Les funcions bàsiques del sector públic són: lassignació eficient dels re-cursos, la redistribució de la renda i la riquesa, lestabilització i el desenvo-lupament econòmic. De vegades, es produeix un conflicte dobjectius.
1.4 Qui conforma el sector públic? Els distints nivells del sector públic
Encara que hi ha moltes maneres i/o criteris per a delimitar el sector pú-blic,8 a lhora didentificar qui hi ha al darrere del que denominem sector públic resulta clarificador observar i ordenar el conjunt heterogeni dinstitucions, entitats i agents que el conformen. És el que es coneix com a «sectorització del sector públic», que organitza aquestes institucions, entitats o agents basant-se en tres criteris generals: el territori de la seua competència, la principal funció que de-senvolupen i la seua naturalesa jurídica (Giménez 2003).
a) El criteri espacial o territorial divideix el sector públic en funció del territori sobre el qual té poder cada institució, entitat o agent. El nombre i la de-nominació de les divisions resultants depèn de lestructura politicoadministrativa de cada país, encara que en general se solen distingir tres nivells principals de govern:
Sector públic central: comprèn tot el territori nacional i, segons països, pot anomenar-se també nivell federal, estatal o nacional.
Sector públic regional: comprèn els territoris en què està dividit un país i, depenent de cada cas concret, pot denominar-se autonòmic, estatal, provincial o departamental.
Sector públic local: comprèn els territoris en què es divideix cada regió i, depenent també de cada cas concret, pot denominar-se comarcal, de comtat, provincial o municipal.9
Com sha dit, les denominacions concretes de cada un daquests tres ni-vells són distintes segons el país a què es refereixen. Moltes vegades aquestes diferències entre països impliquen àmbits territorials distints i no equiparables. Per exemple, el nivell estatal als Estats Units no és comparable al nivell estatal dEspanya, de la mateixa manera que les províncies canadenques són un nivell de govern molt diferent del de les províncies espanyoles.
b) El criteri de funció econòmica principal divideix el sector públic segons el que fa cada institució, entitat o agent i quina és la seua principal font de finan-çament, i dóna lloc a:
b) El criteri de funció econòmica principal divideix el sector públic segons el que fa cada institució, entitat o agent i quina és la seua principal font de finan-çament, i dóna lloc a:
Administracions públiques: comprenen totes les unitats institucionals que, a títol de funció principal, subministren béns i serveis sense contraprestació monetària directa; efectuen operacions de redistribució de la renda i la riquesa nacional i els seus recursos provenen de pagaments realitzats per unitats perta-nyents a uns altres sectors.
Seguretat social: desenvolupa una funció molt concreta que consisteix bàsicament en el pagament de pensions. Per això, pot tractar-se com un subsec-tor independent de les administracions públiques, encara que alguns criteris de delimitació del sector públic la consideren part de ladministració pública central per exemple, el Sistema Europeu de Comptes. Posseeix un sistema propi de finançament per mitjà de cotitzacions.
Empreses públiques: comprèn aquelles unitats que produeixen béns i serveis que, o bé són monopolis naturals, o bé, per diferents raons, es considera que han destar sota tutela pública. Es classifiquen en empreses i institucions fi-nanceres públiques les que operen en els mercats financers i empreses públiques no financeres les que no actuen en aquests mercats. El seu finançament prové bàsicament dels ingressos derivats de la venda dels seus productes, i també de subvencions de les administracions públiques.
c) El criteri de les normes jurídiques que regulen cada institució o entitat dóna lloc a una diferenciació particular segons lorganització administrativa i lordenament jurídic de cada país, encara que solen distingir-se:
Institucions fonamentals: shi inclouen els òrgans constitucionals Tri-bunal Constitucional, Tribunal de Comptes, les cambres legislatives, els òrgans judicials i, en general, totes les entitats de rang constitucional que no formen part del poder executiu. Solen disposar de lleis especials que en regulen la composiciói el funcionament.
Administració general: shi inclouen els ministeris, les agències, els de-partaments o les secretaries i constitueixen el pilar fonamental de ladministració pública, a través del qual lexecutiu exerceix el seu poder. Està sotmesa a lleis administratives comunes.
Ens instrumentals: són els organismes, els instituts, les agències i la resta dens que serveixen de suport a ladministració general per al desenvolupament de les seues tasques. Solen disposar duna normativa especial que els diferencia en aspectes com ara el règim de personal, el control pressupostari i el sistema comptable. En definitiva, disposen duna major flexibilitat en la gestió que els acosta més al cas comentat de lempresa pública.