C. Meillassoux inicià els seus estudis a Àfrica el mateix any que Verlinden publicà el seu primer volum sobre lesclavitud medieval (1955). Edità el seu primer assaig el 1960, llegí la seua tesi doctoral dos anys més tard i la publicà el 1964 (Anthropologie économique des Gouro de Côte dIvoire). A la tesi ja es mostrà clarament interessat per lanomenada antropologia econòmica, un corrent que havia incorporat els principis marxistes. Va continuar la seua feina a Àfrica, va transcriure i traduir el llibre danotacions dun trobador o recitador (un djéli), elaborà un diccionari de soninke, aixecà planimetries de fortificacions precolonials, aplegà llegendes de diferents grups tribals de lactual Mali en relació amb les guerres precolonials i un llarg etcètera. El 1975 publicà les actes dun col·loqui dedicat a lesclavitud en lÀfrica precolonial que ell mateix havia organitzat.4 Shi reflectí la seua influència en la recerca sobre el tema. Com a conclusió daquells estudis sobre esclavage, afegint o anotant les aportacions duns i criticant-ne daltres, Meillassoux va escriure, a partir dels coneixements del seu prolongat treball de camp, el ja esmentat Antropologie de lesclavage, editat el 1986.5
Aquelles societats africanes estudiades per Meillassoux foren les que, en darrer terme, proporcionaren homes i dones a la gran esclavitud atlàntica durant el seu llarguíssim temps de vigència, entre el segle XVI i el segle XIX. Ara bé, la validesa de lús dels coneixements obtenguts pel francès en el seu estudi africà per explicar la mecànica de la captivitat medieval no estava, a linici daquest treball, demostrada. En el present treball, es tracta de constatar si allò que els pobles del ponent africà tenien a labast de la memòria i el que Charles Verlinden troba a lEuropa medieval i al Carib també a Eivissa, responia a una mecànica fins a tal punt anàloga que tot es pugui designar amb un mateix mot, esclavage, en el francès de tots dos autors.
De ser així, hi havia dhaver alguna cosa en comú en els esclaus que recordaven els soninke, els bambara o els altres pobles estudiats per Meillassoux i els captius, per exemple, que Simeó de Durham afirma que els escocesos feien entre els anglesos en el segle XI, els aqāliba que arribaven a Còrdova, els captius profusament referits per Jaume I en el seu Llibre dels feits, els indis captius de la sort dels quals es planyia Bartolomé de Las Casas, els moros apuntats en els llibres de comptes dEivissa i els negres de les plantacions del Carib, per esmentar-ne només alguns. I així és. El 1986 Meillassoux es va plantejar definir els trets universals de lesclavitud ja que, sense aquesta feina conceptual prèvia, la comunitat científica no podia mantenir un debat a fons sobre aquell fenomen.6
El treball que segueix, doncs, estudia la captivitat a Eivissa entre el segle XIII i el final del XVI amb la pretensió de considerar la validesa de la definició desclau fornida per Meillassoux. Eren captius o «esclaus» que en concepte eren els mateixos que hom troba contemporàniament a Mallorca, València, Barcelona, Sicília o Gènova, per citar només alguns indrets als quals han dedicat els seus estudis diferents autors i autores. Meillassoux estableix de manera sòlida, potent, la mecànica del procés de la captivitat, de lesclavatge o de la servitus romana. Aquesta solidesa permet loperació dutilitzar un concepte construït amb dades medievals, modernes i contemporànies recollides a lÀfrica occidental en lanàlisi de la informació dèpoca medieval dun lloc precís, naturalment delimitat, de grandàries humanes i físiques conegudes com és lilla dEivissa. El resultat daquesta operació sexposa en les pàgines que segueixen. Com sha reconegut ja línies amunt però cal fer ara explícit, el mèrit de preveure el probable èxit dun tal exercici és de Miquel Barceló. Igualment ha estat seua la feina conduir-lo en el seu desenvolupament i ha estat una conducció complicada, requeridora de desperta atenció. Lautor ha aportat el coneixement sobre aquella illa de contorns concrets i magnituds mesurables, ha indicat obstacles i ha caigut en errades que han servit per, superades en la mesura que ha estat possible, millorar lanàlisi i la seua exposició amb lèxit que lectors i lectores hauran de jutjar. El present llibre és la refacció de la meua tesi doctoral llegida el maig de 2011. Les observacions que el tribunal format per Antoni Furió, Roser Salicrú i Paul H. Freedman varen fet al text de la tesi mhan obligat a filar més prim en largumentació i lexposició de diferents qüestions. A ells el meu agraïment. Naturalment, les eventuals mancances i limitacions de la narració, les incapacitats, les errades i les inadvertències i el resultat més o menys suficient daquest text és responsabilitat exclusiva de lautor.
El treball que segueix, doncs, estudia la captivitat a Eivissa entre el segle XIII i el final del XVI amb la pretensió de considerar la validesa de la definició desclau fornida per Meillassoux. Eren captius o «esclaus» que en concepte eren els mateixos que hom troba contemporàniament a Mallorca, València, Barcelona, Sicília o Gènova, per citar només alguns indrets als quals han dedicat els seus estudis diferents autors i autores. Meillassoux estableix de manera sòlida, potent, la mecànica del procés de la captivitat, de lesclavatge o de la servitus romana. Aquesta solidesa permet loperació dutilitzar un concepte construït amb dades medievals, modernes i contemporànies recollides a lÀfrica occidental en lanàlisi de la informació dèpoca medieval dun lloc precís, naturalment delimitat, de grandàries humanes i físiques conegudes com és lilla dEivissa. El resultat daquesta operació sexposa en les pàgines que segueixen. Com sha reconegut ja línies amunt però cal fer ara explícit, el mèrit de preveure el probable èxit dun tal exercici és de Miquel Barceló. Igualment ha estat seua la feina conduir-lo en el seu desenvolupament i ha estat una conducció complicada, requeridora de desperta atenció. Lautor ha aportat el coneixement sobre aquella illa de contorns concrets i magnituds mesurables, ha indicat obstacles i ha caigut en errades que han servit per, superades en la mesura que ha estat possible, millorar lanàlisi i la seua exposició amb lèxit que lectors i lectores hauran de jutjar. El present llibre és la refacció de la meua tesi doctoral llegida el maig de 2011. Les observacions que el tribunal format per Antoni Furió, Roser Salicrú i Paul H. Freedman varen fet al text de la tesi mhan obligat a filar més prim en largumentació i lexposició de diferents qüestions. A ells el meu agraïment. Naturalment, les eventuals mancances i limitacions de la narració, les incapacitats, les errades i les inadvertències i el resultat més o menys suficient daquest text és responsabilitat exclusiva de lautor.