- Així ho espero -va respondre monsieur Poirot.
- Crec que penseu quedar-vos allà alguns dies.
- Mais oui. Istanbul és una ciutat que no conec. Seria una llàstima travessar-la solament comme ça.
Monsieur Poirot va fer petar els dits despectivament.
- No tinc res que mapressi. Em quedaré allà uns quants dies com a turista.
- Santa Sofia és preciosa -va dir el tinent Dubosc que no lhavia vista mai.
Una ràfega de vent gelat va recórrer landana. Els dos homes van esgarrifar-se. El tinent Dubosc dissimuladament va mirar el seu rellotge. Les cinc menys cinc minuts. Només cinc minuts més!
En veure que el belga shavia adonat que ell havia donat una ullada al rellotge, reprengué la conversa:
- Hi ha molt poca gent que viatgi en aquesta època de lany -digué, mirant per les finestretes del vagó llit, aturat al seu costat.
- Efectivament -respongué monsieur Poirot.
- Esperem que la neu deixarà circular el Taurus.
- Pot succeir el contrari?
- Sí, ha passat. No aquest any, però.
- Esperem que no succeeixi pas, ara -digué monsieur Poirot-. Les informacions meteorològiques dEuropa són dolentes.
- Molt dolentes. Als Balcans hi ha molta neu.
- Tinc entès que a Alemanya, també.
- Eh bien! -respongué el tinent Dubosc ràpidament, veient que es tornaria a fer un silenci-. Demà a la tarda, a les set quaranta arribareu a Constantinoble.
- Sí -digué monsieur Poirot, i va afegir desanimadament-: Santa Sofia. He sentit dir que és molt bonica.
- Magnífica. Crec que sí.
Per damunt els seus caps va enretirar-se la cortineta dun dels compartiments del vagó llit i va veures el cap duna novia jove darrera el vidre.
Mary Debenham havia dormit molt poc des de la seva sortida de Bagdad, el dijous abans. Ni en el tren cap a Kirkuk, ni en el Rest Hou-se de Mosul, ni tampoc en la darrera nit del seu viatge havia pogut dormir còmodament. Ara, cansada destar desperta en el seu calorós compartiment, excessivament caldejat, shavia aixecat per tafanejar.
Allò devia ésser Alep. Naturalment, no es podia veure res. Només una llarguíssima andana, il·luminada pobrament. Sota la seva finestra hi havia dos homes que parlaven en francès. Un dells era un oficial francès; laltre era un home baixet amb un enorme bigoti. La noia va somriure lleugerament. Mai no havia vist ningú tapat daquella manera. Devia fer molt de fred a fora. Probablement per això calefaccionaven tant el tren. La noia va provar dabaixar el vidre, però no li fou possible.
El conductor del vagó llit es va acostar als dos homes. El tren estava a punt de sortir, els digué. Monsieur faria bé de pujar al tren. Lhomenet va treures el capell. Quin cap tan ovalat tenia! Malgrat les seves preocupacions, Mary Debenham va somriure. Un homenet daspecte ridícul. Una mena dhome, tan insignificant, que ningú no prendria seriosament.
El tinent Dubosc va començar de pronunciar les fórmules de comiat. Havia pensat, anticipadament, les frases i les havia reservades per al darrer moment. Era un comiat molt cortès i molt bell.
Per a no ésser menys, monsieur Poirot va contestar en termes semblants.
- En voiture, monsieur -va dir el conductor del vagó llit.
De molt mala gana monsieur Poirot va pujar al tren. El conductor va pujar
darrera dell. Monsieur Poirot saludà amb la mà. El tinent Dubosc es va quadrar i va saludar. El tren, amb una terrible sacsejada, va arrencar lentament.
- Enfin! -va murmurar monsieur Poirot.
- Brrrrr! -bufà el tinent Dubosc, espolsant-se, per tal de treures el fred.
- Voilà, monsieur. -El conductor va ensenyar, amb gest teatral, la bellesa del compartiment i lordenada col·locació dels seus bagatges-. La maleteta del senyor lhe posada aquí.
La seva mà estesa era molt significativa. Hercule Poirot va col·locar-hi un bitllet plegat.
- -Merci, monsieur. -El conductor va fer-se encara més amable-. Tinc els bitllets del senyor. També necessito el passaport, facim el favor. Crec que el senyor interromprà el seu viatge a Istanbul, oi?
Monsieur Poirot va assentir amb el cap.
- Suposo que no deu viatjar molta gent, oi? -va preguntar.
- No, senyor. Tinc només dos altres viatgers: tots dos són anglesos. Un coronel de líndia i una jove anglesa de Bagdad. El senyor desitja alguna cosa?
Monsieur va demanar una ampolla petita de Perrier.
Les cinc de la matinada és una hora molt intempestiva per a pujar en un tren. Encara faltaven dues bones hores perquè es fes clar. Conscient de tot això i satisfet dhaver portat a bon terme una delicada missió, monsieur Poirot va ajeures en un racó i es va quedar adormit.
Quan va despertar-se eren ja dos quarts de deu i ràpidament es va dirigir al vagó restaurant a la recerca dun bon cafè calent.
En aquell moment només hi havia un sol ocupant en tot el vagó; sens dubte era la jove anglesa, de la qual li havia parlat el conductor. Era una noia alta, esvelta i morena, i podria tenir uns vint-i-vuit anys. Es podia observar una freda indiferència en la manera que tenia de prendre el seu esmorzar i en la forma de cridar el cambrer perquè li portés més cafè, que denotava un cert coneixement del món i de viatjar. Portava un vestit duna roba molt fina, perfectament apropiada a lalta atmosfera del tren.