CAPTIUS O «ESCLAUS»
Captiu, sarraí, moro, esclau, bord, negre, setmaner, tallat, alforre, llibertí, fins i tot només «home de» i els femenins corresponents, són alguns dels mots del vocabulari de la captivitat. Entre tots, esclau i, arran seu, esclavitud, shan generalitzat de manera quasi absoluta tant en el llenguatge habitual com en la historiografia. Nhi ha prou de fer una ullada a la bibliografia sobre el tema per veure de seguida fins a quin punt és així. Altres paraules daquell vocabulari especialitzat de la captivitat, o determinats significats i con notacions, quedaren relegats o oblidats amb la desaparició de la institució.
A les fonts catalanes, la paraula catiu o caitiu la forma correcta actual, captiu, es considera refeta per influència del llatí7 és la més freqüent per designar les persones capturades en diferents circumstàncies i disminuïdes de drets. També susava per al·ludir els membres de la pròpia societat agafats pels enemics. Sobretot catiu té una llarga tradició popular i ha deixat una nombrosa petja en la toponímia. El diccionari Alcover-Moll recull un joc anomenat «els catius» i lexclamació «Ai, catiu de mi!» per expressar un moment de desgràcia.8 Lobra detnografia eivissenca dI. Macabich aplega diferents llegendes, romanços i cançons que inclouen la paraula catiu.9 En la toponímia actual, existeixen diversos accidents costaners coneguts com des Catiu o des Catius.10
C. Verlinden dedicà especial atenció a la manera com allò que en principi era el nom dun grup de pobles, els eslaus, passà a significar captiu, persona privada de llibertat i de drets. Va ser en un article de 194211 i, novament, en un capítol del segon volum de Lesclavage dans lEurope médiévale de 1977 (p. 999-1010). És coherent amb el conjunt de la seua obra que Verlinden sinteressàs pel mot que trià entre altres que designaven el fenomen al qual dedicà bona part dels seus estudis. Les paraules descartades per lhistoriador belga foren captivitat i servitud. Servus era el mot que molts documents llatins de ledat mitjana usen per designar els captius, dacord amb el significat de la paraula en llatí clàssic. Però laparició, a lalta edat mitjana, de la figura dels serfs va fer que els escrivans posteriors sovent dubtassin a lhora dusar-la amb el sentit original. Els servi medievals no eren ja persones enemigues agafades en temps de guerra mantengudes amb vida per aprofitar la seua capacitat de treball, sinó tota una altra cosa, serfs. La paraula servitud, per tant i dacord amb levolució del seu significat, no fou usada per Verlinden. Captivitat i els seus derivats tampoc no ho foren de manera preferent, tot i que són mots que apareixen freqüentment als documents medievals; de fet, hi són presents més sovent que lelecció de Verlinden: esclave i esclavage, en el francès de la seua obra, esclau i esclavitud, en català.
Així doncs, gran part de la responsabilitat de ladopció desclau i esclavitud en la historiografia que estudia ledat mitjana és de la citada gran obra de Verlinden i dels nombrosos articles del mateix autor que la precedeixen i que lamplien. És cert que hi havia treballs anteriors que ja utilitzaven aquest vocabulari, com el pioner de Joaquim Miret i Sans, «La esclavitud en Cataluña en los últimos tiempos de la Edad Media» (1917) i alguns altres que cita el mateix Verlinden. També és veritat que hi ha exemples duna major fidelitat al vocabulari de les fonts, com lestudi de José María Ramos Loscertales «El cautiverio en la Corona de Aragón» (1915). Marc Bloch, al seu llibre pòstum de ledició del qual tengué cura Lucien Fevbre, Apologie pour lhistoire ou métier dhistorien,12 sota lepígraf «La nomenclature» que pertany al capítol «Lanalyse historique», posa el mot esclave com a paradigma de la preferència per part de la historiografia duna paraula diferent a la proporcionada per les fonts històriques. Bloch considera que aplicat a lèpoca romana i a lalta edat mitjana el mot esclave és «une nomenclature, si non propement inventée, du moins remaniée et décalée» (polida i desplaçada) perquè aleshores encara no existia. Això no obstant, seguint largument de Bloch, hi hauria un motiu de pes per justificar la preferència de la historiografia envers esclau, i és levolució altmedieval de servus cap a serf. Aquest canvi de significat invalida lús de serf en el sentit original del seu ètim, servus del llatí clàssic. Bloch no contempla cap altra possibilitat que esclau per substituir serf, com ho era i la tenia al davant la paraula «captif», que ell mateix usa per evitar confusió i redundància al paràgraf que conté la seua reflexió: «naquit seulement aux environs de lan mil, sur les marchés de chair humane où les captifs slaves semblaient fournir le modèle même dune entière sujéction».
A la vegada, Bloch deixa obert un interrogant que esdevé una advertència. Es demana que una vegada que sha acceptat i estès lús historiogràfic de la paraula esclau, «polida i desplaçada»; una vegada que sha creat lartifici com ell diu, en quin moment sha de deixar dusar per tornar a la nomenclatura de les fonts? Quan sha desfumar el terme impropi davant el fidel als textos? Bloch diu així referint-se a lús historiogràfic desclau: «Lartifice est commode, tant quon sen tient aux extrêmes. Dans lintervalle où faudra-t-il que, devant le serf, lesclave sefface?». Plantejada la qüestió, però, Bloch no aventura el que pot passar si la paraula dels historiadors no «sefface», no es fa fonedissa, davant la de les fonts.