Hi ha una última qüestió sobre la qual magradaria advertir el lector. He dit que el treball que ací presente es basa en unes eines teòriques esbossades en el primer capítol. Com que el meu interés prioritari, en aquest llibre, és contribuir a bastir una història de lassaig en la literatura catalana contemporània, no he aprofundit en aspectes danàlisi textual o de teoria de la literatura. Així i tot, era indispensable proporcionar el marc a partir del qual he operat per a situar unes obres com a susceptibles de ser considerades assaig. Aquest marc va ser el nucli de la meua tesi doctoral i tindrà, previsiblement, un cert recorregut bibliogràfic posterior a laparició daquest llibre. Amb el benentés que deixe la teoria per a més avant, les característiques de lassaig com a gènere literari que propose a continuació també poden ser objecte de debat. De fet, el problema més greu que ha tingut, té i tindrà allò que Gérard Genette (2004: 105) anomena «la literatura no ficcional en prosa» és, precisament, la indefinició teòrica que lenvolta. El primer capítol daquest llibre, emmarcat en un treball de més abast, aspira a clarificar una miqueta les coses. I a fer-ho, tot siga dit, des duna visió que té en compte sobretot el text i el context, la dimensió de lobra com a escriptura inserida en un moment històric concret, amb uns condicionants socials i culturals ben definits. I que, en conseqüència, defuig les lectures que depenen en excés de la biografia de lautor o duns determinats valors estilístics superiors que, al nostre entendre, només es poden invocar al costat daltres paràmetres destudi, com mirarem de mostrar succintament en les pàgines següents.
Fet el descàrrec, em queda expressar la meua gratitud a tota la gent que mha acompanyat en el procés de redacció daquest llibre i en la llarga aventura personal i intel·lectual que lenvolta, la qual, lluny dacabar-se, mofereix reptes renovats a tota hora. Davant de la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, em limitaré a agrair a Carme Gregori Soldevila la seua enorme generositat, com a directora de tesi, com a autora del pròleg daquest llibre i, en conjunt, com a còmplice daquesta indagació literària que tant ens ha entretingut durant vora una dècada.
València, octubre de 2016
1. Sobre aquests dèficits, recomane la lectura de Muñoz (1998). Tot i haver transcorregut vora vint anys des de la publicació de larticle, el diagnòstic que shi presenta continua sent vàlid.
2. Un estudi més detallat ens obligaria a parlar ací del diari i de la correspondència íntima en sentit estricte, és a dir, aquells papers que no es van concebre per a ser publicats i que, en general, van aparéixer després de la mort de lautora. És el cas del dietari de Leveroni (1997) o del conegut epistolari dEstefania de Requesens, redactat al segle XVI i recuperat al cap de quatre-cents anys. Per a aprofundir en els vincles que tradicionalment shan establit entre aquestes formes descriptura privada i lescriptura femenina, es pot consultar Francés (2008) i Torras (2005).
I.
I.
Lassaig com a gènere literari
1. DEFINICIÓ DASSAIG
Començarem amb una pregunta inevitable. Es pot definir lassaig? O és «lheretgia» la seua «llei més pregona»?, com deia Adorno (2004: 60), una heretgia que no té a veure tan sols amb els continguts, sinó també amb la mal·leabilitat de la forma, amb la llibertat radical de lescriptor a lhora dexpressar els seus pensaments en clau literària sense les exigències de la mètrica, la ficció o la dramatúrgia? Si això fóra així, òbviament, lassaig no es podria definir. Però aquesta «llibertat radical», com ara miraré de demostrar, no existeix ni pot existir. No vull dir, amb açò, que el debat quede tancat, ni de bon tros. La meua definició del gènere deixarà per resoldre un bon nombre de problemes teòrics que només podran ser abordats des del diàleg permanent sobre la qüestió, que no es donarà mai per tancada, però que tampoc no hauríem de menystindre o negligir per les dificultats que implica.
Assumint, doncs, la provisionalitat de la definició, podem afirmar que lassaig és un gènere literari escrit en prosa que planteja un pacte de lectura en el qual el referent textual està integrat per elements semàntics que procedeixen de la realitat efectiva i que sinterpreten de manera versemblant. Això permet lestabliment del pacte autobiogràfic, pel qual la veu de lassagista és interpretada convencionalment com a equivalent a la veu de lautor real, que parla en clau subjectiva. Dací que hi predomine largumentació, entesa com a macroestructura o funció rectora de caràcter semàntic i pragmàtic, que orienta lobjectiu últim dels textos assagístics, que és la persuasió del lector. En conseqüència, prototípicament, largumentació també és la tipologia textual o superestructura més freqüent en el text assagístic.
A lhora de fonamentar, explicar i expandir la definició, convé tindre en compte les cinc coordenades principals que sen deriven, que ara enunciaré ordenadament per a desenvolupar-les una mica més a continuació: 1) lassaig sescriu en prosa i exclou la ficció; 2) lassaig adopta una enunciació clarament subjectiva, per la qual lautor parla en nom propi; 3) hi predomina largumentació com a tipologia textual més freqüent; 4) els llibres dassaig solen reconéixer-se convencionalment gràcies a un conjunt de marques paratextuals; 5) lassaig compleix una funció social en el sistema de gèneres literaris contemporani.