Lendemà, la Ninetta va dir a en Carmine que la Ivana, com tothom sabia, tenia molts homes, i els canviava contínuament. Per exemple, tenia en Matteo Tramonti, un noi de vint anys, guitarrista. La Ciaccia Oppi tenia uns amics que anaven sovint a un petit teatre que hi havia a la zona de la plaça Flaminio, on en Matteo Tramonti tocava i cantava. I un altre home de la Ivana era Amos Elia, un metge. Vivia en un poble a prop de Todi, que es deia Fontechiusa, i la Ivana anava sovint a veurel, però de vegades li tocava esperar hores i hores en un bar de la plaça a Todi, perquè tenia molts pacients, moltes coses per fer, i a més, ella li resultava força indiferent. Això també li havia explicat la Ciaccia Oppi, que tenia una cosina a Todi. En Carmine va dir que la Ivana, efectivament, tenia amb aquell metge que es deia Amos Elia una relació des de feia alguns anys, i que no la feia feliç perquè ell, de fet, es mostrava indiferent amb ella per una mena damargura congènita o per un escàs interès per la vida. La Ninetta va dir que la Ivana tenia un nas lleig i allargat, la pell apagada i es vestia de manera espantosa. En Carmine va dir que això potser era cert. La Ivana no tenia altres homes, va dir, i aquell Amos Elia era lúnic. Ella no el veia gaire sovint, perquè ell de vegades no volia veure-la, ja que tenia crisis fortes de malenconia que duraven mesos. Pel que fa a en Matteo Tramonti, ella de vegades lacollia a casa, perquè aquest Matteo Tramonti tenia una relació turmentosa i complicada amb la seva mare, una advocada alta, grassa i coixa, amb els cabells blancs, que tenia una veu gutural i profunda i deia la ve baixa en lloc de la erra. En Matteo Tramonti era homosexual. Era jove, baix, robust, amb la barba curta, esclarissada i lleugera. Ell també tenia una veu gutural i deia la ve baixa en lloc de la erra, com la mare. Ell vivia a casa de la seva mare, en un apartament a la plaça Adriana, o bé en una comuna al carrer Boschetto, i quan estava fart de la mare i de la comuna, se nanava a casa de la Ivana. Dormia en un traster al fons del passadís, en un catre, i el sentien caminar per tota la casa. LAngelica li deia «maleït estúpid» perquè aquella manera de caminar nerviosa la molestava mentre dormia, i ell responia «maleït escuvçó», i al matí deia a la Ivana: «La teva filla és un escuvçó i minjuvia sempve». Mentre prenia cafè amb llet amb lAngelica a la cuina, ell la renyava perquè, quan li apartava els cabells del coll, veia que el tenia una mica brut. Deia: «Quan una noia és bvuta, se la descavta de seguida». LAngelica li contestava que, atès que era un marieta, no entenia res de noies. A més a més, ell tampoc es rentava. Llavors ell explicava que, per la seva naturalesa, era extremament net, que el seu cos, per naturalesa, no desprenia ni suor ni olor. Mentrestant, la seva mare, ladvocada grassa, telefonava per preguntar «de quin humov havien trobat el noi» i la Ivana, encara vestida amb la camisa de nit, arrupida a la butaca, escoltava aquella veu lenta i gutural, pel fil telefònic, repassar episodis remots de la infància i ladolescència del seu fill. Normalment, la Ivana no tenia gaire paciència amb la gent, però sí que en tenia molta amb aquella senyora Tramonti, qui sap per què. Però potser tenia tanta paciència amb ella perquè en Matteo Tramonti li havia presentat lAmos Elia, i això, als seus ulls, envoltava duna aura especial el noi i fins i tot ladvocada grassa. La Ninetta va arronsar les espatlles i va dir que estava farta de totes aquelles històries de postes de sol i albes, i va dir que el món de la Ivana no li despertava cap curiositat.
