Dir que lassaig sescriu en prosa pot semblar una boutade, però ens proporciona una primera distinció formal que deixa de banda la poesia i el teatre.1 Així, des duna perspectiva gràfica, un llibre dassaig no es diferencia gaire duna novel·la; en canvi, podem identificar ràpidament un poemari o una obra de teatre per la simple disposició del text. Tota una altra cosa és el tema de la ficció. Acabem dafirmar que lassaig exclou aquesta possibilitat. En efecte, de manera convencional, un assaig no permet laparició delements impropis del món real i efectiu que coneixem les persones. Si aquests elements hi compareixen, ens trobarem amb propostes que juguen amb els límits, que exploren les fronteres entre els gèneres literaris i les categories de realitat i ficció. En espera de parlar-ne més avant, ens agradaria recordar la reflexió de Gérard Genette (2004) quan va diferenciar entre ficció i dicció com dues maneres didentificar el fet literari. Els textos que creen un món de ficció són convencionalment acceptats com a literaris, al marge de la seua qualitat estètica o del fet que siguen narratius (novel·les, contes, etc.) o dramàtics, és a dir, teatrals. Incidint en largument que ja hem proposat més amunt, els textos en vers, tant és la seua naturalesa ficcional o no ficcional, també són considerats literatura de manera convencional, ens diu Genette, per raons estrictament formals (vers, mètrica, rima...), això és, per la seua dicció. A lhora de classificar els textos des duna òptica literària, la societat no posa èmfasi en la qualitat, sinó en aquells trets que considera paradigmàtics: la ficció, en el cas del teatre i la narrativa; la dicció, en el cas de la poesia. Una ullada als llibres de text de llengua i literatura dels darrers quaranta anys i als currículums que els inspiren, tant pel que fa al català com, encara més, al castellà, demostraria com dintensa és aquesta jerarquia en la classificació, que deixa lassaig en un segon pla, sovint a la vora de la invisibilitat.
Potser he fet servir la paraula assaig massa ràpid. Fent una paràfrasi de letiqueta emprada per Genette (2004: 405), ens podem referir a aquella zona de la dicció que no correspon a la poesia com a textos no ficcionals en prosa. Són literatura? La resposta és tan senzilla que fa basarda: depén. Així com la poesia, el teatre i la narrativa són constitutivament literaris, ens diu el teòric francés, els textos no ficcionals en prosa poden ser considerats literatura segons determinades condicions, les quals se situen en lòrbita de la dicció. Lestudi daquestes condicions ens aclarirà què podem entendre per assaig, i ens ajudarà a reivindicar aquest terme, en la mesura que simposa una categoria equivalent a les anteriors és a dir, equivalent a poesia, teatre i narrativa per classificar aquests textos de manera pràctica, assumible no ja pels teòrics, sinó per part dels llibreters, dels professors de secundària, dels editors, dels bibliotecaris o dels periodistes culturals. Sense anar massa lluny, aquest primer capítol aspira a fornir aquests receptors duna definició pràctica que oriente el panorama històric que sofereix a continuació.
Passem, doncs, a lestudi daquestes condicions. Lassaig es caracteritza perquè lautor adopta una enunciació subjectiva i parla en nom propi. Això és, lautor expressa la seua pròpia visió del món parcial, concreta, individual i ho fa en primera persona i per ell mateix. Es fa responsable de les seues paraules amb un abast ben bé judicial: no hi ha cap personatge entre ell i el lector, no hi ha cap filtre ficcional ni formal que sostinga la quarta paret. Si nhi ha, lartifici se situarà en làmbit de la mentida, més que no en làmbit de la ficció, en la mesura que es vulnerarà el que, amb Philippe Lejeune (1996), anomenem «pacte autobiogràfic», pel qual la veu de lemissor del text literari lassagista o el narrador, depén del gènere sequipara a la veu de lautor real.
Aquesta enunciació deliberadament subjectiva, en què lautor opina en nom propi, justifica el predomini de largumentació, que és el tercer paràmetre que havíem enunciat. Largumentació sha dentendre des de dues òptiques. En primer lloc, com una orientació de sentit,2 en la mesura que la finalitat darrera del text assagístic és presentar un punt de vista personal i persuadir el lector sobre aquesta perspectiva. En segon lloc, com una orientació formal,3 ja que el text sestructura al voltant duna tesi i dun conjunt darguments, a lestil, podríem dir-ne, de la retòrica grecollatina.4
Sovint, la subjectivitat i el predomini de largumentació es manifesten per mitjà dels elements paratextuals, els quals constitueixen el quart paràmetre enunciat. Gérard Genette (1987) defineix el paratext com tot allò que, al voltant dun llibre, permet que aquest siga considerat com a tal. I per tant, diferencia entre el peritext (això és, els elements que físicament formen part del llibre, com el títol, la coberta, el prefaci, etc.) i lepitext (una vasta categoria que inclou totes les referències externes que parlen del llibre, com ara les crítiques, les ressenyes, els estudis, les entrevistes...). Dins del peritext, hi ha elements quasi obligatoris, com el títol i el nom de lautor, i daltres optatius, com ara el prefaci o els epígrafs. En lassaig, tots aquests elements diguem-ne accessoris hi juguen un paper fonamental: donen unitat al llibre, sovint fragmentari, i ajuden el lector en la lectura, reforçant la naturalesa subjectiva de lobra, per exemple. La presència de segons quins elements paratextuals el prefaci de manera paradigmàtica (López-Pampló 2012) adquireix, per tant, un valor convencional que facilita la identificació com a assaig.