- Mary
La noia va interromprel.
- No, ara, no. Encara no. Quan tot shagi acabat. Quan tot quedi lluny de nosaltres, «aleshores»
Discretament, monsieur Poirot va allunyar-se. Se sentia intrigat. Li havia estat difícil de reconèixer la freda i eficient veu de miss Debenham.
- És curiós -va dir-se a si mateix.
Lendemà va preguntar-se si es devien haver enfadat. Cadascun va parlar molt poc. A la noia se la veia pensarosa, amb mirada dansietat. Els seus ulls es veien ullerosos.
Eren dos quarts de tres de la tarda quan el tren va aturar-se. Es veieren uns caps a les finestretes. Un petit grup dhomes tocant a la via, assenyalava quelcom sota el vagó restaurant. Poirot va abocar-se i sadreçà al conductor del vagó llit que passava molt de pressa davant la finestreta. Lhome va contestar i Poirot es retirà bruscament, topant amb Mary Debenham, que es trobava darrera dell.
- Què succeeix? -va preguntar ella en francès-. Per què ens hem aturat?
- No es res, senyoreta. Sha cremat alguna cosa sota el vagó restaurant. No és res greu. Ja està apagat. Ara estan arreglant lavaria. No hi ha cap perill, pot creurem.
La noia va fer un gest brusc, com si descomptés la idea del perill, com una cosa que no tingués cap mena dimportància.
- Sí, sí, ja ho comprenc. Però lhorari?
- Lhorari?
- Sí, això farà que ens retardem.
- En efecte, és possible -va contestar Poirot.
- No podrem recuperar el temps perdut! Aquest tren cal que arribi a les sis cinquanta-cinc per tal de poder travessar el Bòsfor i agafar el Simplon-Orient Express, a laltra banda, a les nou. Si tenim una o dues hores de retard, no podrem agafar la correspondència.
- És molt possible, efectivament -tornà a repetir Poirot.
Va mirar-la amb curiositat.
La mà que sagafava a la barra de sota la finestra no estava tranquil·la, i els seus llavis tremolaven, també.
- ¿Té molt dinterès per agafar aquell tren, senyoreta? -va preguntar Poirot.
- Sí! Oh, sí! «Cal» que jo agafi aquell tren.
Va girar en rodó i va allunyar-se pel passadís per anar a reunir-se amb el coronel Arbuthnot.
La seva ansietat, tanmateix, fou innecessària. Deu minuts després el tren va tornar a posar-se en marxa. Va arribar a Haydapassar només amb cinc minuts de retard, recuperant, doncs, durant el trajecte, el temps perdut.
El Bòsfor estava encrespat i la travessada no va agradar gens a monsieur Poirot. En el vaixell estigué separat dels seus companys de viatge i no va tornar a veurels més.
En arribar al pont de Galata, va dirigir-se directament a lHotel Tokatlian.
Capítol II
Lhotel Tokatlian
A lHotel Tokatlian, Hercule Poirot va demanar una cambra amb bany. Després va apropar-se al taulell de la recepció i va preguntar si havia arribat correspondència al seu nom.
Hi havia tres cartes i un telegrama que lestaven esperant. Les seves celles salçaren lleugerament en veure el telegrama. Era una cosa inesperada.
Va obrir-lo amb la seva cura acostumada, sense presses. Les paraules impreses es destacaven clarament:
Esdeveniment previst per vós en el cas Kassner sha presentat sobtadament. Preguem retorneu immediatament.
- Voilà ce qui est embêtant! -murmurejà Poirot, empipat. Va donar una ullada al rellotge-. Caldrà que reemprengui el viatge aquesta mateixa nit -afegí, adreçant-se al conserge-. ¿A quina hora surt el Simplon-Orient?
- A les nou, monsieur.
- Podreu proporcionar-me un llit?
- Segurament, monsieur. En aquesta època de lany, no hi ha dificultat. Els trens van gairebé buits. ¿Primera o segona classe?
- Primera.
- Très bien, monsieur. Per a on, monsieur ?
- Per a Londres.
- Bé, monsieur. Li procuraré un bitllet per a Londres i li faré reservar un llit en el vagó Istanbul-Calais.
Poirot va tornar a consultar el seu rellotge. Eren les vuit menys deu.
- Tinc temps de sopar?
- Segurament, monsieur.
El belga va moure el cap; va anular la reserva de lhabitació i va travessar el hall en direcció del restaurant.
En demanar la carta al maître, va sentir una mà que es posava damunt la seva espatlla.
- Ah!, mon vieux, quin plaer tan inesperat! -digué una veu darrera dell.
Qui així parlava era un home baix, dedat madura, amb el cabell tallat en brosse. Somreia satisfet.
Poirot va posar-se ràpidament dret.
- Monsieur Bouc!
- Monsieur Poirot!
Monsieur Bouc era un belga, director de la Compagnie Internationale des Wagons-Lits, i la seva amistat amb lantiga estrella de les Forces de la Policia Belga datava de molts anys.
- Us trobo molt lluny de casa, mon cher -va dir monsieur Bouc.
- Un petit assumpte a Síria.
- Ah! I quan torneu cap a casa?
- Aquest vespre.
- Estupendament! Jo també. És a dir, jo vaig fins a Lausanne, on tinc certs afers. Segurament fareu el viatge en el Simplon-Orient, oi?
- Sí, acabo de dir que em reservin un llit. La meva intenció era quedar-me aquí uns quants dies, però acabo de rebre un telegrama cridant-me, des de Londres, per a un assumpte molt important.
- Ah! -va sospirar monsieur Bouc-. Les affaires!, les affaires! Però vós vós sou el candeler, mon vieux!