Al cap dun temps, una nit, vers el final de lhivern, vora la mitjanit, en Carmine i la Ninetta ja dormien quan va sonar el telèfon. Va respondre en Carmine. Era en Matteo Tramonti. Havia succeït una desgràcia, va dir, lAmos Elia havia mort, shavia suïcidat. Amb barbitúrics. Ell no satrevia a anar a dir-li a la Ivana, va suplicar a en Carmine que lacompanyés a casa seva. En Carmine va dir a la Ninetta: «LAmos Elia és mort», i ràpidament es va començar a vestir i la Ninetta el seguia per lhabitació, descalça, amb la seva camisa de nit de vel verd, curtíssima i vaporosa. «LAmos Elia, i qui és lAmos Elia», deia. En Carmine va explicar ràpidament que era un amic de la Ivana, un metge, amic també den Matteo Tramonti, com era possible que no sen recordés de qui era, nhavien parlat moltes vegades, però ell ara havia de marxar de seguida. Agafava el cotxe gran, va dir-li, perquè potser haurien danar tots a Todi, però el cotxe gran, va dir la Ninetta, aquell dia el necessitaven la seva mare, loncle Mimmo i la tia Pina, que havien danar a Lucca. «Tant se val va dir ell, lagafo igualment». La Ninetta va fer que sí amb el cap, estava asseguda al sofà del rebedor, es refregava les llargues cames blanques. «Qui, tots va dir, tots a Todi, qui». Ell va cordar-se limpermeable i pensava en ella mentre baixava amb lascensor, allà asseguda amb la camisa de dormir curta, els pits que sentreveien fora del tul, grans, blancs i delicats, el serrell immòbil, els ulls perplexos, mentre repetia: «Tots, qui».
En Matteo Tramonti lesperava a la plaça del Popolo i lacompanyava un amic, un ros que es deia Giuliano Grimaglia, que en Carmine havia vist altres vegades amb ell. En Matteo Tramonti va dir que ell dormia, aquella nit, a casa de la seva mare, i que li havia trucat un noi de Todi que ell coneixia molt bé, un que treballava en una benzinera, un que lAmos Elia havia curat duna nefritis. Sanglotava per telèfon, i en Matteo Tramonti al principi no entenia què havia passat. «Quan ho he entès, mhe quedat de pedva. No pensava que en fos capaç. Sempve ho deia, pevò no ho pensava. Amb bavbitúvics. El vaig veuve fa un mes, va veniv aquí a Voma. No va volev veuve la Ivana. Em va demanav que no li digués que havia vingut. Va dir: «No, a la que han tvet del viu no la vull pas veuve, aquesta vegada no em ve de gust». Eva molt intel·ligent. Eva extvaovdinavi. Cuvava la gent, volia que visquessin, tanmateix odiava la gent, i odiava la vida. Eva molt estvany. Molt contvadictovi.Pevò és una cosa tvemenda, massa tvemenda». La Ivana, va dir, ja ho sabia, li havia telefonat. Els esperava. El ros sen va anar. A casa de la Ivana van trobar la veïna de casa, lIsa Meli, una dona gràcil, amb els cabells negres deixats anar sobre les espatlles. Vivia, amb els seus tres fills, a lapartament contigu. Estava separada del marit. Era mestra de secundària. La van trobar rentant els plats, amb lAngelica i les seves dues filles, noietes de ledat de lAngelica. Així, va dir, la Ivana podia marxar sense haver de pensar en els plats. Al fill petit de lIsa Meli, en Daniele, lhavien posat a dormir en un sofà del menjador. LIsa Meli va dir que aquella nit havien sopat allà, a casa de la Ivana, i que havia arribat una trucada des de Todi; era la germana de lamo daquell bar on la Ivana esperava sempre. Així, la Ivana havia sabut la desgràcia. La Ivana estava asseguda en un racó de la cuina, amb labric posat, i quan en Carmine i en Matteo es van inclinar per abraçar-la, va fer que sí amb el cap.
