La regulació pública estudia les possibilitats del sector públic de millorar la configuració concreta del mercat que pateix aquesta deficiència i les formes de fer-ho. De tota manera, en aquest punt sí que cal destacar que la deficiència no està tant en el reduït nombre dempreses que pot haver-hi en un mercat, com en lexistència de barreres reals a lentrada de noves empreses. Si aquestes no existeixen, un mercat amb poques empreses o fins i tot amb una de sola, pot tenir preus de competència perfecta i lempresa instal·lada minimitzar costos evitant la ineficiència en els seus processos productius, pressionada per lamenaça den-trada de noves empreses.
Finalment, cal destacar que en el món real no sempre és fàcil decidir si es produeix la imperfecció dabsència de competència real en un mercat. Quan saltem del model teòric al món real, ens adonem que aquesta imperfecció depèn moltes vegades de lescala o de làmbit del mercat considerat. Allò que pot ser considerat com un mercat competitiu en làmbit de la Unió Europea, pot esdevenir una situació oligopolística o monopolística en mercats regionals o locals dins el mateix mercat constituït per la Unió Europea.
1b) Monopolis naturals.
En aquest cas, la deficiència rau en el fet que alguns processos productius exhibeixen costos marginals i mitjans decreixents, a causa de lexistència duns costos variables per unitat de producte insignificants en relació amb els costos fixos requerits per la infraestructura necessària per al subministrament daquests productes. Les empreses de distribució daigua, gas, electricitat, telefonia o fer-rocarrils, estan entre els exemples històrics daquest cas.
El cas dels monopolis naturals es tractarà amb més detall en el capítol 3. El que ens interessa destacar ara és que lorigen de la deficiència del mercat és tècnic, lligat a processos productius i que no depèn duna mala configuració particular dun mercat, com en el cas anterior. Així, doncs, més que duna imperfecció com en el cas 1a), es tracta duna limitació del mercat. En qualsevol cas, establert el monopoli de manera «natural», les conseqüències sobre leficiència són sem-blants al cas anterior, quant a laugment dels preus sobre els costos marginals i la reducció de loutput dequilibri amb la consegüent reducció del benestar.
2) Efectes externs
En aquest cas es trenca un supòsit bàsic en el model teòric del funciona-ment dels mercats, com és que les decisions de consum i producció només tenen efectes sobre els decisors mateixos. La conseqüència és que ja no hi coincidiran les magnituds socials i privades, siguen aquestes benestar per als consumidors o beneficis per a les empreses. Sense aprofundir en una qüestió que tractarem en el capítol 3, interessa destacar ara que ací hi haurà una assignació subòptima respecte a leficiència paretiana, ja siga per excés o per defecte en loutput dequilibri. La catalogació daquesta deficiència depèn don sentén que rau lanomalia del mer-cat. Per a alguns autors, entre altres Pigou (1920), la raó es troba en labsència dun mercat per a intercanviar part de les conseqüències duna decisió de producció o consum. És per això que el decisor consumidor o productor no interioritza no fa seues totes les conseqüències de la seua decisió. En la mesura que pensem que aquesta inexistència del mercat està motivada per raons tècniques, la institució del mercat mostra ací una limitació.
Per a uns altres autors (Coase, 1960), el mercat no funciona bé perquè no estan definits els drets de propietat sobre la totalitat dels recursos. Per tant, en aquest cas, es tracta duna imperfecció del mercat que es pot solucionar.
3) Béns públics
La deficiència del mercat, en aquest cas, produeix una provisió inferior a lòptima o fins i tot una nul·la provisió, en el cas de certs béns o serveis, tot i haver-hi una valoració social positiva daquests béns per part dels ciutadans. La raó de la deficiència no rau en cap imperfecció dun mercat concret, sinó en les característiques intrínseques daquests béns, que estudiarem en el capítol 4. De moment, convé recordar que en el model teòric, les empreses, per una banda, produeixen aquells béns pels quals poden cobrar un preu a tots els usuaris o con-sumidors i que, per laltra, aquests consumidors pagaran per aquells béns solament si saben que, si no ho fan, no podran gaudir dels béns a què assignen una valoració subjectiva utilitat marginal igual o superior al preu que sels demana. Si aquest supòsit elemental sincompleix, no es podrà assolir leficiència paretiana.
El problema és, doncs, de nou, deficiència assignativa i es tracta duna clara limitació del mercat per a la provisió daquests béns. Queda oberta la qüestió, en aquest com en altres casos, de si el sector públic pot corregir aquest problema deficiència i de si aquesta és lúnica forma de fer-ho.
4) Necessitats tutelars
Es tracta duna de les situacions de deficient assignació de recursos més polèmica des que la va introduir en la literatura econòmica R.A. Musgrave (1959). La ineficiència es troba ací en un dels supòsits més bàsics del principi de Pareto que hem estudiat en el primer apartat daquest capítol. En el model teòric del mercat que garanteix leficiència paretiana, se suposa que lindividu és el millor jutge del seu propi benestar. Si aquest supòsit no es dóna en la realitat, el mercat pot produir uns resultats aparentment eficients i, tanmateix, poden aparèixer di-vergències entre el funcionament del mercat i les demandes ciutadanes. És a dir, fins i tot en mercats ideals com els que presenta el model teòric, hi ha béns que es consumiran per excés o per defecte, i això perquè els ciutadans no semblen, en aquests casos, els millors jutges del seu propi benestar. Així, doncs, ens trobem de nou davant una clara limitació del mercat. És a dir, els supòsits de comportament humà implícits en el model teòric del mercat són incorrectes i seria excessiu, fins i tot per als més acèrrims defensors de la institució del mercat, dir que es tracta duna imperfecció per no adequar-se el comportament humà real a allò que està implícit en el seu model. Aprofundim en aquest concepte en el capítol 4.