Els dèficits en el coneixement del nostre lèxic col·loquial tradicional poden provocar errades o males interpretacions en els diccionaris històrics i etimològics. La documentació col·loquial aportada pot contribuir a esvair alguns dubtes.
Per exemple, la documentació literària confirma lexistència de tiramànegues alcavot, qüestionada per Coromines (DECat, VIII, 509), el qual afirmava que amb aquest sentit només és conegut tiramanguer. La locució fer el mondiu fer el beneit, el desentés, per interés o conveniència era ben coneguda en valencià als segles XVIII i XIX. Tanmateix, el DCVB (VII, 533) la documenta únicament en el diccionari de Martí Gadea (1891), i Coromines (DECat, V, 771), basant-se només en les dades del DCVB, i sense més documentació al seu abast, creu que és un «mot dexistència dubtosa». Sobre la veu magancés traïdor, hipòcrita, el DCVB recorda que figura en els diccionaris dEscrig-Llombart i de Martí Gadea, i la considera copiada dels diccionaris castellans, sense tenir en compte la seua presència en la literatura popular valenciana.
I és que sovint el DCVB i el DECat, que a penes buiden documentació literària valenciana dels segles XVIII i XIX, es fonamenten tan sols en les dades dels diccionaris valencians del XIX (bàsicament, Escrig, Escrig-Llombart i Martí Gadea), la qual cosa els fa dubtar, no sempre amb encert, de lexistència real de diversos mots. La documentació literària de lèpoca, doncs, confirma la realitat de diverses veus i accepcions col·loquials, i permet comprovar com els diccionaris valencians del segle XIX no sempre estan tan desencertats com sovint hom suposa.
A tot això cal afegir els nombrosos mots, accepcions i locucions no enregistrats, no documentats o escassament documentats, o que endarrereixen la data de la documentació més antiga respecte als diccionaris històrics i etimològics de referència, així com els que no figuren en el DIEC, i que potser en alguns casos caldria plantejar-se una possible vehiculació en el diccionari general de la llengua.
El nostre recull lèxic vol ser també, per concloure, una aportació en linterés, despertat sobretot en les darreres dècades, a través de la dialectologia filològica i de la sociolingüística històrica, per copsar la llengua parlada col·loquialment en el passat. En aquest sentit, unes de les fonts més riques són, efectivament, els col·loquis i els periòdics satírics (cf. Montoya, 1990).
Ordenem els mots del recull per ordre alfabètic, i estructurem cada article de la manera següent:
1) Mot lema.
2) Descripció gramatical i accepció. Les diverses accepcions, així com les locucions, es troben numerades. Com en altres diccionaris dargot, normalment sofereix un o diversos sinònims a manera de definició, i en els casos en els quals en la llengua estàndard no hi haja un sinònim o tinga associades altres connotacions, es fa una definició enciclopèdica.
3) Exemples documentals de cada accepció, ordenats cronològicament. Dacord amb les característiques històriques del nostre diccionari, les definicions han estat confeccionades a partir de la documentació. Per això, de vegades, si el context documental no és prou aclaridor, bàsicament en el cas dels mots o accepcions no registrats al diccionaris, poden sorgir dubtes sobre la interpretació dels mots o locucions, la qual cosa fem constar amb el signe (?) al costat de la definició.
3) Exemples documentals de cada accepció, ordenats cronològicament. Dacord amb les característiques històriques del nostre diccionari, les definicions han estat confeccionades a partir de la documentació. Per això, de vegades, si el context documental no és prou aclaridor, bàsicament en el cas dels mots o accepcions no registrats al diccionaris, poden sorgir dubtes sobre la interpretació dels mots o locucions, la qual cosa fem constar amb el signe (?) al costat de la definició.
4) Situació en el DCVB, DECat i DIEC, que expressem mitjançant sigles: NR = mot, accepció o locució no registrada; ND = mot, accepció o locució no documentada al DECat o al DCVB; 1a doc. = avança la data de documentació respecte al DCVB o al DECat. Per abreviar, podem ometre el nom dels tres diccionaris, si se sobreentén. Així, si en una accepció posem, per exemple, «acc. NR al DECat, 1a doc.», sentén que és la primera documentació respecte al DCVB. Quan són diverses les accepcions o locucions no registrades o no documentades, i aquestes són consecutives en larticle, indiquem aquestes circumstàncies només al final de lúltima accepció o locució. Així ho hem fet, per exemple, en afaitar.
5) Referència, si sescau, a altres repertoris lexicogràfics i altres fonts escrites o orals, així com a altres dialectes catalans, i també, si convé, a altres llengües romàniques.
6) Mecanismes i procediments de creació lèxica, si és possible.
Van en negreta els mots lemes que encapçalen cada article, així com les locucions i els números que figuren davant de cada accepció i de cada locució.
Considerem preferent larreplega, definició i exemplificació del material, treball que, com hem dit, no sha fet fins a hores dara. I per això, en els apartats 5 i 6 intentem expressar-nos, si és possible, amb un esperit de síntesi, procurant no repetir dades innecessàries que augmenten excessivament el gruix del repertori i lleven cabuda al major nombre possible dentrades.