Monsieur Hercule Poirot, com que no tenia altra cosa a fer, es divertia observant-la i estudiant-la, dissimuladament.
Segons la seva opinió, era una daquestes noies que saben tenir cura delles mateixes allà on vagin. Se la veia equilibrada i serena. A Poirot va agradar-li la perfecció de les seves faccions i la delicada pal·lidesa de la seva pell. Li agradaren, també, els seus ondulats cabells, dun negre brillant, i els seus ulls, freds, impersonals i grisos. Però Poirot va dictaminar que se la veia massa eficient per a poder-la considerar com una jolie femme.
Al cap de poc va entrar una altra persona al vagó restaurant. Es tractava dun home alt, de quaranta a cinquanta anys, prim, moreno, amb els cabells lleugerament grisencs a les temples.
- El coronel de líndia -es digué Poirot.
El nou arribat va saludar la noia amb una petita inclinació.
- Bon dia, miss Debenham.
- Bon dia, coronel Arbuthnot.
El coronel estava dret amb una mà recolzada a la cadira del davant de la noia.
- Té algun inconvenient? -va preguntar.
- En absolut. Segui.
- Gràcies; ja sap vostè que lesmorzar és un àpat que no es presta gaire a converses.
- Dacord, coronel. No mofendré pas.
El coronel va seure.
- Boy! -va cridar, de forma peremptòria.
Va presentar-se el cambrer, al qual va demanar-li uns ous i cafè.
Els seus ulls van fixar-se per un moment en Hercule Poirot, però sen van separar amb indiferència. Poirot, coneixent perfectament la mentalitat anglesa, va comprendre que devia dir-se: «Només és un maleït estranger».
Fidels a la seva nacionalitat, els dos anglesos no parlaren gaire. Van intercanviar unes breus observacions i, després, la noia va aixecar-se i es va dirigir al seu compartiment.
Quan arribà lhora del lunch, els dos anglesos compartiren altra vegada la mateixa taula, ignorant completament el tercer viatger. La seva conversa fou, però, més animada que durant lesmorzar. El coronel Arbuthnot va parlar del Punjab, i, ocasionalment, va fer a la noia unes quantes preguntes respecte a Bagdad, on, segons es va poder deduir, ella havia treballat com a institutriu. Durant la conversa tots dos van descobrir-se alguns amics recíprocs, i això va ésser motiu perquè la conversa es fes més íntima i animada. El coronel va preguntar a Mary si es dirigia directament a Anglaterra o si es deturaria a Istanbul.
- No, penso fer el viatge directament
-va contestar ella.
- Vol dir que no és una veritable llàstima?
- Ja vaig fer aquest viatge fa dos anys i aleshores vaig passar tres dies a Istanbul.
- Ja ho comprenc. Estic molt content perquè jo també faré el viatge directament.
Dient això el coronel va fer una desgarbada reverència tot tornant-se lleugerament vermell.
- És susceptible el nostre coronel -va pensar Hercule Poirot, força divertit-. Els viatges amb tren són tan perillosos com els viatges per mar!
Miss Debenham va contestar que era una casualitat molt agradable. Les seves paraules tenien un to fred.
Hercule Poirot va observar que el coronel lacompanyava fins al seu compartiment. Més tard, travessaren el magnífic escenari del Taurus. Mentre admiraven les Cilician Gates, drets en el passadís del tren, un al costat de laltre, de sobte, la noia va sospirar. Poirot era prou prop dells per a poder sentir com deia:
- És tan magnífic! Voldria voldria
- Què?
- Desitjaria poder fruir més temps daquest espectacle.
Arbuthnot no va contestar. La seva mandíbula se serrà més, donant-li un aspecte més sever.
- Doncs, jo desitjo que el cel pugui treure-la ben aviat daquí -murmurejà.
- Calli, li ho prego. Calli.
- Bé. -El coronel va dirigir una ràpida mirada en direcció de Poirot. Després va seguir-: No magrada la idea de saber que fa dinstitutriu a mercè dunes mares tiràniques i dunes criatures capritxoses i mal criades.
Ella es posà a riure una mica nerviosa.
- Oh, no cal que pensi aquestes coses. El calvari de les institutrius és un mite que està massa explotat. Jo puc assegurar-li que, actualment, són els pares que tenen por de les institutrius!
No parlaren més. Arbuthnot se sentia, potser, avergonyit de la seva violència.
- Em fa lefecte que he presenciat una comèdia bastant estranya -va dir-se, pensativament, Poirot.
Més tard recordaria aquesta observació.
Van arribar a Konya aquella nit cap a dos quarts de dotze. Els dos viatgers anglesos baixaren per estirar una mica les cames, passejant amunt i avall de landana nevada.
Monsieur Poirot va acontentar-se mirant lactivitat de lestació a través dels vidres de la finestreta. Tanmateix, al cap duns deu minuts dobservació, va decidir que una mica daire pur li aniria força bé, després de tot. Amb tota cura, va fer els preparatius, embolicant-se amb diversos abrics i bufandes, i va calçar-se unes sabates de goma. Vestit amb tota aquesta indumentària, va baixar amb precaució del tren i començà a donar gambades. El seu passeig el portà més enllà de la màquina del tren.
Van ésser les veus que sentia que li feren descobrir dues figures borroses, aturades a lombra dun vagó de mercaderies. Arbuthnot era qui parlava: