La regulació pública imperativa és un tipus de regulació forta obliga-cions o prohibicions, atès que es contraposa directament a les preferències ma-nifestades pels ciutadans i necessita tenir el suport del corresponent règim ins-pector i sancionador.
La regulació pública per incentius és més respectuosa amb les preferèn-cies individuals i, en conseqüència, menys coactiva i més dèbil estímuls o desestímuls. Els instruments més utilitzats són les subvencions per estimular comportaments i els impostos per desestimular comportaments.
Regulació pública supranacional / central / autonòmica / local
La distinció en aquest cas depèn del nivell del sector públic del qual prové la norma reguladora. Històricament, en la majoria de països la regulació ha co-mençat al nivell central federal o estatal, i més endavant sha estès a nivells més descentralitzats de govern autonòmic i local. En els últims anys també està adquirint protagonisme i importància la regulació supranacional per exemple, la que prové de la Unió Europea.
Regulació pública supranacional / central / autonòmica / local
La distinció en aquest cas depèn del nivell del sector públic del qual prové la norma reguladora. Històricament, en la majoria de països la regulació ha co-mençat al nivell central federal o estatal, i més endavant sha estès a nivells més descentralitzats de govern autonòmic i local. En els últims anys també està adquirint protagonisme i importància la regulació supranacional per exemple, la que prové de la Unió Europea.
Les actuacions públiques són de quatre tipus: dues de pressupostàries provisió i finançament i dues de no pressupostàries producció i regu-lació. La provisió pública no implica necessàriament producció pública. Els impostos constitueixen la principal font de finançament públic. La regulació pública és lactuació que més ha crescut en els últims anys.
Funcions o objectius del sector públic
En lactualitat, el sector públic es planteja uns objectius bàsics, que es tradueixen en les seues principals funcions o branques (Musgrave i Musgrave 1973):
Funció o branca assignativa: aconseguir una assignació eficient dels recur-sos suplint les mancances o fallades del mercat en el seu funcionament. Això és així perquè moltes vegades el mercat falla totalment; daltres, perquè funciona de manera ineficaç o fins i tot no arriba a funcionar o a existir, i llavors pot estar justificada la intervenció pública per a la consecució de leficiència econòmica. Com es veurà, gairebé totes les possibles actuacions o tècniques dintervenció pública provisió, finançament, producció i regulació poden resultar útils en aquest sentit.
Funció o branca redistributiva: modificar lestat de la distribució de la renda i la riquesa dun país, per assegurar la conformitat amb allò que la societat considera un estat correcte o just de distribució. En absència de mesures polítiques que ajusten lestat de distribució, el repartiment de la renda i la riquesa depèn, en primer lloc, de la distribució inicial de les dotacions de factors i, en segon lloc, dels preus que els seus posseïdors obtinguen en un mercat competitiu. Però, aquesta distribució de la renda i la riquesa potser no sajuste a allò que la societat considera com un estat correcte o just de distribució per exemple, perquè hi haja grans desigualtats o acumulacions de renda i riquesa en mans duns pocs privilegiats i és llavors que pot resultar aconsellable la intervenció pública. Les actuacions de provisió pública de béns i serveis i el finançament públic són vitals en aquest sentit facilitar leducació pública als pobres o exigir que els rics paguen més impostos que no els pobres són mesures encaminades a aconseguir lobjectiu redistributiu.
Funció o branca destabilització: utilitzar la política pressupostària com un mitjà per actuar sobre locupació, la inflació i la taxa de creixement de leco-nomia, atès que ni la plena ocupació ni lestabilitat de preus saconsegueixen de forma automàtica en leconomia de mercat. Sense les polítiques públiques adequades, leconomia sol estar subjecta a fluctuacions importants i pot patir períodes sostinguts de desocupació i inflació. Totes les actuacions públiques provisió, finançament, producció i regulació poden ajudar en aquest sentit, encara que els instruments fiscals finançament públic i monetaris regulació pública, com també una eficaç política de despesa pública provisió pública, solen ser els més utilitzats, molt sovint de forma combinada.
Funció o branca de creixement: el sector públic tracta també de modificar la senda de creixement econòmic que determina el mercat fixant-se un objectiu de creixement. Cada vegada més, els sectors públics expliciten un objectiu de creixement a lhora delaborar els pressupostos i moltes de les actuacions públi-ques van encaminades a assolir-lo. A més, la visibilitat de lèxit o del fracàs en aquest objectiu fa que tinga una alta prioritat en lagenda política.
Tota aquesta declaració de bones intencions per part del sector públic, tanmateix, no garanteix necessàriament un millor estat final de les coses, ja que una mala conducció de les polítiques públiques pot resultar per si mateixa desestabilitzadora, ineficient o contribuir a la desigualtat. És a dir, com es veurà en el capítol següent, la intervenció pública pot no ser condició suficient per a la consecució dels objectius marcats. També, de vegades, el desencadenant del fracàs pot estar originat en un simple i alhora complex conflicte dobjectius la consecució dun objectiu es fa sovint a costa dun altre, entre els qual sha de destacar la tradicional disputa entre leficiència i lequitat; és a dir, el conflicte entre les funcions dassignació i distribució. No és aquest, però, lúnic cas, perquè lenfrontament admet quasi totes les restants combinacions possibles: assignació i estabilització, distribució i estabilització o distribució i creixement.