Quan en alguna veu documentem més duna variant formal, les variants condicionades fonèticament apareixen en la mateixa entrada, en la capçalera de larticle, separades per una barra (/). Si per ordre alfabètic són consecutives, no fem servir entrades diferents, però si no ho són, cada variant figura com a lema en el seu lloc alfabètic, però només una, en general la de major ús o la més normativa, amb larticle corresponent. Les altres remetran a aquesta (). Per exemple, en enredrar / endredrar / anderdar. En alguns lemes i sublemes situem entre parèntesis i en negreta els mots o formes que apareixen en alguns exemples, però no en tots. Així, la locució parlar (raonar) de languila, de vegades es construeix amb el verb parlar i altres amb raonar, o tancar el(s) morro(s) es documenta en singular i en plural.
En els exemples documentals respectem la llengua de loriginal, incloenthi la grafia. En canvi, introduïm, dacord amb la normativa, la regularització ortogràfica en el lema. Regularitzem també en el lema, per la seua freqüència, alguns trets fonètics, com lapitxament, la pèrdua de la -d- intervocàlica i lús de a per e en els segments inicials em-, en-, es- i eix-. En aquests casos, quan no es documenta variació formal, per tal deconomitzar espai, introduïm com a lema únic la forma regularitzada. Així, per exemple, la forma sancasaca es lematitza en encasacar-se, i no es crea un altre lema ancasacar-se. En els lemes que ofereixen algun dubte ortogràfic situem entre claudàtors la possible forma alternativa. Per exemple, cage [o caje].
Situem en entrades diferents els homònims dels quals tenim seguretat sobre el seu diferent origen etimològic.
Els diminutius solen figurar en la mateixa entrada que el substantiu o adjectiu del qual són derivats, en la capçalera de larticle, separats per una barra (/). Però si en la documentació consultada es troben amb un semantisme diferent, els situem com a lemes en un article diferent. Per exemple, bandera, bandereta.
Quan al lema li corresponen diverses accepcions, procurem ordenar-les combinant diferents criteris. En primer lloc, procurem establir un ordenament seguint lenumeració tradicional de les categories gramaticals: substantiu, adjectiu, pronom, verb, adverbi, interjecció. En els substantius, primer el masculí i després el femení; en els verbs: usos transitius, intransitius i pronominals. Quan figura un ús substantivat dun verb, col·loquem en primer lloc lús com a verb. Lordre gramatical pot veures alterat per raons de precedència etimològica. Quan la unitat lèxica pertany a una sola categoria gramatical i no presenta diferències de construcció, com ocorre amb molts substantius i adjectius, amb un criteri lògic, ordenem les accepcions mantenint una proximitat entre els sememes més relacionats. Procurem situar en primer lloc, quan és possible, laccepció que, segons les fonts documentals, és més corrent o més general, més estretament relacionada amb el significat etimològic o que documentem abans.
En les unitats fraseològiques hem optat per actuar de forma selectiva, sobretot per no estendrens en excés, i perquè el seu recull sistemàtic requeriria un altre treball diferent. Així, sinclouen locucions, i no enunciats fraseològics o parèmies. És a dir, ens ocupem de les estructures complexes que són equivalents a la paraula o al sintagma, però no a unitats superiors (cf. Ruíz Gurillo, 1997: 71). Els enunciats fraseològics constitueixen actes de parla realitzats per enunciats complets (cf. Corpas, 1997: 51), i segons Coseriu (1986), el seu estudi pertany més aviat a la teoria literària i a la filologia que pròpiament a la lexicologia, o en opinió daltres autors, es tracta més aviat dun fenomen cultural que lingüístic en sentit estricte (cf. Corpas, 1997: 134-135).
Incloem, doncs, locucions nominals, adjectives, adverbials, prepositives i verbals. Per a no estendrens en excés i perquè pensem que poden formar part dun diccionari diacrònic més específic dedicat pròpiament als fraseologismes, necessitat que ja vam suggerir en una altra ocasió (Martí, 1997:193), en les locucions aplegades en el present recull introduïm algunes restriccions. Així, no shi incorporen les estructures comparatives, incloent-hi les formades amb la fórmula fet + substantiu. Duna altra banda, dins de les locucions verbals, que segons Zuluaga (1980: 164-165), poden ser de dos tipus, commutables per lexemes verbals simples o equivalents a un sintagma format pel verb més almenys un altre element, ens limitem a les primeres (per exemple, apegar els ulls dormir), i dins del segon tipus generalment incloem només les més simples, aquelles en les quals en la commutació es manté el mateix verb. Així, recollirem, per exemple, parlar de taravella parlar irreflexivament, però no pagar els plats trencats patir les conseqüències.
Les unitats lèxiques pluriverbals van al final de larticle, ordenades alfabèticament. Quan nhi ha de tipus diferent, primer figuraran les locucions nominals, adjectivals, adverbials i prepositives, i finalment les verbals. Les locucions formades pel substantiu o ladjectiu del lema sense complements antecedit dun determinant o duna preposició precediran en la microestructura de cada entrada les formades pel nom més un complement. En algun article on hi ha moltes locucions (per exemple, cap) introduïm un cert criteri nocional, juntament amb lalfabètic i el gramatical, procurant no separar les locucions relacionades semànticament.