera, que la imitava, feien un murmuri dèxtasi: «Ssst! Ssst!».També el Terni feia sempre «ssst, ssst» quan contemplava els seus fills. De fet, feia «ssst, ssst» per tot, per la nostra minyona, la Natalina, que no era gaire atractiva, i per alguns vestits vells que es posaven la meva germana i la meva mare. Deia que totes les dones que veia tenien «un rostre interessant» i que sassemblaven a algun quadre famós. Es quedava contemplant-la durant uns minuts, i es treia el monocle per netejar-lo amb un mocador blanquíssim i fi. En Terni era un biòleg, i el pare tenia una gran consideració pels seus estudis. Però solia dir «aquell ximple den Terni», perquè trobava que era, per com vivia, un poseur. «En Terni es fa veure», deia dell cada vegada que sel trobava. «Crec que es fa veure», repetia al cap duna estona. Quan en Terni ens venia a veure, solia quedar-se al jardí a parlar de novel·les amb nosaltres; era culte, havia llegit totes les novel·les modernes, i va ser el primer que va portar a casa nostra À la recherche du temps perdu. Pensant-ho bé, crec que intentava assemblar-se a en Swann, amb aquell monocle i el vici de descobrir en cadascun de nosaltres semblances amb quadres famosos. El pare, des de lestudi, el cridava fort perquè anés a parlar amb ell de teixits cel·lulars. «Terni! cridava. Vingui cap aquí! No faci el ximple! No faci el pallasso!», exclamava, quan en Terni, amb els seus murmuris dèxtasi, treia el nas entre les cortines gastades i polsegoses del nostre menjador, preguntant si eren noves.
Les coses que el pare apreciava i sestimava eren: el socialisme, Anglaterra, les novel·les de Zola, la fundació Rockefeller, la muntanya i les guies de la vall dAosta. Les coses que la mare sestimava eren: el socialisme, les poesies de Paul Verlaine, la música, i, especialment, Lohengrin, que solia cantar-nos després de sopar.
La mare era milanesa, però també dorigen triestí. Daltra banda, quan es va casar amb el pare, va adoptar moltes expressions triestines. El milanès es barrejava amb la seva parla quan explicava records dinfantesa.
Un dia, quan era petita, mentre caminava per un carrer de Milà, va veure un senyor quiet, immòbil davant de laparador duna perruqueria, que observava el cap dun maniquí i deia: «Guapa, guapa, guapa. Massa llarga de coll».3
Molts dels seus records eren així: meres frases que havia sentit. Un dia, amb les seves companyes de linternat i amb les mestres, havia sortit a passejar. De sobte, una de les nenes es va separar de la fila i va córrer a abraçar un gos que passava. Labraçava i deia: «Ho és,4 ho és, és la germana de la meva gossa!».
Va passar molts anys a linternat. Shi va divertir moltíssim, en aquell internat.
Havia actuat, cantat i ballat en les festes escolars; havia actuat en una comèdia, disfressada de mona; i havia cantat en una opereta que es deia La xinel·la perduda a la neu.
Havia escrit i musicat una obra. La seva obra començava així:
Jo sóc don Carlos Tadrid,
i sóc estudiant a Madrid!
Mentre anava un matí
pel carrer de Berzuellina,
vaig veure en una finestra
una jove mestra!
I havia escrit un poema que deia:
Salve oh ignorància,
quan et penso, em passa el mal de panxa!
La salut regna allà on ets,
deixem que estudiïn els macabeus!
Bevem, ballem i no pensem,
fem festa!
Ara, musa, inspiram un concepte,
dictam tu allò que em diu el cor,
diguem tu que el filòsof està molest,
en lignorant es troba lamor.
I també havia parodiat el Pietro Metastasio, així:
Si tothom lafany intern
portés escrit al front
molts que sempre van a peu
anirien amb landó.
Va estar a linternat fins als setze anys. Els diumenges anava a veure un oncle matern, que li deien el Bigotut.5 Per dinar hi havia gall dindi; menjaven i després el Bigotut assenyalava les sobres del gall dindi i deia a la seva dona: «Això ens ho menjarem tu i jo demà al matí».6