2. Voltants de la Ronda de les Muralles. En temps de pluja, la Marjal recupera les característiques lacustres originals. (J. Ivars)
La restinga arenosa passava per davant del turó i es comunicava amb la zona humida del sud. Amb tota probabilitat, en els segles X-XII ja shavia terraplenat artificialment aquest espai, condicionat per la necessitat de construir defenses al costat de la mar i dutilitzar el fondejador natural existent als peus del turó.
Al sud hi ha el Saladar, espai humit dorígens geològics diferenciats, però amb trets evolutius semblants formació de restinga, aportacions sedimentàries continentals, terraplenat antròpic, etc. El Saladar, de forma allargada i disposició perpendicular a la costa, és una zona deprimida, inundada daigües marines i continentals. Superficialment salimenta de laigua procedent del vessant sud del Montgó, amb una conca fluvial a lentorn dels 10 km², dabundants barrancs, aigüeres i vessanes, on destaquen els barrancs de Santa Paula, de recorregut nord-est sud-est, que arreplega les aigües del tram occidental del nord del Montgó barrancs de Coll de Pous i de la Pedrera, els de la Penya de lÀguila, de la Cova de lAigua o de Sant Joan i el del Saladar. El barranquet de Miró o de Santa Llúcia, que desaigua fora del Saladar i de lactual recinte portuari, potser en algun temps alimentava també el Saladar. Aquesta llacuna desaiguava en èpoques de forta pluja mitjançant la gola del Saladar, que tenia la mateixa orientació que el barranc de Santa Paula; no sha de descartar que tinguera altres goles, com el camí dAranda, que en una carta nàutica de 1879 és denominat rambla del Saladar o, fins i tot, la mateixa dàrsena musulmana del fortí, a la drecera de la torre dEn Carròs. La formació duna restinga fòssil de dunes calcarenítiques5 dorigen eòlic (Ferrer García, 1997: 136), acompanyada duna altra més recent, determina el seu aïllament. Malgrat laterrament del Saladar amb aportacions sedimentàries de la conca, aquest continuà sempre per sota del nivell de la mar, fins que la mà de lhome, primer amb finalitats agrícoles,6 a la fi del segle XIX i principi del xx, i després urbanístiques, lelevà lleugerament sobre el nivell de la mar.7 Durant la Guerra del Francés, seguint el traçat del barranc de Santa Paula o Riatxol, sobrí un canal de 30 pams dample per 8 de fons (Palau Diego, 1983: 136), amb finalitats defensives i la pretensió darribar amb barca fins a les muralles de la ciutat; el canal salimentava amb laigua de la mar: a la gola es feren unes esculleres de pedres i troncs perquè les algues no en taparen leixida. En plànols alçats durant la Guerra del Francés hi ha aquest canal, que es tapà en 1812 (Palau Diego, 1983: 150), si bé en una xilografia de 1848, de Vilaplana, i en un plànol de Francisco Coello, de 1859, hi apareix perfectament representat. De 1852 és lexpedient «Terminación de la obra del riachuelo del Saladar»,8 fet amb la finalitat deliminar tota laigua de la llacuna. En la bibliografia sobre Dénia sovint se suposa que el Saladar havia estat sempre navegable; és un error degut, en part, a aquest canal i a la confusió entre aquest canal i la dàrsena musulmana del fortí, amb restes visibles del seu ús original fins al principi del segle XX. Cal suposar que el Saladar mai ha estat navegable en època històrica.
A la documentació cartogràfica del XVIII i XIX és ben visible aquesta llacuna, amb límits variables, sens dubte, en funció de lèpoca en què es féu lalçament dels plànols.
A lest del turó està la mar, amb característiques naturals que afavoreixen locupació humana de lentorn: lexistència duna depressió permet als vaixells protegir-se dels temporals, fer laiguada i efectuar intercanvis comercials. Entre la punta del Raset, anomenada també de lArbre o de lUllal, i la punta de Sant Nicolau hi ha una àrea marina tancada per una sèrie de secs o baixos, en forma darc:9 la Placeta o Planassa, el Cavall, el Guitarró, lAndrona, el Blanquissar, Sant Nicolau, el Faralló, etc. Entre els baixos del Cavall i lAndrona hi ha un canal que permet el pas a linterior de la depressió marina, on hi ha dos fondejadors, un sota el turó del castell i laltre més al sud, denominat la Caldera, just enfront de la dàrsena musulmana, on avui hi ha el Club Nàutic. La vista aèria de Vespasiano Gonzaga (fig. 8), de 1575, mostra aquests dos fondejadors naturals. Fora dels secs hi ha un altre fondejador, denominat en una carta nàutica de 1879 Fondeadero de Fuera, on atracaven al segle XIX els vaixells que exportaven la pansa, que pel seu calat no podien accedir als anteriors.
A loest, en direcció cap a Ondara, el turó presenta un corrent suau, de sòl rocós a les zones més elevades, però amb dos espais laterals de terra argilenca roja, aptes per al cultiu. Aquest corrent suau és laccés natural a la part més elevada del turó, i és el lloc on conflueixen els camins que arriben a Dénia: el camí del Real de Gandia, daccés des del nord; el dOndara, de comunicació amb el pla de Dénia i linterior de la comarca, i el del Coll de Pous, amb el sud de la comarca.