afinar prnl. anar-sen, marxar. «Vach a enrollar-me un sigarro / y mafine en seguideta, / que hui és gran dia» (Arnal, 1877: 9), «El prínsip la solisita, / y francament, tio Nàsio, / si ell torna, vosté safina. / Com se entiende! Si me feren / vostés tan llecha partida!...» (Escalante, III, 72), «Estàs ya solt. Ara afinat / sense chistar, o baix terra / te colgue a la acsió més mínima» (ibid., 218). Acc. NR. En EscLl. és qualificat de vulgar. Pel sentit i la forma sembla un derivat del substantiu fi acabament, final (posar fi a lestada, anar-sen). Cf. afinar consumar, acabar, dur a la fi, i morir, acabar-se (DCVB, I, 252-253). Aplicat als diners: «dinés (...), tots me shan afinat!» (Gregori, 1900: 19). La relació metafòrica entre acabar, morir i anar-sen, marxar és lògica i coneguda (cf. Seco, 1970: 134).
afaramàs m. persona sense judici, sense escrúpols. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / senamorara del frare?» (Martí, 1996: 108). NR. Derivat dafaram amb el sufix aspectiu -às, de caràcter despectiu i emfasitzador. Notem el manteniment del gènere masculí, com en afaram, a pesar que és aplicat a una dona, la qual cosa no deixa de contribuir a la connotació degradant de la metàfora.
afinar prnl. anar-sen, marxar. «Vach a enrollar-me un sigarro / y mafine en seguideta, / que hui és gran dia» (Arnal, 1877: 9), «El prínsip la solisita, / y francament, tio Nàsio, / si ell torna, vosté safina. / Com se entiende! Si me feren / vostés tan llecha partida!...» (Escalante, III, 72), «Estàs ya solt. Ara afinat / sense chistar, o baix terra / te colgue a la acsió més mínima» (ibid., 218). Acc. NR. En EscLl. és qualificat de vulgar. Pel sentit i la forma sembla un derivat del substantiu fi acabament, final (posar fi a lestada, anar-sen). Cf. afinar consumar, acabar, dur a la fi, i morir, acabar-se (DCVB, I, 252-253). Aplicat als diners: «dinés (...), tots me shan afinat!» (Gregori, 1900: 19). La relació metafòrica entre acabar, morir i anar-sen, marxar és lògica i coneguda (cf. Seco, 1970: 134).
afluixa! interj. «Yo li pegue un tir. / Afluixa!» (Palanca, 1925: 29). Acc. NR. Expressa sorpresa, admiració.
afluixada f. imposició econòmica, pagament obligatori. «Tots ixqueren a vore qui era, y qui es pensen vostés que seria a aquell hora? Un menistre del tribunal en un ofisi a la redacsió intimant la afluixada dels trenta mil, u la parada del Mole» (El Mole, 1837: I, 314). Acc. NR.
afluixarafluixar tr. i intr. pagar, donar o deixar diners. «Si han de pagar algo, [diuen] afluixa» (Leon, 1787b: III, 3), «En cinc duros drets u torts / que els afluixares allí, / ya seguies ton camí» (Clérigues: 1820: 3), «Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). De modo y manera que (...) seran periodistes en regla si afluixen» (El Mole, 1837: I, 217), «Els fumaors / de lo puro afluixar solen / tal qual gratificasió» (Un pillo, 25). Acc. NR al DECat i ND. Cf. les expressions afluixar la mosca (la bossa, els cordons, larmilla o lo bolsillo) (Pomares, 1997: 19; DCVB, I, 259; Raspall, Martí, 1994: 213; MGad.). En el seu origen aquest ús dafluixar deu tenir relació amb lacció de descordar, dafluixar, la bossa on es guardaven els diners, com mostra la cita següent: «Tòfol la bolsa afluixà / y els pinos de ella tragué / per a pagar lalmorsar» (Martí, 1997: 305), «per a fer-li afluixar els lligams de lapretada bossa» (Pasqual Tirado, 1974: 57). El DCVB i Sanmartín (1998: 18) veuen en lacció dafluixar diners una acció sempre forçada o feta a desgana, però sembla no ser així en tots els casos, i que el pagament també pot fer-se de bona gana, com a agraïment per una acció rebuda, com en el darrer dels exemples transcrits més amunt. afluixar tr. i prnl. deixar anar una ventositat. «Y en asò, tornà a afluixar / un·atra llima més grosa» (Martí, 1997: 345), «soltant rots i afluixant flatos» (Martí, 1996: 100), «Així que chafà els polvos, / el vicari safluixà / una bomba tan terrible / que la casa tremolà» (Martí, 1997: 347). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB es recull només a Catalunya i com a reflexiu. afluixar tr. pegar un colp (a algú). «A vore, guapo. / Tafluixe un lapo. / Ya pots pegar» (Milacres, 203). afluixar tr. disparar. «Ahí té vosté la orde per a que els periodistes afluixen chano chano trenta mil reals, que a molts és lo mateix que si els afluixaren cuatre tirs» (El Mole, 1837: I, 331), «Si et fan una mala feta, / no digues res a ningú. / Afluixalos lescopeta» (Ensisam, 203). afluixar tr. dir. «Hi a allí deputat que afluixa / tan pronte un no com un sí» (Castillo, 1870: 6). Accs. NR (3, 4, 5). Aquestes accepcions segurament tenen a veure amb lacció de relaxar (afluixar) la tensió, la tibantor, que suposa contenir lacció de colpejar algú que resulta enutjós, de disparar un arma de foc, de retenir una ventositat o de contenir la paraula. També saplica a lacció de deixar anar renecs (Pomares, 1997: 19).
aforragaites m. i f. persona avariciosa, gasiva. «Temporal. Yo me obliguí a mantindre a cost y costes a una ninfa de quince a veinte, la veritat. (...). Parranda: Ellas te darán el pago. Charpeta: La perdició nostra són tots eixos embelecos. Bufalampolla: Majaeros, en un joc de mans ben fet cada semana sobra per a mantindre eixes ninyeries. Temporal: Sagrat, asò és home, y no vosatros, aforragaytes, que sempre os giteu a fosques» (Leon, 1787c: 5). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Pomares (1997: 175) arreplega gaita diners, cartera, moneder; també en largot castellà gaita cartera (León, 1996: 90). Vinyoles (1978: 94) documenta gaita lany 1914, amb un sentit poc definit, sobre el qual pensa que «podria significar carta de jugar, a través de la idea de so, relacionada sempre en argot amb els diners». També en la germania castellana gaita baraja de cartas, «a cuyo son todos bailan», i dinero que el jugador paga al dueño del garito y a los mirones (Chamorro, 2002: 421; Hernández, Sanz, 2002: 230-231). A Cardona i Solsona gaita persona avara (DCVB, VI, 123). Si bé Coromines (DECat, IV, 267) dubtava daquesta interpretació perquè no veia la relació entre la cornamusa i la persona gasiva, la connexió és possible a través de les accepcions pecuniàries.