De lAmos Elia, en Carmine en coneixia un jersei i una bufanda, que estaven en un banc del carrer Vantaggio, el jersei de llana grisa trenat, la bufanda de licra de color lila pàl·lid. El jersei i la bufanda els havia prestat ell a la Ivana lúltima vegada que ella havia estat a casa seva, a Fontechiusa, un dia que el vent bufava molt i que a ell li va semblar que anava poc abrigada. La Ivana va dir que els hi tornaria aviat, quan tornés a casa seva, però no sabia quan hi tornaria, perquè ell li havia dit per telèfon que ara no, no volia tornar-la a veure, estava massa deprimit. De lAmos Elia, la Ivana en parlava poc i gairebé mai; shavien conegut un estiu en què ella, amb lAngelica petita, passava les vacances a Todi; ell vivia sol, era pobre, curava la gent fent-se pagar poc, li encantava la música, els pocs diners que tenia sels gastava en discos, tenia una casa que havia heretat dels seus pares, gran, buida i bruta, i també un gos. En Matteo Tramonti va dir a en Carmine que lAmos Elia era «tvemendo, tvemendo», i que de vegades havia succeït que havia telefonat a la Ivana perquè la volia veure de seguida, i ella havia agafat el cotxe al matí, ben dhora, encara que fos fosc, i després lhavia esperat tot el dia al bar de Todi, i ell al final havia aparegut però li havia dit que només podia estar amb ella un quart dhora. No la portava sempre a casa seva perquè de vegades havia convidat el seu germà i la seva cunyada, persones a qui amagava la Ivana perquè considerava que no hi hauria, entre ella i ells, cap mena de simpatia. Ell era molt intel·ligent, deia en Matteo Tramonti, «pevò estvany, i tvemendo». Potser feia mesos que ell i la Ivana no es veien, i ell arribava a aquell bar amb el seu pas cansat, allargava dos dits cap a ella, seia, es refregava els ulls, badallava. Era un gran badallaire. Potser tot el que se li acudia dir-li era, mentre es refregava els ulls i badallava: «Em venia molt de gust veuret». «Ho entens? Em venia molt de gust veuvet deia en Matteo Tramonti, i llavors potsev: Vevge santa, quin jevsei més lleig que duus, sembla que thagin tvet del viu». Ell, per la seva part, tenia un jersei que semblava, i potser ho era, el llit del seu gos. «Evidentment, sha cansat della», deia en Carmine. «Pevò què dius, home. No. Lapvecia molt, a la seva maneva. De vegades està desespevat i li tvuca. Li agvada fev-la veniv i despvés fev com si no li impovtés. Ella pateix, pobveta». En Carmine i en Matteo Tramonti shavien fet amics, i quan sortien de la casa de la Ivana, passejaven junts a la vora del riu Tíber, o bé anaven a prendre un caputxí a can Canova. Una vegada, van trobar a can Canova la Ninetta, amb la Ciaccia Oppi, un grupet de pintors i altres persones. En Matteo Tramonti va fugir de seguida, xiuxiuejant a en Carmine que ell coneixia de vista aquella dona vestida de moltó i no la suportava. La dona vestida de moltó era la Ciaccia Oppi, que aquell vespre duia una pellissa blanca arrissada i desgrenyada.
Al cap dun temps, una nit, vers el final de lhivern, vora la mitjanit, en Carmine i la Ninetta ja dormien quan va sonar el telèfon. Va respondre en Carmine. Era en Matteo Tramonti. Havia succeït una desgràcia, va dir, lAmos Elia havia mort, shavia suïcidat. Amb barbitúrics. Ell no satrevia a anar a dir-li a la Ivana, va suplicar a en Carmine que lacompanyés a casa seva. En Carmine va dir a la Ninetta: «LAmos Elia és mort», i ràpidament es va començar a vestir i la Ninetta el seguia per lhabitació, descalça, amb la seva camisa de nit de vel verd, curtíssima i vaporosa. «LAmos Elia, i qui és lAmos Elia», deia. En Carmine va explicar ràpidament que era un amic de la Ivana, un metge, amic també den Matteo Tramonti, com era possible que no sen recordés de qui era, nhavien parlat moltes vegades, però ell ara havia de marxar de seguida. Agafava el cotxe gran, va dir-li, perquè potser haurien danar tots a Todi, però el cotxe gran, va dir la Ninetta, aquell dia el necessitaven la seva mare, loncle Mimmo i la tia Pina, que havien danar a Lucca. «Tant se val va dir ell, lagafo igualment». La Ninetta va fer que sí amb el cap, estava asseguda al sofà del rebedor, es refregava les llargues cames blanques. «Qui, tots va dir, tots a Todi, qui». Ell va cordar-se limpermeable i pensava en ella mentre baixava amb lascensor, allà asseguda amb la camisa de dormir curta, els pits que sentreveien fora del tul, grans, blancs i delicats, el serrell immòbil, els ulls perplexos, mentre repetia: «Tots, qui».