- A vegades he tingut alguns petits èxits -Hercule Poirot va aparentar certa modèstia, però sense resultat.
Bouc va posar-se a riure.
- Ja ens veurem després -digué.
Hercule Poirot va dedicar-se a la difícil tasca de mantenir el seu bigoti fora de la sopa.
Un cop obtinguda aquella difícil operació, va mirar al seu voltant mentre esperava que li servissin el següent plat. Hi havia només mitja dotzena de persones en el restaurant, i daquesta mitja dotzena només nhi havia dues que van interessar Hercule Poirot.
Aquestes dues persones estaven assegudes en una taula no gaire lluny dell. La més jove era
un home duna trentena danys, daspecte molt agradable i que es veia clarament que era americà. Tanmateix, no va ésser ell, sinó el seu company, qui va atreure latenció del detectiu.
Era un home que estava entre els seixanta i setanta anys. A primera vista tenia laspecte bondadós dun filantrop. El seu cap, amb unes grans entrades, el seu front ample, la boca somrient deixant veure una blanca dentadura postissa, tot semblava demostrar que es tractava duna persona de gran bondat. Només els seus ulls contradeien aquesta impressió. Eren petits, enfonsats i astuts. Però no era solament això. Quan lhome, en fer certa observació al seu company, va donar una mirada circular al menjador, els seus ulls es deturaren damunt Poirot per espai duns segons, durant els quals va expressar una estranya malvolença, una viva expressió de maldat.
Lindividu va aixecar-se.
- Pagueu la nota, Hector -va dir al seu jove acompanyant.
La seva veu era desagradable i el to autoritari. Tenia una falsa suavitat que amagava quelcom de perillós.
Quan Poirot va reunir-se amb el seu amic en el saló, els dos homes estaven a punt de sortir de lhotel. Llurs bagatges ja estaven preparats. El més jove vigilava loperació. Quan tot va estar a punt, va obrir la vidriera i digué en veu alta:
- Tot està a punt, mister Ratchett.
Lhome més vell va remugar unes paraules i va sortir.
- Eh bien -va dir Poirot-. ¿Què penseu daquest parell de personatges?
- Són americans -va contestar monsieur Bouc.
- Indubtablement, són americans. Però us pregunto quina opinió teniu de llurs personalitats.
- El més jove mha semblat molt simpàtic.
- I laltre?
- Per dir-vos la veritat, amic meu, no mhe fixat massa en ell. Però mha produït una impressió molt desagradable. I a vós?
Hercule Poirot va esperar un moment abans de contestar.
- Quan ha passat pel meu costat, en el restaurant -va contestar finalment-, he sentit una sensació molt curiosa. Ha estat com si un animal salvatge (un animal salvatge!, compreneu?) mhagués passat frec a frec.
- I, tanmateix, a primera vista té un aspecte dels més respectables.
- Précisément! El cos, la gàbia és el més respectable, però lanimal salvatge es veu a través dels barrots.
- Teniu una imaginació, mon vieux! -respongué monsieur Bouc.
- Potser sí. Però no puc treurem del cap la impressió de maldat que ha passat al costat meu.
- Aquest respectable americà?
- Aquest respectable americà!
- Bé -digué alegrement monsieur Bouc-, deveu tenir raó. Hi ha molta maldat en el món.
En aquell moment va obrir-se la porta i va aparèixer el conserge, el qual es dirigí cap a ells. Semblava intranquil.
- És extraordinari, senyor -digué a Poirot-. No hi ha ni un sol llit de primera classe, lliure, en el tren.
- Comment? -va exclamar monsieur Bouc-. ¿En aquesta època de lany? Sens dubte deu viatjar un grup de periodistes o de polítics.
- No puc dir-li-ho, senyor -respongué el conserge, adreçant-se, respectuosament, a monsieur Bouc-. Però el cas és que no nhi ha cap.
- Està bé. -I adreçant-se a Poirot-: Estigueu tranquil, amic meu. Ja ho arreglarem duna manera o altra. Sempre ens reservem algun compartiment, el número setze que no està compromès. El conductor se nocuparà. -Va somriure i mirà el seu rellotge-. Veniu, és hora de marxar.
A lestació monsieur Bouc va ésser saludat respectuosament pel conductor del vagó llit, uniformat de color marró.
- Bona nit, senyor. El seu compartiment és el número u.
Va cridar els maleters i aquests acostaren llurs carretons plens de bagatges cap al vagó que portava el rètol de la seva destinació:
«Istanbul-Trieste-Calais»
- Crec que viatja molta gent, avui; és cert?
- És increïble, senyor. Tothom ha escollit aquesta nit per a viatjar!
- Malgrat tot, cal que cerqui un compartiment per a aquest senyor. És un gran amic meu. Se li podria donar el número setze.
- Està ocupat, senyor. Ja li ho he dit: anem plens, plens de gom a gom.
- Però què passa? -va preguntar monsieur Bouc, impacient-. Hi ha alguna conferència? ¿Alguna assemblea?
- No, senyor. És purament casual. Es veu que la gent sha encapritxat per viatjar aquesta nit.
Monsieur Bouc va iniciar un gest de disgust.
- A Belgrad -digué- enganxaran el vagó llit procedent dAtenes, així també el Bucarest-París, però
el cas és que no arribarem a Belgrad fins demà a la tarda. El problema és per a aquesta nit. ¿No hi ha cap segona classe lliure?
- Hi ha una segona classe lliure, senyor.