Mestre Javós és barbut i calb, i de boca riallera. Va vestit amb una gonella blau fosc, com tots els llibreters del nord de limperi, i té les mans tacades de negre, com tots els que es fabriquen la tinta. Ve duna illa menuda on no neva mai, però quan ho explica tothom alça les espatlles o riu, Això és impossible.
Au, entreu, entreu! Benvinguts!...
Tot seguit, dedica un somriure a Junil i lassenyala amb el dit.
Tu, noieta, ja sé qui ets, them reservat una màrfega ben còmoda, ja veuràs. Espero que tagradi la casa i que tagradi la feina... Si vols, pots pujar mentre parlo amb el teu pare.
Crida cap a les escales:
Marmú, baixa! De seguida!...
Marmú baixa a poc a poc. Porta, com tots els esclaus de Nyala, un collar de cuir que li cenyeix el coll, però el seu no és gaire més que una cinta prima, senyal que mereix la confiança del seu amo i pot esperar que lalliberi abans de morir. És vell, no li deu faltar gaire per ser alliberat, o per adonar-se que lamo, com tants amos, li ha fet entreveure lalliberament només per garantir la seva fidelitat. A més de vell, és lent, però no pas perquè li tremolin les cames sinó perquè la lentitud fa evident el seu rang; és el privilegi que sha guanyat a força danys i deficiència. No hi ha res més lent que una muntanya, i poca cosa més respectada, dirà Marmú, un dia, a Junil.
Au, entreu, entreu! Benvinguts!...
Tot seguit, dedica un somriure a Junil i lassenyala amb el dit.
Tu, noieta, ja sé qui ets, them reservat una màrfega ben còmoda, ja veuràs. Espero que tagradi la casa i que tagradi la feina... Si vols, pots pujar mentre parlo amb el teu pare.
Crida cap a les escales:
Marmú, baixa! De seguida!...
Marmú baixa a poc a poc. Porta, com tots els esclaus de Nyala, un collar de cuir que li cenyeix el coll, però el seu no és gaire més que una cinta prima, senyal que mereix la confiança del seu amo i pot esperar que lalliberi abans de morir. És vell, no li deu faltar gaire per ser alliberat, o per adonar-se que lamo, com tants amos, li ha fet entreveure lalliberament només per garantir la seva fidelitat. A més de vell, és lent, però no pas perquè li tremolin les cames sinó perquè la lentitud fa evident el seu rang; és el privilegi que sha guanyat a força danys i deficiència. No hi ha res més lent que una muntanya, i poca cosa més respectada, dirà Marmú, un dia, a Junil.
Si la casa és estreta i no gaire alta, en canvi és molt profunda. Un passadís fosc shi endinsa i Junil, mentre segueix Marmú, té la impressió que no havia sabut mai tan bé què deu sentir un conill que explora un cau desconegut. A banda i banda del passadís, tot de cortines de teixit groguenc tapen lentrada de peces minúscules.
Abans era un bordell, per això hi ha tantes cambres, no thi amoïnis... Deus saber què és un bordell, eh?
Junil assenteix sense dir res. Alguna vegada ha intuït que el bordell podia ser la destinació que li reservava el pare, sense que aquesta intuïció li provoqués cap emoció particular. Els grans copulen, ho sap, ha sentit com en parlaven, ha vist alguna vegada com ho feien i no sap descobrir-hi, quan hi pensa, ni plaer ni enuig. Troba només una mica exagerat que tingui, per a ells, tanta importància fer-ho o no fer-ho.
Així doncs, gràcies a la particularitat duna casa concebuda com a prostíbul, els dos fills de Janós Delenós tots dos legionaris per les planures de limperi, els quatre esclaus i els dos aprenents i, ara, Junil i el seu pare, disposen dun dormitori cadascun. Això no passa ni a les cases dels patricis més rics de la ciutat, on els esclaus ordinaris viuen i dormen amuntegats. Les habitacions, és clar, són xiques i cegues i formen una successió de recambrons amb el sostre ennegrit pel fum de les llànties; en algunes encara hi deuen surar partícules de licors seminals, greixos lubrificants, regalims, suors i salives. I ecos de gemecs, ordres i súpliques, si és que les exclamacions deixen rastres que surin.
Junil, en entrar al seu dormitori, té un somriure greu. Pensa que en aquest laberint de parets i dombra potser costarà que vegi mai el pare, pensa que potser podrà estar-se lluny del seu menyspreu i que sabrà tenir estones bones que ningú no li regatejarà.
I passen sis anys.
V
Javós! Javós! Javós!
I al cap de sis anys Junil encara fa el que va començar a fer lendemà dinstal·lar-se a la llibreria de Javós, encola fulls de papir. És una feina fàcil i de precisió: els fulls han d'ajuntar-se perfectament perquè puguin enrotllar-se al voltant de leix de fusta dalzina o de castanyer i formar un llibre. No és ella qui enrotlla els fulls, ella només posa la cola i premsa els fulls. Treballa en una taula llarga damunt la qual pot encolar vuit fulls seguits, i quan estan a punt un esclau enganxa el primer full al bastó i amb gestos suaus i lents comença a enrotllar-lo. Cada rotlle, un cop acabat, serà conservat en una capsa i és feina de Junil, quan la capsa està tancada, enganxar-hi letiqueta amb el títol i lautor de lobra. Li toca a ella encara que no sàpiga llegir, però no podria equivocar-se ni que sho proposés, perquè lesclau li posa davant, sempre, una sola etiqueta, la que correspon al llibre acabat.