Ara podem demanar-nos si la generalització de la paraula esclau en historiografia, polida en el seu significat i traslladada des dun altre context històric i geogràfic, no arribarà a crear una figura o una categoria diferent a allò que pretén designar? Una categoria que serà, fet i fet, històricament inexistent, detectable només dins els treballs dels historiadors i no a les fonts. Així ha estat, finalment, entre els autors posteriors a Verlinden, continuadors dels estudis sobre captivitat medieval. Sense posar en qüestió el conjunt de les seues valuoses aportacions, shan de citar alguns autors que no han vist a temps que esclau, com a nom adoptat en bona mesura com una convenció entre historiadors, només podia ser vàlid si es tenia present tothora que al·ludeix a un fenomen que les fonts designen majoritàriament amb altres termes. La continuada conversió daquelles nomenclatures dels textos històrics en els «esclaus» dels textos historiogràfics exigeix disciplina. Contràriament, pot passar que es considerin categories diferents i es doni per segura lexistència medieval duns individus que eren captius i daltres que eren esclaus. El mateix C. Meillassoux, A. Furió, M. Fontenay i darrerament R. González Arévalo tot i que es trobarien altres autors han donat per segur que entre captius i esclaus hi havia una diferència.13 Postulen que esclavitud i captivitat eren estats diferents de les persones capturades i sotmeses. Un article del mencionat R. González sinicia amb una frase en què resumeix la confusió que ha originat lús desclau: «hay que tener en cuenta la dificultad presente en ocasiones para distinguir un cautivo moro de un esclavo de idéntica procedencia».14
El factor essencial de la pretesa distinció entre captius i esclaus es fa raure en el fet que els captius eren susceptibles de ser rescatats i els esclaus no. Aquesta possibilitat del rescat tenia a veure amb lorigen del captiu. Així, només els captius de procedència més propera, tals com els sarraïns del nord dÀfrica i dal-Àndalus mentre existí, i els sards, podien gaudir daquesta via cap a lalliberament. Vist des de la Corona dAragó, per tant, només ells podien ser captius. Daltra banda i arran daquella qualitat de susceptibles de rescat, es defineix com a captiu lindividu que encara no ha estat venut a un usuari de captius; després de la venda del captiu se nhaurà de dir esclau. M. Fontenay es refereix al «valor dús» de lesclau enfront del «valor de canvi» del captiu.15
Sha de dir que a partir de la documentació eivissenca aquesta classificació no es fa visible. Les fonts anomenen captius a les persones capturades, també sarraïns o moros i amb menys freqüència esclaus, sards, grecs, negres, tàrtars, etc. Tot seguit es veurà que abans de laparició de la paraula esclau hi havia captius i que continuà havent-nhi després. Certament, a les terres de la Corona dAragó i a Castella, els captius dIfriqiya i del Magrib tenien com a característica la possibilitat tot i que descassa probabilitat de ser rescatats per part damics o parents, intercanviats per captius cristians en terra de moros o dalliberar-se pel procediment de la talla o alforria i tornar a casa seua. Són, tot plegat, casos subordinats al moviment del gran mecanisme de conversió de persones en captius per posar-los a treballar, per aprofitar el que M. Fontenay anomena «valor dús». En efecte, el motiu de la captura era lexistència dusuaris, de senyors de captius que generaven un mercat de persones que eren valorades per la seua capacitat de fer feina. Els diners que aquells senyors de captius estaven disposats a despendre en la compra de captius feia funcionar un cicle de captura, comercialització, posada a treballar, venda de la producció, compra de nous captius. És una mecànica perfectament descrita per C. Meillassoux, el moviment de la qual alimentava, de manera subordinada, altres tipus de negocis amb persones. Entre ells hi havia els rescats, també la posada en talla o en setmana dels captius, la recompensa per la cerca i captura de captius fugits, lassegurança contra fugues, la regulació dels captius acaptadors, els drets reials, senyorials i municipals sobre el mercadeig de captius i un llarg etcètera. Per als corsaris, pirates i cavalcadors lobjectiu primer era la venda dels captius agafats; sempre, a més, existia la possibilitat daconseguir un benefici per la via de la demanda dun rescat. Això no obstant, aquesta insegura possibilitat no hauria pogut, per si mateixa, generar un fenomen de les proporcions i la durada de la captivitat.
Veig molt necessari, doncs, insistir amb fermesa en el fet que lús desclau i desclavitud, lluny desfumar-se davant de la nomenclatura majoritàriament present de les fonts, està donant naixença a una categoria diferenciada de la captivitat: lesclavitud. La voluntat de no participar en lincrement daquesta diferenciació entre captius i esclaus explica la cursiva amb què sha escrit esclavitud al títol.
Laparició desclau
En el seu estudi de lorigen de la incorporació de laccepció de captivus al significat de la paraula sclavus, C. Verlinden documenta que durant ledat mitjana susaren els termes llatins clàssics (servus, mancipium, ancilla, captivus) i en llengües vulgars, sobretot, els derivats de captivus (catiu, cativo, captif). Daltra banda, com sha anunciat, els gentilicis amb valor contextual sobreentès sinònim a captiu tengueren un grau dús molt freqüent; és el cas de sarraí i moro i els seus equivalents llatins sarracenus i maurus, sobretot. El cas del gentilici sclavus va seguir aquest camí. Ja sha avançat, seguint Verlinden, que sclavus i el romanç schiavo shauria introduït a la península Itàlica al final del segle XII i sobretot en el segle XIII, centúria en què també entrà en els territoris catalans. Enlloc, però, no desplaçà completament la nomenclatura dorigen clàssic i les esmentades designacions ètniques.