Van anar a Fontechiusa quan arribava lalba. Era un poblet de poques cases, al damunt dun turó. La casa de lAmos Elia donava a la plaça, i tenia un balcó llarg amb la barana rovellada, per la qual senfilava una planta de glicines seca. Lenvoltaven cases pintades feia poc, de color cirera, de color albercoc. La seva era, en canvi, dun rosa pàl·lid. Sentrava per un passadís llarg i fosc, amb el terra de maons, i al fons hi havia lhabitació on jeia, vestit amb una americana creuada, amb una gran corbata de seda vermella. Lamericana feia olor de naftalina. Ell era petit, amb els cabells canosos, la barba canosa i hirsuta, i la boca petita, estreta i severa. Lhabitació era plena de gent. Hi havia dones que ploraven, dones que resaven. De petit, en Carmine havia viscut entre pagesos, i la gent que hi havia en aquella habitació li resultava molt familiar, les dones amb els mocadors negres, totes aquelles cares velles i assecades pel sol i el vent, i cobertes darrugues profundes i primes, i també li resultava molt familiar el terra de maons terrosos i decrèpits, el braser, lolor de floridura i de cendra. Fins als dotze anys, ell havia viscut en una casa semblant a aquella; després, uns oncles se lhavien emportat, lhavien ficat en una escola i lhavien fet estudiar. Encara ara els seus pares vivien en habitacions molt semblants a aquella, i tot i que els enviava diners, no hi feien gaires canvis.
A lhabitació només hi havia el llit entre les parets nues; la cuina on després van anar era, en canvi, una altra cosa, no tenia res a veure amb les cuines dels pagesos; a tot arreu hi havia revistes mèdiques, atles i diaris, ampolles buides i cobertes de pols, draps vells i menjar enllaunat. A en Carmine li van presentar el germà i la cunyada de lAmos Elia, el germà de poca alçada, trastornat i dèbil, la cunyada amb un cap gran de rínxols rossos i cara de nina. El germà es deia Armandino; la cunyada, Ornella. El germà tenia una botiga delectrodomèstics a Viterbo. En Matteo Tramonti va xiuxiuejar a en Carmine que sortia amb la Ivana a la plaça, perquè la Ivana no suportava aquells dos. En Carmine, en canvi, es va quedar atrapat entre lOrnella i lArmandino. Ells pensaven que era un vell amic de lAmos i va trobar complicat explicar que no lhavia vist mai. Van voler que prengués una tassa de cafè amb ells. LAmos havia deixat, van dir, dues notes. No estaven dirigides a ningú. Una deia: «El gos no pot canviar de poble. Doneu-lo a lalcalde». Laltre deia: «Heu davisar la meva dona. Suposo que es trobarà en pèssimes condicions econòmiques. Envieu-li els diners tan bon punt vengueu la casa. Es diu Irene Kramer, viu al Berlín Oest. Ha canviat dadreça, però no la sé. També és cert que podria estar morta». De la dona de lAmos, lArmandino en sabia ben poc. Era mig belga, mig russa. També era mig jueva. Era mig de tot. Ell lhavia vist només una vegada, a Viterbo, feia moltíssims anys. No parlava italià i tenia una veu apagada. LAmos li parlava en un francès inventat per ell. Havien viscut junts pocs mesos. Al passadís, dins dun armari, encara hi havia un abric seu. LArmandino es preguntava com podia trobar-la, com podia saber si era viva o morta. Sí, mitjançant el consolat, cert, però al consolat ell no hi coneixia ningú. En Carmine va pensar que potser lEvelina tenia, als consolats, a les ambaixades, algun conegut. Va prometre que se nocuparia i va donar a lArmandino el seu telèfon. Mentre sortia i recorria el passadís, lOrnella va voler ensenyar-li labric. Estava penjat a larmari, i no hi havia res més penjat, només hi havia mantes apilades i més diaris. Era un abric negre, amb un gran coll dastracan pelat. Era un abric de «persona que han tret del riu».