En última instància, com reclama el subtítol del llibre, la meua pretensió és oferir un sondatge de lassaig en la literatura catalana dels darrers cent anys, basat en unes eines teòriques que considere sòlides encara que a penes suggerides en el primer capítol, per tal daugmentar les possibilitats descriure, en un futur, aquesta història. Per això no he treballat en una història de lassaig en la literatura contemporània, sinó per una història de lassaig en la literatura contemporània.
Com que he optat per encapçalar aquesta obra amb un descàrrec un gest, tot siga dit, dallò més assagístic, demanaré disculpes de bestreta per totes les omissions que el lector hi puga trobar. Ja he dit que no he volgut elaborar un cànon, a pesar de les ressonàncies canòniques del volum, però la bona veritat és que ni tan sols he aspirat a oferir un repertori complet dobres i autors. La idea de petrificar uns noms en detriment duns altres em repel·lia tant com la possibilitat dembolicar-me en el detall, en la nòmina, en lobsessió per no deixar de citar cap escriptor ni llibre que siga susceptible de ser considerat assaig. Algunes omissions, doncs, són deliberades. Perdoneu, si escau, la falta dencert. Daltres són oblits, errades. Perdoneu, sens dubte, la falta de cura. Dels noms i les obres que sí que esmente, també en podríem parlar: en la tria he volgut ser representatiu i donar testimoni, en cada cas, duna sèrie daspectes (textuals o contextuals) que al meu parer eren rellevants. Estic segur que, llevat dalguns casos indiscutibles, en la resta les meues eleccions podrien haver estat unes altres, de manera que els factors personals, subjectius, hi deuen haver jugat un paper important.
A lhora de jutjar la tria, cal recordar dues característiques de lassaig en llengua catalana, en part compartides per lassaig escrit en altres idiomes i en altres moments històrics. Són dues qüestions molt importants que mereixen una anàlisi més detallada, i que ara em limitaré a enunciar en espera dun estudi que hi aprofundisca com cal.
En primer lloc, al llarg del llibre constatarem la interferència del castellà en les opcions lingüístiques dels assagistes. La tendència o la necessitat a escriure en aquesta llengua determinats textos dorientació divulgativa o periodística, per raons acadèmiques o professionals díndole molt diversa, ha estat una constant en tota la història de lassaig català. I, ben mirat, encara ho és. La professionalització de lescriptor, un tema fonamental en la trajectòria de Joan Fuster, justifica que ell mateix, com tants altres assagistes, redactara una quantitat ingent de pàgines en castellà. En Literatura catalana contemporània, en la secció «Lassaig i les idees», dins del capítol «La fi de segle (1890-1910)», comenta la qüestió en una mena dapartat titulat «La qüestió del bilingüisme» (Fuster 1985: 112):
Hi ha un terreny en el qual lescriptor català contemporani difícilment aconsegueix de mantenir-se monolingüe: la col·laboració periodística, el llibre mateix, quan deixen de ser estrictament «literaris» i sembranquen en propòsits de doctrina, de polèmica o dinformació, sovint han de ser publicats en castellà. Existeixen condicionaments materials i rutines poderoses que ho determinen.
De la mateixa manera, les exigències universitàries i de recerca propicien lús daquest idioma i, cada vegada més, de langlés en detriment del català. Tot plegat disminueix les possibilitats dexpansió i desenvolupament del gènere i explica alguns dels dèficits històrics que arrossega.1 Uns dèficits, daltra banda, que en el moment actual ens conviden a preguntar-nos per lavenir de lassaig en el panorama cultural, literari i social del món davui dia.
Laltra característica de lassaig en llengua catalana que voldria destacar és lescassa presència de dones que conreen el gènere. En aquest volum destacarem, per descomptat, els noms de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, a més daltres com ara Empar Moliner, els articles de premsa de la qual poden considerar-se assaig si acceptem una definició àmplia del concepte, o Rosa Leveroni, autora dun interessant dietari íntim. Però la referència a aquestes i altres autores serà insuficient: tenim la sensació que el dèficit és degut, en gran manera, a la invisibilitat de les dones assagistes, una invisibilitat que nosaltres arrosseguem, amb una certa complicitat tàcita i que, en el millor dels casos, a penes hem començat a corregir. Posar èmfasi en aquest (altre) dèficit, ara i ací, no aspira a proporcionar-ne una explicació, sinó a començar a operar una necessària revisió dels enfocaments. Ara bé, si realitzada aquesta revisió, confirmem que, en efecte, no es tracta tan sols dun problema dinvisibilitat, sinó dabsència, ens haurem de demanar per quins motius lassaig no ha estat un gènere històricament accessible per a les dones2 i, sobretot, per quines raons no resulta atractiu a lhora dara.
Ho he insinuat més amunt: quin futur espera a lassaig? És atractiu per als escriptors del nostre temps? El món literari actual, la societat en general, necessita un gènere literari daquestes característiques? Quina funció compleix i quin paper juga? Potser els escriptors i les escriptores més joves no hi troben un mitjà dexpressió òptim? Em referisc, és clar, a lassaig entés a la manera fusteriana, al qual dedicarem no poques pàgines, aquell que arranca amb Michel de Montaigne i es consolida amb el projecte il·lustrat, aquell assaig daspiració més lliure i subjectiva, dexploració personal i col·lectiva, sense peatges acadèmics ni gaires condicionants periodístics.