adobar tr. fastiguejar, fer la guitza. «Porten un marech les festes... / Y pa postres, la venguda / de la siñoreta acaba / de adobarmos» (Escalante i Feo, 1905: 370). Acc. NR. Metàfora irònica.
afaitagats m. mal barber. «Vosté a mi, so afaitagats?» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 310). Mot NR. Cf. afaitagossos barber dolent, que afaita molt malament (DCVB, I, 229). Metàfores despectives.
afaitarafaitar tr. i intr. furtar, robar; llevar diners o alguna cosa de valor. «No ham estat ben divertits / en òperes, en tragèdies, / en títaros y arlequins / (...), marmotes y bons vestits, / afaitant-nos els quincets» (En obsequi, 5), «el Tort afaytà a lhu, / yo a latre vaig despullar, / y un grapat de pelucons / vàrem als dos encontrar» (Civera, 1813a: 2-3), «Hu del que yo em resele / que mafaità un mocador» (Un pillo, 67). Acc. NR al DECat i ND al DCVB. Cf. afaitar guanyar els diners dun altre (Sánchez et al., 1991: 12), afaitar a u lo que té (Alberola, 1928: 4). Igualment fer la barba tallar-la, afaitarla i figuradament robar (Raspall, Martí, 1994: 319). afaitar tr. guanyar diners en el joc. «Lo que seria bo, / perquè sassente el dinar, / juar unes guinoletes (...). / Com los afaitava els quartos, / ja sanaven entregant» (Martí, 1996: 337). afaitar tr. i intr. apunyalar; matar. «Tu no afaites? / Mira así (li amostra també un puñal) / (...) Y a qui peguem? / Lo qu·és hui, / la caritat per a tots (fent señal de pegar una puñalà)» (Boix, 1861a: 14), «Me disfrase de sereno, / vaig al fransés... y lafaite» (Roig, 1884b: 38). afaitar tr. destruir, anihilar. «Quant va saber per lo clar / que·ls traydors que·l feren vindre / ya estaben en lo fosar, / y el canó de a vint-i-quatre / dos rechimens li afaytà...» (Rafelo de Picasent, 2). afaitar tr. menjar. «se li planta en casa el tal D. N. en punt de michdia, hora en què en los pobles tot lo món procura aventar-se les mosques de damunt, y anar afaitant lolla en tota pau y armonia» (Sueco, 86). Accs. NR (2-5). A Anna afaitar comerse una cosa (Martí, Aparicio, 1989: 13). Usos metafòrics. Per similitud amb lacció de raure, llevar el pèl, afaitar sutilitza de forma humorística, aplicat a altres activitats on es fa desaparéixer o selimina quelcom (els béns, el menjar, la vida...).
afanar tr. furtar, robar. «Eu! Ya no me queden figues (...) / Pos avans que ningú em vecha, / afanaré les que puga, / que la fam ya matormenta» (Ovara, 1879a: 22). 1a doc. En Pomares (1997: 18); en castellà (Besses, 1905: 18; Seco, 1970: 273-274; Alonso Hernández, 1977: 11-12; León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 17; Carbonell Basset, 2000: 10; Ruíz, 2001: 19). Del sentit de treballar, guanyar treballant el verb afanar / afanyar ha passat a designar col·loquialment lacció de furtar, aconseguir il·lícitament. Per als lladres, que inverteixen el sistema de valors socials establert dacord amb els seus interessos, la seua activitat delictiva és un treball com un altre.
afaramafaram m. persona molt lletja, daspecte repel·lent. «Luego, yo no só afaram; / luego yo só polidet, / y no só leig com Maciana» (Brown, Escartí, 1990: 95). afaram m. persona daspecte ferotge, bestial. «Què tinch de traure yo que siga un poch baixet, si per gich pilar no cau la casa? Els hòmens no shan de medir a vares, sinó a pams. Yo no bullch badulaques ni afarams al meu costat, que més mestime poch y bo que molt y ruín» (Rondalla, 25), «Un home vach vore entrar / embosat hasta les selles. / Y cuant se desembosà, / li vach veure un furgadens / de Albasete, / així tan llarc (...) / Y, acostan-se, li digué: / So Currita, ¿cómo estás?, / perquè Socorro li dien / a lama de este afaram» (Martí, 1997: 306). afaram m. gent bestial, sense escrúpols. «Ay, afarams! / Váyanse muy noramala, / que se nan de recordar!, / pués se atrevixen, canalla, / a un sacerdot maltratar» (Martí, 1997: 330), «Quant serà el dia que lliures / es vorem dels afarams!» (Llisensiado Tarròs, 6), «Ay afarams! / Ay manada de bandidos! / Ay lladres més consumats! / Estos eren els amics / que nos venien de pau!» (Civera, 1813a: 3). En els dos primers exemples, aplicat als enemics francesos durant la Guerra del Francés. afaram m. persona ignorant, nècia. «Y qui els tocava [els instruments]? / Afaram, / si vingueren tants de músics / de Sant Felip, de Alacant, / de Alcira y de Ontinient» (Gori, llaurador de Burjasot, 7). Mot NR al DIEC, accs. NR (1-4). afaramafaram loc. fer bestieses, comportar-se irracionalment, sense judici. «Lasereta del cabró!, / que tu en qui et pretens casar? / Tu em vols a mi o al rosí? / No vaches fent lafaram» (Ros, s. a.2, 6). Loc. NR. Variant formal de feram. Originàriament sembla tenir gènere femení, si bé en els exemples de més amunt, quan es pot discernir el gènere dafaram, és masculí. Del sentit inicial de conjunt de feres i danimal salvatge o danyós, el mot passa a designar metafòricament les persones amb un comportament o un aspecte equiparable al dels animals salvatges.
afaramàs m. persona sense judici, sense escrúpols. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / senamorara del frare?» (Martí, 1996: 108). NR. Derivat dafaram amb el sufix aspectiu -às, de caràcter despectiu i emfasitzador. Notem el manteniment del gènere masculí, com en afaram, a pesar que és aplicat a una dona, la qual cosa no deixa de contribuir a la connotació degradant de la metàfora.